dissabte, 9 de març del 2013

paresidos rasonables

A l'AU
Casi no me atrevo a decirlo, porque ocurre rarísimas veces. Lo de la nieve en Roma, digo. ¿Nieva y están en Roma? Corran hacia el Panteón y hagan lo que hace cualquier romano informado: entren y miren al techo, al agujero de la cúpula. Los copos entran en el templo y quedan suspendidos girando en el aire. Sólo eso. Tal vez tengan ocasión de contemplar un espectáculo más sublime, pero dudo que sea en esta vida.
Enric González. Historias de Roma. RBA, 2010. P. 44.


Si van a Roma y solo pueden ver una cosa, visiten el Panteón de Agripa. Pedro Torrijos. A: Jot Down Cultural Magazine.

*  *  *

Preu per preu, sabates grosses


Roma es una ciudad de ciudades, la ciudad eterna, que cambia y evoluciona para seguir siendo ella misma. Una urbe trepidante caótica y al mismo tiempo impregnada de la pausada melancolía de un pasado de piedras milenarias; una capital en la que abundan los lugares y los instantes mágicos.

Este libro no es una guía turística ni un compendio de tópicos, sino un recorrido personal por una Roma fascinante, en ocasiones secreta. En sus páginas encontrará el lector una sucesión de historias, personajes, momentos y escenarios romanos: los gatos, las pinturas del Caravaggio, la casa y la tumba del poeta Keats, la rica cocina de la casquería romana, la mejor pizzería de la ciudad, el lugar en el que tomarse el mejor café del mundo, la burocracia, Alberto Sordi, la calle en la que apareció el cadáver de Aldo Moro, la historia de un marqués perverso, mirón, asesino y suicida, el periplo de un paquete que recorre medio mundo y vuelve a Roma gracias al ineficaz servicio de correos, los papas, Berlusconi y sus emisarios, una iglesia en la que nadie quiere casarse, las fórmulas de cortesía romanas, el fútbol, las mammas, las conspiraciones masónicas, el sastre de los papas, las barberías, los palazzos, las vírgenes, los santos y los milagros, la cúpula de San Pedro entre la neblina…[De la contracoberta]




7 comentaris:

  1. Precisament acabo d'arribar d'enfonsar-me fins l'engonal en els magnífics tous de neu que veieu des d'Osona...

    Quan vaig entrar al Panteó, ben decidit, em vaig fer un lloc al seu centre exacte: "un momento, grazie, grazie...", per plantar la càmera al terra apuntant al "occhio". Va faltar temps per a què el meu enquadrament comencés a ser repetit pels turistes.

    ResponElimina
  2. Com que no sóc arquitecte, només puc dir que el panteó és una experiència estranya i fascinant. Sorprèn que segles més tard de saber construir aquests edificis, els europeus no sabessin fer res més que aquelles tristes capelles romàniques d'un déu barraquista. Però uf...! Això ens duria a reflexions llargues i feixugues... que fàcil que és divagar pels blogs.
    He recordat una pel·li sobre arquitectes que em va agradar molt, i que de pas recomano: "The belly of an architect", del rar Peter Greenaway.
    http://youtu.be/_Ii_4_xCzIk
    Nota sobre Enric Gonzàlez: li haurem de prestar atenció, és un "valor emergent" del nostre panorama no massa eufòric.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel Vilardell9/3/13 11:50

      Només el vaig veure per fora, i ara, que he llegit aquests comentaris i he vist les fotos, me'n penedeixo de no haver-hi entrat, suposo que per una pura i simple qüestió econòmica.
      L'Enric González escriu bé, però del fragment que has posat, Matilde, no em convenç gaire l'inventari de fets i personatges italians que proposa, que em sembla que frega una mica el tòpic del turista "cult" i a la vegada popular. És clar que els tòpics tenen un punt de veritat, però seria com si, en parlar de Catalunya,un se n'anés de la Sagrada Família al cas Millet, passant per les sardanes, les barretines, la gasiveria proverbial, el nacionalisme i l'independentisme, el seny i la rauxa, Dalí i Torras i Bages, Josep Maria Pou i les tele novel.letes, etc., etc.... Sí, ja sabem que Catalunya és tot això, però jo crec que és l'epidermis, només, i un bon observador d'un lloc hauria d'aprofundir una mica més, no ?
      Greenaway em costa tant de pair com els budells del seu arquitecte. Ara, no es pot negar que és original.

      Elimina
    2. Miquel Vilardell9/3/13 12:11

      M'he descuidat un comentari : jo tampoc sóc arquitecte, Lluís, però una cosa no treu l'altra. A mi m'agrada igual les construccions de la Roma antiga com les capelles romàniques ; ara, un altre tema, com passa també amb l'arquitectura actual, és qui ho encarrega i amb quina finalitat, que sempre provoca discussions entre amics aficionats a l'art, i que a mi em fa tenir la gran contradicció d'admirar obres que estan pagades - o esclavitzades - per institucions o persones o ideologies que em repugnen. I si comences a pensar en qui, materialment, va estar pencant a les grans obres faraòniques de l'antiguitat, i saps que ara a ningú se li passaria pel cap defensar les condicions d'esclavatge amb què es "treballava",això em provoca la sensació de que determinada bellesa arquitectònica es basa en la manca d'ètica i que els que ens ho mirem embadalits,uns pijets incoherents;cultes i amb càmeres de fotos flickeres, això sí.

      Elimina
  3. No tinc gens de món, jo, que sóc molt quieta i, si per mi fos, no posaria un peu fora del sofà. El terror de Ryanair, vaja. Però això sí que ho he vist en directe. El feix de fotons de l'ull del Panteó, vull dir. I com que tampoc no sóc arquitecta -en això estem tots igual-, doncs no se'm va acudir res més que deixar anar un hòstia! d'aquells que s'ho valen, d'aquells que fan sonar, fins i tot, l'hac muda. Clar que el mateix hòstia! -de fet no era ben bé el mateix, va ser un altre, que no me n'estic jo, d'hòsties; sempre les tinc a punt-, també em va servir per a jutjar unes flors de carbassa arrebossades que em vaig cruspir en una tavernota del Trastevere. Hi ha coses sobre les quals no em vull fer preguntes. Senzillament, passen.

    ResponElimina
  4. I sobre això de les obres faraòniques i l'esclavatge i tota la pesca, és ben veritat, si t'hi pares a pensar hi ha per llogar-hi cadires. Una mica com passa amb la xocolata belga, que és boníssima, però està feta amb sang. O com passa amb el Knut Hamsun, que escriu com un déu i va oferir la seva medalleta del nobel a en Goebbels. I nosaltres allà, pijets i amb totes les contradiccions del món que vulguis, però anar endrapant.

    ResponElimina
  5. I sobre les Historias de Roma d'en Gonsales, no sóc pas cap prescriptora -déume'nguard, proutafenyatincamblomeu,jo-, em limito a lligar caps, els meus caps, que no en tinc d'altres. I com que em va encantar llegir-lo, doncs re, ve-t'ho aquí: un acte de generositat amb el proïsme. No hi ha més.

    ResponElimina