Els meus companys de classe m'acusaven de ser un saberut, qualificatiu que, amb la meva característica perversitat, m'agradava. Buscant al diccionari vaig descobrir que, dels saberuts, les persones que apreciaven el coneixement i la cultura en deien erudits, i em vaig posar a treballar amb tant d'entusiasme per convertir-me en erudit com el que abans havia posat per ser prestidigitador. Va ser molt més fàcil; senzillament em vaig dedicar a llegir l'enciclopèdia de la biblioteca del poble, una edició del 1888 de la Chambers. No era tan ximple per pensar que me la podia llegir sencera; llegia els textos que m'interessaven, i quan descobria algun assumpte especialment sucós, llegia qualsevol article relacionat que pogués trobar. Em vaig concentrar en aquella enciclopèdia amb una tenacitat que ja voldria tenir ara, i si no vaig aconseguir convertir-me en un erudit acabat, el que és segur és que vaig aprendre prou per convertir-me en una molèstia per a tothom que em coneixia.
Robertson Davies. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Libros del Asteroide, 2007. P. 72.
* * *
He deixat Eugénie Grandet. M'he posat a treballar, però sense entusiasme. L'Autodidacte veu com escric, m'observa amb una concupiscència respectuosa. De tant en tant aixeco una mica el cap i veig l'immens coll de camisa, dret, d'on surt un coll de pollastre. Porta un vestit gastat, però la camisa és d'una blancor enlluernadora.
Del mateix prestatge acaba d'agafar un altre volum, del qual desxifro el títol al revés: La Flèche de Caudebec.
Tot d'una em tornen a la memòria els noms dels darrers autors dels quals ha consultat els llibres: Lambert, Langlois, Larbalétrier, Lastex, Lavergne. És una il·luminació; he comprès el mètode de l'Autodidacte: s'intrueix seguint l'ordre alfabètic.
El contemplo amb una mena d'admiració. Quina voluntat no li cal per a realitzar a poc a poc, obstinadament, un pla d'una envergadura tan vasta! Un dia, fa set anys (m'ha dit que estudiava des de feia set anys), entrà pomposament en aquesta sala. Resseguí amb l'esguard els nombrosos llibres que en cobreixen les parets i degué dir-se, si fa no fa com Rastignac: "Ara ens ho farem, Ciència humana". [...] Ho ha llegit tot; ha emmagatzemat dins el seu cap la meitat del que se sap sobre la partenogènesi, la meitat dels arguments contra la vivisecció. Al seu darrera i davant seu hi ha un univers. I s'atansa el dia en què dirà, tancant el darrer volum del darrer prestatge de l'extrem esquerre: "I ara què?".
Jean-Paul Sartre. La nàusea. Traducció de Ramon Xuriguera. Proa, 1966. P. 52-53.
L'obra d'un eclèctic no deixa record, va dir Baudelaire sobre la malastrugança dels diletants.
ResponEliminaDoncs mira, avui, i sense que serveixi de precedent, no hi estic gens d'acord amb Baudelaire.
EliminaI dic jo, Girb, en Sebald, a banda de "paseante solitario", també podria ser considerat un exemplar de la tribu aquesta dels diletants, no? Conxo, quina capacitat per a la digressió! Homèric.