colgar-se dejorn

La primera frase d'una novel·la és un repte per a un escriptor, i també per a tot traductor. Això val, especialment, per a l'obra magna de Marcel Proust, À la Recherche du temps perdu, la primera frase de la qual, Longtemps, je me suis couché de bonne heure, amaga el propòsit de la novel·la entera: presentar l'estat mig de vetlla mig de son que permet una anamnesi, a sacsejades, com a base de la poètica d'aquest enorme llibre. En el cas del traductor, en la primera frase s'hi desvela el to general que farà servir en la seva translació. Així, per exemple, Pedro Salinas no l'encertava gaire quan traduïa: Mucho tiempo he estado acostándome temprano. És molt millor: Durante mucho tiempo me acosté temprano, tal com va escriure Estela Canto. Mauro Armiño va caure en una gran extravagància quan va posar-hi: Me he acostado temprano, hace mucho, que després va corregir: Mucho tiempo me acosté temprano, sense que sigui cap meravella. Carlos Manzano, que ha acabat recentment la darrera traducció en castellà de La recerca proustiana, va retornar a la fórmula més senzilla: Durante mucho tiempo, me acosté temprano, amb una coma innecessària al mig. (La meva teoria és que Proust puntua de vegades com un asmàtic, a batzegades, igual com Flaubert puntua per mediació de l'oralitat.)

El llibre sencer només ha estat traduït a Catalunya, fins ara, una vegada: és la versió que va encetar Jaume Vidal Alcover i va acabar la seva dona, Maria Aurèlia Capmany.

L'any 1986, Vidal havia ofert als lectors, a llibres del Mall, un tast del que més endavant faria in extenso. En aquella ocasió va escriure: "Durant molt de temps, me n'he anat a jeure d'hora". Ja era discutible que Vidal fes servir una forma verbal de pretèrit indefinit -"me n'he anat"- en comptes del pretèrit perfecte perifràstic -"me'n vaig anar"-, que es correspon més exactament amb la tònica de tot el llibre. Però és que ell mateix, després de pensar-hi uns quants anys, va enviar l'any 1990 una versió definitiva a la impremta (via editorial Columna), en què hi posava una cosa que era un veritable tour de force: "Durant molt de temps, em vaig colgar dejorn". Aquí, i en avant, va esclatar, potser, l'aplaudiment dels mallorquins, però també la perplexitat de la major part dels catalans, que no van entendre, amb excepcions, ni el verb "colgar-se" ni l'adverbi "dejorn".

Doncs bé: acaba de sortir a les llibreries (Barcelona, Viena Edicions, 2009, traducció de Josep Maria Pinto) una part del primer llibre de En cerca del temps perdut, és a dir, Combray. La traducció és admirable, meritòria i pulcra -la primera frase està bé, encara que hi falti una preposició-, i només cal que el traductor, si continua aquesta tasca extenuant, pari atenció a no confondre "travessia" per "travessa", no caigui en el pleonasme "el seu propi" i "la seva pròpia", i elimini tots els adjectius possessius innecessaris, molt usuals en francès i més encara en anglès, però que en català han portat a una barroeria tan gran com: "Messi s'ha fet mal a la seva cama dreta", com si ell es pogués fer mal a la cama d'un altre. Són minúcies, però és bo anotar-les en benefici de la totalitat del projecte. Mil vegades superior a la de Vidal, la seva traducció sens dubte ho és.

Jordi Llovet. "La cerca del temps perdut" A: Brins de literatura universal. Galaxia Gutenberg, 2012. P.266-267. (Article publicat a El País, 24|12|2009).