diumenge, 27 de gener de 2013

remington 10



En los días de verano, el estudio de Tolstoi -orientado al sur- era algo caluroso y, por eso, se refugiaba a ratos en el «despacho del secretario», más fresco porque daba al norte, a los bosques y al río. Aquí le vemos en esa habitación, en 1909, dictando un manuscrito a su hija menor, Alexandra. Cuando María -«mi mayor alegría», como la llamaba Tolstoi- murió en 1906, Alexandra ocupó rápidadamente el puesto de su hermana, con esa habilidad psicológica e instintiva que tienen los hijos para repartirse o disputarse los papeles en la escena familiar.
Además de fiel discípula de su padre, Alexandra escribía bien a máquina y era la encargada de manejar la Remington 10 que había llegado a casa de Tolstoi como un acontecimiento «revolucionario» de la técnica moderna.

Mauricio Wiesenthal. El viejo León. Tolstoi, un retrato literario. Edhasa, 2010. P. 177.

*  *  *
La Remington 10, fabricada por la misma industria que producía armas y municiones, se consideraba en 1910 una máquina de escribir muy avanzada porque, además, permitía leer el texto con mucha claridad. Tolstoi y su hija Alexandra, fotografiados junto a esta máquina, sirvieron incluso como reclamo publicitario para la firma que promocionaba así un modelo especial con tipos cirílicos para el mercado ruso.


Ibídem. P. 248.

13 comentaris:

  1. De fet, tota la seva vida va estar travessada pels decisius "invents" del XIX. El recordo de jove a Crimea; la primera guerra moderna si pensem en la novetat del fotoperiodista Roger Fenton "incrustat" a les files aliades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era aquí, rere la pantalla, mentre entrava el teu comentari, Girb i m'he hagut de prendre mitja horeta abans de respondre't, perquè no en tenia ni idea d'això del naixement del fotoperiodisme a Crimea, de la mà de Fenton, i, mira, aquesta nit podré colgar-me al llit tranquil·la, que ja en sé una de nova. Gràcies!
      I un enllaç.

      Elimina
  2. La Photographic Van del Fenton és encara un model a seguir per a tota meva de peregrins.
    També, si llegeixes la Guerra de Crimwea a les pàgines del clàssic "Psicologia de la incompetencia militar" de Dixon, te n'adones de com havia d'influir aquell absurd en el jovenet Lev.

    ResponElimina
  3. Ja que hi som, donaré les referències del tractat de polemologia de Norman Dixon: On the Psychology of Military Incompetence, Ed. Anagrama, col. Argumentos - Barcelona, 2001 [1976]
    No explicaré els conflictes que et pot ocasionar que te'l enxampin en una caserna (com a mi amb la primera edició); si de cas apunto aquesta pàgina on se'n parla extensament:
    lecturaserrantes.blogspot.com.es/2008/11/sobre-la-psicologa-de-la-incompetencia.html

    ResponElimina
    Respostes
    1. A qui se li acut, Girb. Ja t'imagino, tota la mili fent imaginarias. Ar!

      Elimina
  4. Miquel Vilardell27/1/13 13:00

    Bona ironia aquesta del fabricant d'armes que també produïa màquines d'escriure ! El meu anti fill Hyde s'ha fet un panxó de riure, i em diu que Rimbaud no anava tan desencaminat de deixar la poesia pel tràfic d'armes !
    Ara, el que m'ha sorprès de debò que Tôlstoi fes com un Grisham qualsevol o com els meus mestres de primària a la classe de gramàtica i es posés a dictar els seus manuscrits ; en aquest sentit, té més mèrit l'editor del seu "rival", que, pel que jo sé, va lliurar-li el més de miler de pàgines dels Karamàzov a mà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més de mil pàgines amb aquella lletrota que feia? Doncs l'editor tenia molta fe en els Karamazov, la veritat sigui dita.
      Ep, i en Dosto també dictava, no?. Recordo quan vam llegir El jugador. La taquígrafa va ser una tal Anna Grigorievna Snitkina (no, no, no recordava el nom de memòria, l'he hagut de buscar!)i poc després es va casar amb ella i tot.
      Sàs, ara crec que per fer justícia a l'etern "rival", alguna hora hauríem de llegir els germans karamazov.

      Elimina
    2. Miquel Vilardell28/1/13 0:18

      Hosti tu, quin lapsus, és cert ! En qualsevol cas, tant ell com Tòlstoi, a les primeres obres, no crec que existissin les màquines.
      Quant a això dels Karamàzov, si la teva idea anava amb segones, em faig el desentès ; fer un club de lectura sobre aquest llibre, és com pretendre'n fer un sobre el Nou Testament o sobre A la recerca de Proust, afegint-hi els cinquanta mil estudis que se n'han fet ; és materialment i anímica impossible per a mi !!

      Elimina
    3. Tens raó. Anna Karènina, per exemple, la va passar a net la seva dona, la Sofia. I res de màquina, a mà.
      De moment no anava amb segones, però em temo que tard o d'hora farem els karamazov. M'ho noto. Això de dedicar un parell de mesos a un clàssic m'ha semblat -malgrat sigui meva- molt bona idea. L'any que ve hi tornarem. I ja puc avançar el títol: El roig i el negre. Democràcia segrestada? Sí.

      Elimina
    4. I em venen ganes de Dostoievski per dos motius. Primer, perquè penso que amb El jugador no hi ha prou per a fer-li justícia. Segon, perquè abans d'ahir vaig tornar a veure Match Point, d'en Woody Allen. En Rhys Meyers hi surt al principi llegint un llibre, Crim i càstig. Pot semblar un detall insignificant, si no fos que l'ombra de Dosto hi plana tota l'estona.

      Elimina
    5. Miquel Vilardell28/1/13 17:07

      Et dóno la raó sobre DOSTOIEVSKI, i segurament valdrà la pena, però realment fa por ; a més que, jo sàpiga, l'única traducció al català que hi ha - de Joan Sales - és del francès i no és de refiar, diuen - jo l'he llegit en el clàssic de Cansino Assens -.
      A Match Point hi ha una mica de Dosto i una mica de Shakespère barrejat amb Chandler, em sembla, però jo veig més dostoievskiana i hi tinc molta debilitat per Cassandra's dream.

      Elimina
    6. Prudència, sí; por, no.
      Ara com ara no el llegirem; però si no em moro i continuo treballant en aquesta casa i encara me'n cuido del club i...etcètera, ja et dic ara que els karamàzov cauen segur. I si la traducció bona és la del Cansino, doncs mira, que en Sales ens perdoni.

      Elimina