Je voyage pour connaitre ma geographie.
-On us dirigiu?
-Sempre cap a casa.
Novalis. Heinrich von Offerdingern.
EL PREFACI és una mena de maleta, un necesser, i per tant forma part del viatge: abans de marxar, quan hi poses les poques coses que preveus que seran indispensables i sempre te'n deixes alguna d'essencial; durant el trajecte, quan arreplegues el que voldràs portar a casa; quan tornes i obres l'equipatge i no trobes les coses que t'havien semblat més importants, i en canvi en surten objectes que no recordes haver-hi posat. És el mateix que passa amb l'escriptura; una cosa que, mentre viatjaves i vivies, et semblava fonamental ha desaparegut, el paper ja no hi és, mentre que imperiosament pren forma i s'imposa com a essencial alguna cosa de la qual en la vida - en el viatge de la vida- amb prou feines ens havíem adonat.
El viatge sempre recomença, sempre ha de recomençar, com l'existència, i cada anotació seva és un pròleg; si el recorregut pel món es trasllada a l'escriptura, aleshores es prolonga en el pas de la realitat al paper: escriure apunts, retocar-los, esborrar-los parcialment, redactar-los de nou, canviar-los de lloc, variar-ne la disposició. Muntatge de les paraules i de les imatges, captades des de la finestra del tren o mentre travesses un carrer a peu o gires una cantonada. Tan sols amb la mort, recorda Karl Rahner, gran teòleg en camí, cessa l'status viatoris de l'home, la seva condició essencial de viatger. Viatjar, per tant, té relació amb la mort, tal com sabien perfectament Baudelaire o Gadda, però també és una manera d'ajornar la mort; diferir tant com es pugui l'arribada, la trobada amb l'essencial, de la mateixa manera que el prefaci difereix la veritable lectura pròpiament dita, el moment del balanç definitiu i del judici. Viatjar no pas per arribar sinó per viatjar, per arribar tan tard com sigui possible, per no arribar possiblement mai.
Claudio Magris. Prefaci a El viatjar infinit. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, 2008.
Oh! el Claudio Magris. Aquest de "El viatjar infinit" el tinc a la pileta pendent de lectura: d'aquells que agafes, llegeixes un fragment i després el deixes i gaudeixes cada cop.
ResponEliminaVaig poder veure'l en directe a la UB ara deu fer un any i escaig quan li van donar l'honoris causa. Un plaer.
Sí, Magris, Eulàlia. Era inevitable (no referir-s'hi, vull dir) si parlem de Sebald.
EliminaI si, normalment (i mentre llegeix), a una ja li creixen uns monstres que no vegis, amb en Max la cosa pren un caire alarmant. D'aquí cap allà, anar relacionant calaixets, de Dürer a Saturn, arengades i cucs de seda, la malura que acaba amb els oms. Ara va i se t'apareix Borges, però el Borges de El idioma analítico de John Wilkins
[ Esas ambigüedades, redundancias y deficiencias recuerdan las que el doctor Franz Kuhn atribuye a cierta enciclopedia china que se titula Emporio celestial de conocimientos benévolos. En sus remotas páginas está escrito que los animales se dividen en (a) pertenecientes al Emperador, (b) embalsamados, (c) amaestrados, (d) lechones, (e) sirenas, (f) fabulosos, (g) perros sueltos, (h) incluidos en esta clasificación, (i) que se agitan como locos, (j) innumerables, (k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, (l) etcétera, (m) que acaban de romper el jarrón, (n) que de lejos parecen moscas]
I després, no saps com, acabes recordant Història universal de Paniceiros, de Xoan Bello o, fins i tot, un llibre que no has llegit de Kirmen Uribe, aquell de Bilbao, NY...
Conxo, quin volt m'he marcat sense haver de fer la maleta!
Xuan, Xuan, en asturianu és Xuan.
Elimina