ningú no és perfecte

La setmana passada, en un comentari a l'apunt titulat Luis Solano, l'exhumador, el Dr. Vilardekyll -a qui no ha calgut llegir la novel·la per adonar-se que alguna cosa no anava pas a l'hora- es demanava -de fet hagués volgut traslladar la pregunta a l'editor- el perquè del canvi de títol, sospitant que, amb la substitució de l'original Moonflower Vine per Quatre germanes, la cosa havia perdut simbolisme pel camí. I així és, efectivament. Al cap de poques pàgines de començar la novel·la -que arrenca, per cert, al més pur estil Memòries d'Àfrica: «El meu pare tenia una granja a l'oest de Missouri, sota el riu, allà on les muntanyes Ozark s'anivellen amb la planúria»- ja ensopeguem, per primer cop, amb les flors de lluna. I, creieu-me, no són d'attrezzo: van carregadetes de sentit.

Al Dr. Vilardekyll, el canvi de títol no li feia el pes i es posicionava, lleialment, al costat de l'original, que considerava més poètic que «el poc subtil i obvi» i «quasi de bestseller» -deia, textualment- Quatre germanes. A mi -que també m'havia encuriosit la transformació, fins al punt de traslladar la pregunta al traductor- El jardí de la flor de lluna, que seria el resultat de traduir-lo tal qual, m'arronsa els dits dels peus. Put a Steel (si no voleu caure en l'insult, procureu fer una bona pausa entre el verb i la preposició. Gràcies).  A novel·la romàntica. A sobredosi de sucre. A haiku de pacotilla. Odio aquesta mena de títols. Em fan pensar en l'Antonio Gala.

Total, que el meu organisme admet infinitament millor el títol consensuat per l'editor i el traductor -del tot inventat- que no pas la traducció fidel del de la Carleton,  però no tinc la consciència gens tranquil·la perquè a casa m'han pujat a cops de és molt lleig potinejar les coses dels altres, així que ja tenim el dilema servit a taula. Què hagués fet jo en un cas com aquest? D'entrada, jugueu-vos-hi un pèsol, hagués anat a mirar com ho han resolt els altres.

I la primera cosa que hagués descobert és que Moonflower Vine ja s'havia editat abans a l'estat espanyol, el 1965, un parell d'anys després de l'aparició (i l'èxit de vendes) de la novel·la als Estats Units, publicada per l'editorial Luis de Caralt, amb el títol lleugerament escurçat: Flor de luna.

Un cop oberta la veda, la cosa ja no té aturador i em trobo buscant la recepció del títol dels trons en d'altres llengües, començant pels cosinets, és a dir, les romàniques. Resultat: dos títols tunejats (francès: Les fleurs de lune; portuguès: Damas-Da-Noite) i un de més o menys literal (italià: La pergola dei fiori di luna).

Pel que fa a les llengües germàniques, en alemany l'han titulada Wenn die Mondblumen blühen, que vindria a dir Quan floreixen les flors de lluna i en danès, Den hvide regnbue, L'arc de sant Martí blanc. El trasllat danès-català (i la resta, també; consti) és gentilesa del traductor de Google, de manera que no sé si haig d'atribuir l'acudit a l'editor, o és cosa de l'estri, que s'ha begut l'enteniment. Però llavors recordo que a la novel·la se'n parla, d'un arc de Sant Martí blanc; a la pàgina 47, per a ser exactes. Ja veieu, en això d'esmenar la plana (el títol, de fet), tot és començar. 

I hagués pogut deixar-ho aquí, si no fos que em pica la curiositat i ara, el que vull de debò, són més exemples d'aquesta mena d'audàcia descontrolada. Però no en trobo cap més de tan agosarat i m'haig de conformar amb un Księżycowe kwiaty, que en polonès de Catalunya vol dir Flors de lluna, i un parell de versions en suomi, Yökukka (Flors de lluna, també) i Kuunkukkaköynnös, la més refotudament fidel al títol original: El jardí de la flor de lluna. 

Arribats en aquest punt, el meu pobre traductor de Google, tip de fatics, ha deixat anar un parell d'estossecs i, caput, s'ha mort. No m'estranya.

*  *  *

Les edicions esmentades:

Les fleurs de lune (LGF/Le livre de poche, 2011)

La pergola dei fiori di luna (Rizzoli, 1964)

Damas-Da-Noite (Bertrand Brasil, 2012)

Wenn die Mondblumen blühen (Kiepenheuer & Witsch GmbH, 2009)

Den hvide regnbue (Gyldendal, 1963)

Księżycowe kwiaty (Czytelnik, 1966)

Kuunkukkaköynnös: romaani (Otava, 1963)

Yökukka (Suuri suomalainen kirjakerho, 1986)

    _______________

P.S.: 

1. No cal que us digui que la traducció correcta del títol d'aquest apunt al castellà és, inevitablement, Con flores y a lo loco. Descarteu la resta.

2. Si em deixo anar, i considerant que Mujersitas ja està pillat, jo titularia la novel·la de la Carleton Mary Jo i les seves germanes. És broma, però no em negareu que el primer capítol porta, de pet, a la novel·la de l'Alcott. Jo hi he anat a parar, si més no.

3. Els Soames, tampoc no hagués estat gens malament. Ho dic perquè allò del família tota.

4. Amb això de Moonflower Vine em passa una mica com amb les cançons en anglès, que no les entenc i, d'entrada, sempre em semblen qui sap què. Per això seria partidària de deixar el títol tal qual, donant-li, encara que no ho sigui, tractament de topònim. Dic això pensant en l'Angela Channing. Vull dir que sempre va viure a Falcon Crest i ja ens enteníem tots.

5. Si l'any passat no li haguessin publicat la segona novel·la, Moonflower Vine, s'hagués pogut dir, perfectament, La novel·la de la Carleton. Però no pot ser, que ara ja en té dues. Les hauríem de numerar, si per cas.

La nova, aquesta que us dic que van editar, per primer cop, l'any passat, quan ja feia catorze anys que era morta, l'han titulada, atenció, Clair de lune, amb el permís de Ludwig van, suposo. Me muero toda. Clair de lune. De fet, no sé qui és l'autor del títol, perquè el manuscrit que va deixar la Carleton es titulava The Back Alleys of Spring -Els carrerons de la primavera, o cosa per l'estil-, que tampoc no és que sigui per a tirar coets, la veritat. Bé, això dels títols no era pas el seu fort. Ni el dels hereus, tampoc.

6. La novel·la, no sé si ho he dit mai, m'ha semblat estupenda.

7. Dispenseu les molèsties.