Cuando apareció, Los anillos de Saturno consolidó al alemán W. G. Sebald como uno de los autores europeos más originales e interesantes de finales del siglo XX. Bajo la apariencia de una caminata por el condado de Suffolk, su hogar durante 20 años, Sebald explora el pasado pastoral e imperial de Inglaterra, alternando encuentros con los extraños habitantes del presente y la compañía espectral de autores como Thomas Browne, Conrad y Borges. Ahora, once años después de su prematura muerte, un documental le rinde el mejor de los homenajes: filma el libro desde los ojos de su autor, contemplando un paisaje tan melancólico y hermoso como los anillos de Saturno, hechos de fragmentos de lunas destruidas.
Ariel Magnus. Las lunas de Albion. Página|12. 15 abril 2012.
---> Patience (after Sebald), dirigit per Grant Gee. La música és de James Leyland Kirby, "The Caretaker". Aquí, una entrevista a Grant Gee, a The White Review.
Vivimos en un mundo nuevo, amigos míos...¡el mundo multimédia!, diria en Bart -Simpson, és clar, content de poder-se estalviar de llegir Los anillos perquè n'han fet la peli-.
ResponEliminaI, mira, ara diré una cosa lletja, però de Sebald només conec aquests Anells de Saturn, i no em van fer ni fred ni calor. Estic segur que alguna cosa se m'escapa, perquè els que l'aplaudeixen no són precisament mosques...
ResponEliminaDoncs, mira, entre tu i jo, m'he estrenat amb Los anillos i anava amb tota la prevenció del món per culpa de la reverència -ja saps, "oh, sí, Sebald, l'hòstia en patinet!"-. I a sobre, va i es mor prematurament. El James Dean dels savis de vilatrista. L'icona consagrada. Ideal pòsters, vaja. I és que queda tan bé respondre "Sebald" a la pregunteta "què estàs llegint ara". I si, a sobre, dus ulleres, aconsegueixes una pàtina "d'intel·lectualitat" més gran que si et vantessis d'haver llegit tota la Bernat Metge. Bé, sóc així de burra, jo.
EliminaLa cosa és que el vaig començar disposada a que em semblés un rotllo patatero. I vaig anar fent, pensant que estava llegint "raro", sense entusiasme d'aquell "oh, uàla", sense poder dir si m'agradava molt o poc, però anava fent, sense parar (i ja saps que, si la cosa no em fa el pes, abandono les lectures sense recança). Per a mi, lo bo del cas ha començat un cop l'he acabat de llegir. Quan l'he recordat. Quan l'he refet.
I una altra cosa et dic, crec que el pitjor de Sebald són els sebaldians. La setmana que ve penjaré una cosa al respecte d'en Fresán.