W.G. Sebald es uno de los autores en lengua alemana que mayor proyección internacional ha alcanzado en los últimos años. La singularidad de su obra estriba en la forma novedosa en la que enlaza el relato ficcional con el ensayo y la investigación histórica, convirtiendo conexiones originales y aparentemente arbitrarias en motor de su prosa. El propósito de Sebald es llevar a cabo una «arqueología privada» que saque a la luz lo que la memoria oculta y para ello confía en la creatividad que surge de lo imprevisible y azaroso. Sebald comienza acumulando objetos e informaciones heterogéneas que, a partir de un momento determinado, decide relacionar entre sí. En una entrevista, Sebald comparaba la tarea del escritor, tal como él la entendía, con la operación que realiza un perro cuando, en medio de un descampado, es asaltado por un olor que le conduce a algo desconocido y que empieza a buscar desesperadamente por caminos de lo más erráticos. En este sentido cabría decir que el recurso principal de W.G. Sebald al escribir, junto con la libre asociación de ideas es, por un lado, la digresión y, por otro, el catálogo, esto es, la acumulación variopinta.
De fet el seu nom complet era Winfried Georg Maximilian Sebald. Els dos primers no li agradaven gota; no sé on he llegit que Winfried, principalment, li feia cosa, una mica com allò d'en Woody Allen, ja sabeu, un nom d'aquells que fa venir ganes d'envair Polònia i tota la pesca. Així que els seus amics i les seves germanes li deien Max. La resta, Sebald, suposo.
ResponEliminaPer cert, restaria molt agraïda si algú em sabés dir on carai va l'accent, si haig de dir sébald o sebáld. No, tampoc sé alemany.
M'he entretingut a llegir el "dossier Sebald" i he quedat encantat amb l'entrevista que hi has inclòs. Ah, quanta saviesa... Que si les fotografies són uns nòmades o que la ironia és el revers necessari de la melangia.
ResponEliminaMil gràcies per reviscolar-nos-el!
Oh, no, Girb, gràcies a tu per proposar-nos la lectura de Los anillos....
EliminaL'altre dia, en la trobada per parlar de El cinquè..., vaig aprofitar per presentar en Sebald, però en comptes d'optar per fer-ne apologia, resulta que em vaig decidir per espantar el personal; que si aquest us costarà una mica, que si és un pèl estrany, que si és muy sesudito i blablabla. Bé, la cosa no va arribar a diatriba, però poc se'n faltava. Infondre descoratge no és un mètode gaire ortodox d'animar a la lectura, crec, però té la seva conya; sobretot si el dia de la trobada, a finals de novembre, algú m'ho retreu. Amb aquesta esperança visc, Girb.
I que en Max -sí, ja ens tutegem- em perdoni.
Elimina