skip to main |
skip to sidebar
Mucha gente se acerca a Tolstoi con sentimientos encontrados. Estiman al artista que hay en él y les aburre terriblemente el predicador; pero ocurre que es bastante difícil separar al Tolstoi predicador del Tolstoi artista: es la misma voz lenta y profunda, es el mismo hombro robusto el que levanta una nube de visiones o un fardo de ideas. Lo que uno querría hacer sería, de una patada, quitarle el podio de debajo de las sandalias y encerrarle en una casa de piedra de una isla desierta con litros y litros de tinta y resmas de papel, muy lejos de las cosas, éticas y pedagógicas, que distrajeron su atención de la forma en que el oscuro cabello se rizaba sobre el blanco cuello de Ana. Pero no se puede: Tolstoi es homogéneo, es uno, y la lucha que, sobre todo en los últimos años, se libró entre el hombre que se extasiaba ante la belleza de la tierra negra, de la carne blanca, de la nieve azul, de los campos verdes, de las nubes de tormenta violáceas, y el hombre que sostenía que la ficción es pecaminosa y el arte inmoral, esa lucha se desarrollaba dentro de la misma persona. Ya pintara o predicara, Tolstoi seguía pugnando, frente a todos los obstáculos, por llegar a la verdad. En cuanto autor de Ana Karénina, utilizó un método para descubrir la verdad; en sus sermones utilizó otro; pero de alguna forma, por sutil que fuera su arte y por áridas que fueran algunas de sus actitudes, la verdad que pesadamente buscaba a tientas o que encontraba mágicamente a la vuelta de la esquina era siempre la misma verdad: esa verdad era él, y ese él era un arte.
Lo único que a uno le molesta es que no siempre reconociera su propio yo al encontrarse con la verdad. Me gusta esa anécdota de que un día de tedio, cuando ya era anciano, muchos años después de que dejara de escribir novelas, cogió un libro y empezando a leer por la mitad, se fue interesando y le fue agradando mucho, hasta que miró el título y vio: Ana Karénina, por Lev Tolstoi.
Lo que obsesionaba a Tolstoi, lo que empañaba su genio, lo que ahora lamenta el buen lector, es que, de alguna forma, el proceso de búsqueda de la verdad pareciera más importante que el descubrimiento fácil, vívido, brillante, de la ilusión de verdad a través del cristal de su genio artístico.
Vladimir Nabokov. «Lev Tolstoi. Anna Karénina» A: Curso de literatura rusa. Traducción de María Luisa Balseiro. RBA, 2010. P. 226-227.
aquesta vegada, estic totalment d'acord amb en Vlàdia
ResponEliminajo no m'ho havia formulat tan bé com Nabòkov, però certament em molesten els fragments d'homília dominical que a vegades gasta
fa anys, una amiga - bibliotecària, per cert -, em deia que li agradava molt Tòlstoi, menys quan feia les seves lliçons morals sobre història, referint-se als darrers capítols de "Guerra i pau"
És cert que a Tòlstoi se li escapen homilies, però a mi no em molesta massa: crec que les novel·les tan enormes cal llegir-les saltant-se alguns paràgrafs sense cap problema de consciència. Aquesta afirmació em podria valdre un parell de bufetades, però després de rebre-les ho tornaria a afirmar. No conec cap novel·la llarga (incloent-hi Nabòkov) a la qual no li sobrin una colla de paràgrafs, i aquest excés no fa que sigui una mala novel·la.
ResponEliminaI encara hi ha una altra cosa: si el lector comparteix la ideologia de l'autor, quan arriba a aquests fragments segueix gaudint d'allò més.
Segurament avui ningú no inclouria sermons dins d'una narració, això també és cert.
és cert, Lluís, que si comparteixes la ideologia de l'autor, no sols disfrutes amb aquests paràgrafs aparentment sobrers, sinó que vols que hi siguin i tot, i trobes que n'hi han pocs ; passa que, en el cas de Tòlstoi, i d'altres, quan els excursus o apories, o com ho volguem dir, tenen un to massa moralitzador, trobo que poden espatllar una mica la lectura ; jo, particularment, i per posar un exemple, comparteixo més idees amb Tòlstoi que DOSTOIEVSKI, però quan aquest últim es posa a desbarrar, té alguna cosa de genial, de profundament viu, gens moralitzador, que fa que m'agradi més, com a literatura, que no pas l'altre ; fa poc m'he tornat a llegir, per enèssima vegada, "Hamlet", i m'agraden molt més els llargs sol.liloquis dels personatges, amb tot el seu turment i impostació filosòfica, que l'argument en sí mateix, truculent, i quasi m'estimo més llegir-ho que veure-ho representat, ja que la majoria dels directors tallen, justament, allò que deuen considerar "palla" i que és el que jo busco, moltes vegades, en una lectura ; el problema de Tòlstoi, per a mi, és que, sovint, ell, que sempre escrivia en tercera persona, fica cullerada en el relat, com el predicador, que diu Nabòkov, i espatlla una mica el to del relat
ResponEliminaM'encanten les desbarrades -ara penso en les que fa en Soleràs d'Incerta glòria, per exemple; o les que acabo de llegir d'en Toledano a Moo Pak- perquè estan lliures de proselitisme i se'm posen molt bé. Sacsegen, confonen, m'obliguen, si s'escau, a no estar-hi gens d'acord. O a subscriure-les al peu de la lletra. L'adoctrinament, en canvi, m'avorreix terriblement. Que no sigui pel meu passat a ca les sores.
ResponEliminaNo m'interessa gaire el Tolstoi gurú, la veritat. La vena moralista i pedagògica em fa fer uns badalls com una plaça de toros; monumentals, vull dir.
L'Steiner diu que la perfecció d'Anna Karènina rau en el fet que la forma poètica resisteix a les exigències del propòsit didàctic gràcies a la doble trama i que la història de Levin i Kitty actua com de parallamps on l'escriptor descarrega l'afany didàctic. La doble trama equilibra i organitza la vena moralista.
Pero en muchos aspectos Ana Karénina marca el fin del periodo durante el cual los impulsos contrarios del genio de Tolstoi se mantenían en equilibrio creador. [...] Tolstoi tuvo dificultades para terminar el libro; el artista que había en él, el técnico de la narración, retrocedía ante el propagandista.
em sembla que aquí l'encerta molt l'Steiner
EliminaI en això que dius, Misha, de la mania de Tolstoi de ficar-hi cullerada,d'irrompre en la vida dels seus personatges adreçant-se al lector, fent-se visible per clavar-li un rotllo, Volòdia (Nabokov) diu:
ResponEliminala intromisión del educador en el ámbito del artista no siempre está bien definida en las novelas de Tolstoi. Es difícil desenredar el ritmo del sermón del ritmo de las meditaciones personales de tal o cual personaje. Pero a veces, la verdad es que con cierta frecuencia, cuando se suceden páginas y páginas que quedan claramente al margen de la narración, diciéndonos lo que deberíamos pensar, lo que piensa Tolstoi de la guerra o del matrimonio o de la agricultura, entonces el hechizo se rompe, y aquellas gentes próximas y deliciosas que estaban sentadas a nuestro alrededor, participando de nuestra vida, quedan separadas de nosotros, cerrándose la puerta para no volver a abrirse hasta que el solemne autor haya rematado del todo ese ponderoso pasaje en el que explica y vuelve a explicar sus ideas acerca del matrimonio, o de Napoleón, o de la economía agrícola, o sus puntos de vista éticos y religiosos.
no havíem quedat que era el millor escriptor rus de tots els temps, Volòdia ?(no Vlàdia com havia escrit jo..gràcies Matilde per la correcció)
ResponEliminaen fi, que això demostra la sagacitat i lucidesa de Nabòkov ; tot així, Tòlstoi és gran, ens ho mirem per on ens ho mirem, mal m'està el dir-ho, o, com diuen en castellà, "lo cortés no quita lo valiente"
Mijail (no m'agraden gaire els diminutius en rus, i menys en aquest cas, perquè semblaria un gat afectuós...aaagh, vade retro !!)
Tens raó, fa mixino de totes totes.
Elimina