dilluns, 15 d’abril de 2013

el cos incorrupte de santa joaquima


A l'Agüedeta, en qualitat de vedruna.



Si mai veniu a Vic de visita turística -i sou d'aquella mena de gent que no surt de casa sense guia- esteu de sort perquè, de fa uns quants anys, en disposem d'una de molt arregladeta, signada per la Dolors Maria Alemany, que us garantirà un recorregut complet pels llocs més emblemàtics, etcètera.

Diré més, si us fes gràcia descobrir la ciutat seguint les passes d'il·lustres vigatans, la regidoria de Cultura de l'Ajuntament edita unes guies de butxaca, dintre de la col·lecció Itineraris de Vic, que us permetran fer ruta talment fóssiu la M. Àngels Anglada, en Jaume Balmes o Santa Joaquima de Vedruna(1), que són els tres volums publicats a hores d'ara.

L'Àgueda i jo esperàvem -amb candeletes, que es diu- la guia de la Vedruna per motius que no vénen al cas però que us hauré d'explicar, mal que em pesi, perquè sinó no s'entén re.

Vaig conèixer l'Àgueda fa cosa de tres o quatre anys, en plena bombolla blogaire; llavors s'estava a Noruega, tenia un blog que es deia La muntanya màgica i publicava els seus apunts com a comtessa d'AngevilleM'agradava molt, aquell blog. Molt és poc.

Tot i que hi vaig aprendre coses tan diverses i útils en la vida com ara  esnifar clor, pixar-me a les mans en cas de congelació, la importància de dur sempre una bengala a sobre, per si et venen ganes d'anar a pescar en el gel i, fins i tot, una llatinada nàutica, creieu-me si us dic que no m'interessava tant el que m'explicava com la veu que sentia. Dels milions de persones que escriuen -hauria pogut dir escriptors, però és que per a segons quines coses tinc la pell molt fina-, la majoria es passen la vida bla bla bla sense aconseguir articular un mot propi i l'Agüedeta vinga a garlar amb aquella facilitat sorprenent, com si l'aguedès li hagués set concedit de sèrie. Altes prestacions, vaja.

La cosa és que en aquells temps, quan això dels blogs era com París -una festa-, quan els pisos dels comentaris eren a punt de rebentar de tant com ens agafàvem a la vessant social de la nova joguina, provant de reproduir les mateixes misèries i grandeses de la vida analògica, en aquells temps, deia, vaig saber que l'Àgueda tenia un passat a ca les sores -era vedruna- i que havia estat a Vic una vegada, que l'havien duta des d'Alcoi en un autocar, de romiatge pels llocs vedrunians, perquè, per si no ho sabíeu, aquí és on està la casa mare de la congregació. I on es conserven les despulles de la santa, també.

I així va ser com vaig engrossir l'inventari de cossos incorruptes que ofereix la ciutat de Vic al visitant, on, fins llavors, només (em) constaven santantonimariaclaret i la mòmia del museu episcopal. I així va ser, també, com l'Àgueda i jo vam quedar enteses que, si mai tornava a Vic, aniríem a prostrar-nos davant la seva patrona. L'única pega era que jo desconeixia perfectament la ubicació de les restes mortals. Res que no es pugui arreglar amb quatre oracions a sant google:

Ai, comtessa, si em llegiu, sabeu que aquesta nit he tingut un somni molt estrany. Doncs que vós éreu en un llit king size de Londres, fent temps per tal d'agafar un avió cap a Alacant, i se us apareixia Sta. Egèria i així us parlà:
-Henriette (sí, amb aquesta familiaritat, tu), abans de tornar a casa fóra bo que féssiu escala a Vic, per tal de presentar els vostres respectes a la vostra patrona i amiga estimada meva, sta. joaquima de vedruna, que allà descansa.
I vós, ni corta ni peresosa, cap a Vic que hi féieu i em passàveu a recollir per la biblioteca, i totes dues buscant com boges el lloc on guarden el cos incorrupte de sta. joaquima, que com comprendreu no forma part de la meva ruta habitual i què sé jo, pobra de mi.
Total, que al final el vam trobar, i senceret que el tenen, el cos incorrupte, i dintre d'una urna.
Per sort, m'he despertat en el just moment de la prostració, què voleu que us digui, que a mi no em fa goig la contemplació dels pobres finats així exposats.
I la primera cosa que he fet aquest matí ha set informar-me sobre on carai guarden tals despulles. I ja ho sé. Al carrer dels caputxins, a l'oratori de l'antic Manso de l'Escorial.
I si llegiu això i no sou la comtessa, dispenseu.


No sé si, després de tant relat, s'entén la gràcia que m'ha fet folrar aquesta guia. Només m'ha faltat descobrir que inclou, fins i tot, un plànol, per fer-me devota de santa providència. Ara l'Àgueda i jo ens podrem perdre amb coneixement de causaEn tot cas, i per mor de l'interés públic, quedem-nos, per acabar, amb aquella vella màximasempre hi ha un llibre per a cada cosa. Sempre.



15. Al final del carreró anomenat «Camí de l'Escorial» i encaixonat entre les modernes edificacions, hi trobem el que resta de l'antic Mas Escorial, o «El Manso», com des de temps immemorial en diu la gent. L'edifici actual i els terrenys que l'envolten són una mínima part de la casa pairal i els extensos conreus que hi havia en els anys de Joaquima de Vedruna.
Joaquima, en quedar vídua, hi va fixar la seva residència definitiva. Deu anys després va fundar aquí la seva congregació. Era l'any 1826. Aquí hi va haver la primera comunitat, el primer noviciat i la primera escola. Al seu interior, des de l'any 1983, bicentenari del seu naixement, hi ha la capella on es veneren les seves despulles. 

________________
(1) Santa Joaquima no és una vigatana de soca-rel (és d'importació), perquè va néixer a Barcelona i va arribar a Vic per via matrimonial. Una Laura de Vic, vaja.




9 comentaris:

  1. Tampoc era vigatà l'altre dels vostres cossos incorruptes (el meu en qualitat d'exclaretià)...
    Més que incorrupte, inesborrable és el record tenebrós d'aquelles despulles, d'aquella ossada insinuada a través dels guants de setí morat. Si se n'ha de ser de morbós per a refregar-li a la canalla un espectacle així i fer-ho passar per quelcom festiu... Com si fossin uns titelles a l'Atlàntida, quatre passes més enllà a la mateixa riba del Mèder...

    Un cop ben esplaiat (i prou que em calia!), deixa'm dir-te que vaig a fer un marc daurat per a penjar aquestes notes d'avui ben a la vista.
    "qué lástima ... que las cosas buenas se vayan alejando de nosotros al galope." Com oblidar aquest lema de l'Àgueda... (Una abraçada allà on paris!) Fa poc la recordava seguint un estrany fil: quan l'Erri de Luca em feia palès com la conquesta del Mont Blanc precedia a la revolució francesa fins quasi juxtaposar-se... (Heus quina altra bombolla festiva i parisenca.) I, és clar, un cop al cim del Mont Blanc res de més avinent que recordar a la d'Angeville; coetània de la vostra Quimeta i, també, amb decisius delits celestials només que, els de la Comtessa, d'un caire més físic...

    Per què m'han quedat les mans balbes tot escrivint? Creus que faré bé si m'hi pixo, naturalment, amb tot el carinyo del món?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ay, qué lástima que ya no hagan mezcal Los Suicidas, qué lástima que pase el tiempo, ¿verdad?, qué lastima que nos muramos y nos hagamos viejos y que las cosas buenas se vayan alejando de nosotros al galope.

      El lema de la comtessa era una bolañada, Girb. De Els detectives, ni menos.

      Amb tot el carinyo del món et dic,pixa-t'hi, Girb, pixa-t'hi, que val més una bona urea que mil Neutrogenas®. Naturalment.

      Elimina
  2. Un brindis per l'incorrupte record de les festes passades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per París, Allau! Txin-txin.

      Elimina
    2. Allau: sense por! Un raig urinari de dret a les mans ens assuauja la pell alhora reviscola uns vells vincles perduts.

      Elimina
  3. Sense gota de vergonya vull preuar aquell (ara ho sabem) breu episodi de comunió blocaire.
    Com bé estableixes, aquell escampall de possibilitats que temptàrem, s'han esvaït i només pertanyen als llimbs d'uns temps oscos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Girb, tot allò s'ha fos, però què carai, va estar molt bé. Clar que no sé jo si el cos ens hagués aguantat aquell ritme gaire més temps. I vés, aquí estem, en la fase de la col amb patates, la bata de boatiné, els rul·los i les pantofles. D'això, quan ho volen dir maco, en diuen maduresa. Però a mi no m'enganyen.

      Elimina
  4. Ai... aiaiaiaia, Matildita i companyia... però toca, quan has dit que anem a portar-li flors al cuerpo incorrupto de la dona esta?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cuando se tercie, Aguedeta, que la dona, incorrupta com està, aguanta lo que le echen. Passa que no hauríem de trigar gaire (tenim uns deu anys de coll, calculo) i no per la pobra santa, que d'allà no es mourà, sinó pel meu xassís, que una ja comença a fer bon caldo i no se jo si estaré per a gaires prostracions, aviam si després no m'alço i em quedo allà, fent l'estàtua. Güeno, si triguem gaire, la santa s'haurà de conformar amb una lleu inclinació de cap per part meva. Muà muà.

      Elimina