dijous, 26 de setembre de 2013

cintoisme


Fou en acabar-se una d'aquelles misses de dotze de la nostra parròquia que es produí el fet següent: sortia el meu pare del temple, estirant-me de la mà, una mica distret com sempre, i amb aquell aire entre enfeinat i tímid de l'home que defuig barretades i compliments, quan topàrem amb un eclesiàstic el qual el meu pare saludà amb una particular deferència, fins amb un cert esverament desacostumat. Es tractava d'un capellà ni baix ni alt, que a mi em semblà vell i decrèpit, encara que en realitat no devia tenir gaire més de cinquanta-cinc anys. Era positivament magre, i els ossos del crani li aguditzaven l'expressió enèrgica de la cara, especialment els pòmuls marcadíssims, i el maxil·lar inferior, que li feia una barba massissa, agressiva i de molta voluntat. Dut per la meva dèria de comparar exemplars humans amb bèsties conegudes, en les òrbites, les celles i les parpelles del sant baró, vaig veure una gran semblança amb els d'un gos d'atura; un gos d'aquells que, dins el seu aire abandonat i sofert, mantenen, en fina suspensió, una tendresa més aviat desolada.
L'eclesiàstic em semblà diferent de tots els que jo coneixia, i em cridaren molt l'atenció el manteu i la sotana, que sens dubte m'apareixien més lluents, més aprofitats i més pobres que no eren en realitat.
Per primera vegada a la vida, la presència física d'un home produí «un gran efecte» sobre la meva mentalitat de criatura, i d'això, no sé per què, jo me n'adonava. Em sap greu no recordar totes les paraules d'aquell capellà peculiar, perquè jo estava molt més atent, com és natural, a l'aspecte físic de la persona que a les coses que deia, i només apreciava el to de la seva veu més aviat tremolosa, una punta apagada i no gens d'acord amb la força del seu pòmul. Val a dir que la conversa durà poquíssim i no es devia moure de la vaguetat correcta que s'escau entre coneguts que es topen al mig del carrer.
Però sí que recordo -i això amb una exactitud que sembla que ho visqui- que, a les acaballes, el sacerdot es fixà en la meva presència: féu les preguntes del cas, o el comentari corrent, i aleshores el meu pare, referint-se a mi, li digué: «És el més petit dels meus fills, i ja comença a escriure versos.»
Que jo escrivís versos no sé si el va fer gaire feliç, perquè, acomiadant-se, es limità a palpar-me tènuement les galtes, com s'acostuma amb les criatures, i em digué només això: «Que Déu te faci un sant!»
Com és de suposar, al punt que el sacerdot s'apartà de nosaltres, em va faltar temps per a preguntar al meu pare el nom del personatge, i aleshores, amb la satisfacció entre pueril i solemne de l'home que fa una pausa abans d'enraonar perquè està convençut que el que té per dir produirà un gran efecte, i encara, potser, amb l'emoció d'encendre una sorpresa lluminosa en el cor d'una criatura que s'estima molt, lacònicament, però teatralment, el meu pare em va respondre: «Aquest capellà és mossèn Cinto.»

Josep Maria de Sagarra. Memòries. Ed.62, 1999. P. 258-259.



3 comentaris:

  1. El títol de l'apunt és gentilesa (involuntària) de l'Allau,

    ResponElimina
  2. Respostes
    1. Va, avui, i sense que serveixi de precedent, deixaré anar una emoticona.
      :-D

      Elimina