divendres, 18 d’octubre de 2013

a la contracoberta



Ha tornat, però, ¿quins efectes podria tenir avui dia el retorn d’Adolf Hitler? Aquesta sàtira maligna els comprova fent-lo reaparèixer al bell mig del Berlín actual. I resulta tan punyent ja des de la primera pàgina perquè el seu protagonista és el Hitler autèntic. No pas el Hitler còmic de la televisió ni el Hitler enèrgic i violent de les pel·lícules de Hollywood, sinó l’home que analitza el seu entorn amb una perspectiva singular, el que percep amb sagacitat i agudesa les febleses dels que l’envolten, el que segueix sense cap vacil·lació la seva lògica tossuda: obsessiu, però no pas sonat.
Una lectura absorbent, tan malintencionada com pèrfida, perquè a mesura que avança la història el lector s’adona cada cop més sovint que no se’n riu de Hitler, sinó que riu amb Hitler. ¿Es possible riure amb Hitler? ¿És moralment acceptable? Esbrini-ho vostè mateix. Al capdavall, aquest és un país lliure. Per ara.



Hi ha en Jim, un advocat triomfador. Hi ha en Bob, a qui l’empaita un perdurable sentiment de pèrdua i de fracàs. I la Susan, germana bessona d’en Bob, esquerpa i agra, l’única dels tres que encara viu a Shirley Falls, a l’estat de Maine. Aquests són els germans Burgess, que veuran aviat com un fet escandalós tensa els fràgils vincles que els uneixen: en Zach, el fill adolescent i solitari de la Susan, és acusat d’haver fet rodolar un cap de porc congelat cap a les portes d’una mesquita, i es desferma una tempesta judicial en una societat que es mou entre la condescendència i la por als nouvinguts.

Els significats dels petits gestos i accions entre els germans Burgess els portaran a remoure els fonaments del seu passat en comú i el lector a explorar els replecs de l’ànima de cada un d’ells, de la mateixa manera que ens guiaran per la quotidianitat enrarida d’una societat complexa i canviant.
Trenar motius, relacions, mitjans i problemes amb la solvència i el mestratge d’Elizabeth Strout està a l’abast de pocs escriptors. Els germans Burgess arriba per confirmar el que ja sabíem des d’Olive Kitterigde: estem davant d’una de les grans narradores del nostre temps.



És l’any 1972 i la guerra freda està en plena efervescència. L’agència d’intel·ligència britànica s’ha entestat a manipular les converses culturals fi nançant autors amb idees polítiques afins a les del govern. Aquesta operació serà batejada com a Operació Caramel.
La Serena Frome, una estudiant de Cambridge brillant i d’una gran bellesa, és la candidata ideal per infiltrar-se dins del cercle de Tom Haley, una jove promesa literària. Lectora compulsiva de novel·les, primer s’enamorarà de les seves històries. I, a poc a poc, començarà a interessar-se per l’home...
Però quant de temps podrà mantenir la seva vida encoberta? I, en realitat, qui s’està inventant a qui? Per contestar aquestes preguntes, la Serena haurà d’abandonar la primera regla de l’espionatge: no et refiïs mai de ningú.
Una història intel·ligent de traïció i intriga, amor i personalitats fictícies.



En un futur no gaire llunyà, estarà prohibit enterrar els nostres morts per falta d’espai a la Terra. Només els més rebels o idealistes, intentaran trencar aquesta norma castigada amb duresa. Isobel, una d’aquestes rebels, arriba a un dels últims cementiris amb la intenció d’enterrar la seva mare. Ha aconseguit aturar durant algunes hores el procés, però d’aquí a dos dies, com a molt tard, haurà  d’incinerar-la tal com obliga la llei.
Per a la noia aquest cementiri es converteix en un paradís on creu que és possible fer realitat el seu desig, i Tracis, l’enterramorts, és la seva darrera oportunitat i esperança. Però, al mateix temps, suposa per a ella la perdició.
Gerard Guix s’inspira en els mons distòpics de tres obres de la ciències-ficció, 1984 de George Orwell, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury i Els androides somien xais elèctrics? De Philip K. Dick, per situar-hi la seva faula futurista, encara que l’ambient, els personatges i la història s’acostin més al món tortuós dels Cims borrascosos d’Emily Brontë o als contes gòtics d’Edgar Allan Poe.



La vaca Lolle viu uns moments delicats: no només s’acaba d’assabentar que el Champion, el toro dels seus somnis, s’ha embolicat amb la bleda de la Susi, sinó que, per acabar-ho d’adobar, diuen que el pagès es vol vendre la granja i que tot el bestiar acabarà al forn, dins de l’olla o entre dues llesques de pa! Però encara queda un bri d’esperança. Un gat italià que ha vist molt de món li ha explicat que hi ha un paradís llunyà on les vaques són sagrades i passegen tranquil·lament pels carrers sense que ningú les emprenyi...

Aquella mateixa nit, doncs, la Lolle decideix tocar el dos amb les seves dues millors amigues i posar-se en marxa, rumb a l’Índia, malgrat tot els perills del viatge...




  

8 comentaris:

  1. Són els llibres del club?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, són els darrers que ha dut de la llibreria l'Ariadna, la companya que se'n cuida de les compres. Nous de trinca i a la disposició dels amables lectors.

      Els propers del club són:
      -Stoner
      -La Regenta
      -El difunt Mattia Pascal.

      Elimina
  2. La portada del llibre sobre Hitler té un disseny tan net que els ulls se n'hi van de pet. Ara que visito llibreries en plan comercial, cada cop que el veig sento com el meu cervell el detecta entre centenars de cobertes. I sí, fa una mica de por. Però al darrera hi ha un vell fenomen que caldria estudiar, i és l'atracció morbosa que ens desperta el nazisme i les seves figures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que seria allò que es coneix com la fascinació de l'horror. I a les figures, "ídols de l'aberració".

      Elimina
    2. Jo el vaig comprar per la coberta i per (sí, ho he d'admetre) una certa fascinació i morbo pel nazisme, i he de dir que fins hi tot intentant posar humor al nazisme, aquest és un horror i que lo de riure amb Hitler a mi no m'ha fet gràcia, n'he llegit dos terços i l'he deixat.

      Elimina
    3. A Alemanya se n'han venut un milió de còpies. Ahir entrevistaven l'autor, en Timur Vermes, al Via llibre.

      Elimina
  3. Stoner és una novel·la magnífica. No temo exagerar.
    La reflexió de lluís Bosch sobre Hitler és també certa en el meu cas. De fet ja "El gran dictador" s'avançava a l'estrany interès i morbositat que, al llarg dels anys, despertaria en les diverses societats. No hem d'oblidar l'holocaust, al menys no encara però hem d'abominar o recitar un salm quan se'ns presenta la figura del sanguinari austriac i els seus sicaris.
    Salutacions, Matilde!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No exageres, gloria: Stoner és una novel·la magnífica. En dono fe.
      Un plaer trobar-te per aquesta casa!

      Elimina