En la novel·la hi ha molts títols de llibres, de pel·lícules...Intento fer dialogar totes les arts de representació de la realitat iaquest joc entre realitat i ficció deu tenir a veure amb la maneraque tenim de mirar-nos el món.Abans era més complicat trobar un racó per abandonar-se a laficció, però ara jo només m’alimento de pel·lícules i sèries.
(Muriel Villanueva entrevistada per l'Ada Castells. Avui Cultura, 26 gener 2012)
____________________________
ALGUNS DELS LLIBRES ESMENTATS I FINS I TOT COMENTATS A LA GATERA:
L'altre dia, com el darrer avís, la pluja em va fotre tres o quatre llibres que m'havia oblidat apilats al costat de la gandula. Ja vaig de rica. Ja no em fixo en les coses. Quan torno me'ls trobo tots mullats. El pitjor el Dr. Jekyll i Mr. Hyde, que estava a sota de tot, fet pasta de paper, insalvable. El de dalt de tot, La transformació, és una edició de cobertura dura i encara podré assecar-lo al sol, com mig tomàquet. Enmig, dos totxos de Tolstoi que ja podrien haver-se'n anat nedant si haguessin volgut, però no va haver-hi sort. (p. 17)
*
Ja havia demanat per l'edició de butxaca de Lolita i no els en quedava cap exemplar. Tenia a les mans una edició il·lustrada del Bartleby, coberta dura, i m'estava debatent entre el dóna't el gust i el Raquel, ja en tens un, de Bartleby, no siguis capriciosa. (p. 18)
*
Jo he sortit cap a la cafeteria per anar tirant cap al carrer Alt però m'ho he repensat i he baixat finalment cap a La Cova del Llibre a demanar per Lolita i he tingut sort. I m'ha caigut a les mans la Madame Bovary, que em ve de gust tenir, així que el rellegiré. (p. 20).
*
Ell està, suposem, llegint el Canigó, que, per cert, li sembla un pal, i aleshores ella tanca el murakami de torn (sí, sí, la tia només llegeix i rellegeix Murakami, i des que ho sé no m'estranya tant que tingui tres gats)... (p. 27)
*
He somiat que em despertava convertida en un monstruós insecte amb una samarreta vermella, panxa amunt i amb les potes enlaire. I no em podia girar. M'he despertat i era jo i he estampat el fotut llibre de Kafka que tenia a la tauleta contra la paret. M'he tornat a dormir i he somiat que em despertava convertida en un monstruós insecte amb una samarreta vermella, panxa amunt i amb les potes enlaire. I no em podia girar. Aleshores, dins el somni, em despertava del somni que hi havia dins el somni i somniava que havia estat un somni i que era jo i he estampat el fotut llibre de Kafka que tenia a la tauleta contra la paret. Mentre el llibre volava el temps s'allargava i tenia temps de veure un petit monstruós insecte a la paret. El llibre s'estampava just contra l'insecte i es quedava un segon enganxat a la paret i després hi relliscava deixant una taca vermella a la paret que resseguia la relliscada del llibre. Aleshores m'he despertat i he vist el llibre al terra, obert per la caiguda, i la paret molt neta. Blanca. (p. 34-35)
*
Flipant. De tant en tant ens sorprenen, a la facultat aquesta. Ual·la el prefaci del Jean-Loup Rivière a l'edició dels escrits sobre el teatre de Roland Barthes. Diu: «Què és, doncs, ser adult? Seria haver pres consciència de la nostra mortalitat, haver après a viure ni en la negació -faig com si fos immortal- ni en el terror d'una aniquilació imminent. El teatre és una experiència filosòfica on la vida roman viva en el mateix moment en què revela la seva trama negativa. I és sens dubte quan és més viva que dóna pas a la mort». (p. 38)
*
Li surt un clotet a la galta esquerra, la seva esquerra. (Veure Lolita, Vladimir Nabokov, segona part, capítol 26: «Els clotets es produeixen per adherència de la pell als teixits més profunds»...) (p. 38)
*
I ell diu: No la coneixia de res, de fet ella no coneix ningú, no li queda ningú, ja no vol ni guardar-ne les fotos. Diu: Jo un dia estava llegint Mirall trencat en un banc de fusta de la Gran Via, feia sol i tenia la tarda lliure...(p. 40)
*
L'Arnau no s'emprenya, somriu, després riu: Sant Enric d'Edim?, d'on t'has tret això? I dic: Ja saps, Sant Henry d'Edimburg. Ell fa tres cops de cap, assentint en silenci i després diu, amb el somriure insuportable de gairell: Henry Jekyll. Escac i mat. Vaig de llesta i aquest ha llegit més pròlegs que jo. (p. 42)
*
L'Arnau va dir: Estàs molt maca. I va treure la mà. Jo vaig mirar un altre segon els seus ulls negres (que és com mirar el cel nocturn quan estàs assegut al fons d'un pou en pla Tooru Okada, el de Murakami, «Al cel no es veia una sola estrella. Només podien veure's des del fons del pou»...(p. 46)
*
Sobre un fons de fulles de tardor desenfocades i troncs torçats, la família feliç. La mare: amb cabells a lo Madame Bovary (en paraules de Flaubert, amb «la clenxa al costat amb els cabells enrotllats al davall, igual que un home»), camisa d'exploradora, pantalons caquis fins als genolls i xiruques del trenta-nou. (p. 48)
*
L'Arnau va aparèixer dimecres a les 16:30 a la porta de la 2.3, a l'edifici nou de la facultat. M'esperava assegut al banc de fusta que hi ha arrambat a la paret, amb la motxilla al terra, entre les cames, llegint Espriu: Ariadna al laberint grotesc. (p. 59)
*
Dimarts a la tarda: Faig tard a classe de Literatura del jo. No he trobat temps per llegir El temps retrobat. No té gràcia. Que n'arribo a ser, d'idiota. (p. 73)
*
Ella que, com la senyora Bovary, havia donat a llum un diumenge a la sortida del sol...«-És una nena! -digué Charles.»Emma girà el cap i es desmaià.»
Que es foti, la mama, cendra barrejada amb cendres de citroën barrejades amb la terra dels vint testos de margarides del pati de l'àvia. Fot-te, que em va recollir la iaia. A la iaia li era igual que fos jo i em va comprar roba nova, imbècil, roba nova, rosa, amb farbalans, i tu et vas morir. (p. 77)
*
No em van deixar cremar la carta amb ella. Ni tampoc em permeteren de ficar al taüt aquella foto de nosaltres quatre (happy family) que vaig acabar cremant l'endemà (sort de la fotocòpia que ella ja havia enviat al seu cosí de Mim), i que l'havia salvada ella de la meva primera crema, de voler cremar-ho tot «frente al pelotón de fusilamiento», perquè el meu pare ja no hi era i m'ho havia hagut de muntar sola per anar a «conocer el hielo». (p. 93)
Si en comptes de passar-me l'etapa de formació universitària (no sé a què vénen aquestes rialletes que sento) escalfant els bancs del claustre (i les cadires d'aquell bar que era com l'infern de Dante) de la facultat de filologia de la Central, llegint novel·les d'en Kundera i fent-la petar amb el primer desvagat que passava, hagués anat a classe i m'hagués empassat la bibliografia que tocava, ara seria capaç de parlar, amb més trellat, de coses tan estupendes com la trans-meta-intertextualitat, i encarar, sense por, la paraulota que no em puc treure del cap mentre llegeixo La gatera: metaficció. I citar Todorov, que no era rus, i Barthes, que sí era francès.
ResponEliminaPerò les coses han anat com han anat, i ara resulta que tiro de Wikipèdia:
Metaficción:
En términos generales, se entiende por metaficción un tipo de narrativa que se caracteriza por su naturaleza auto-reflexiva, auto-referencial, y consciente de sí misma (autoconsciente), que opera a través de una serie de procedimientos narrativos con el fin de convertir el discurso en referente de sí mismo.
Robert Alter estableció en 1975 la definición del término que resultará canónica: “Una novela autoconsciente, en pocas palabras, es una novela que sistemáticamente hace alarde de su propia condición de artificio a través de explorar dentro de la relación problemática entre un artificio con apariencia real y la realidad”
Otra definición a considerar es la ofrecida por Kellman sobre el relato autogenerado (self-beggeting novel) en cuanto: “relato, frecuentemente en primera persona, del desarrollo de un personaje hasta el momento que coge su bolígrafo y escribe la novela que nosotros acabamos de leer” .
la Muriel Villanueva escriu bé, segurament, però trobo que això que en diuen "metaficció" - i jo en dic típica malaltia dels postmoderns o dels aprenents de Borges-, que tots els qui pretenem escriure hem patit moltes vegades, sense saber-ne el nom científic - i a vegades no ens hem curat, encara - és, amb tots els respectes, d'una facilitat que fa venir vergonya aliena ; una cosa és perdre el temps citant, citant, citant i citant en articles o tertúlies, o per internet, i una altra omplir-ne un llibre, encara que sigui ben escrit
EliminaHyde, qué bueno que viniste! Tu, precisament...
EliminaAviam, com t'ho diria sense esguerrar res a ningú? Dos pisos, dos personatges, un a cada pis, que tenen les mateixes vambes i la mateixa samarreta vermella. Càsum la divina memòria de Stevenson, hyde! Aquí no hi ha polvitos mágicos (bé hi ha un clau, cap al final, retransmès en temps real, com aquell qui diu, que ja ha esverat una part del personal, em consta)...però sí que hi ha una carta...també. I encara que sembla que la cosa va de dualitat, que sí, de fet del que parla és dels mecanismes de l'escriptura, t'ho juro. Del fet d'escriure. Per això, i no pel milió de referències a llibres i pelis i quadres i música, crec que és metaliteratura, o com carai s'hagi de dir.