dijous, 10 d’octubre de 2013

diàlegs a barcelona


El cas és que la Capmany, quan era regidora de Cultura, va idear una col·lecció de llibres de converses (Diàlegs a Barcelona, es deia) que no ha estat superada. La Roig era imprescindible, en una tria de cinquanta persones. Però em va emparellar a mi amb ella. Els llibres de la col·lecció eren una llarga conversa entre dues persones que tinguessin alguna afinitat. Ja ho he dit: la Capmany em tenia simpatia, perquè en el meu lloc podia haver-hi dotzenes d'escriptors o escriptores. Recordem que la Roig estava en el cim de la seva fama, era traduïda a moltes llengües i reclamada a molts congressos internacionals i era una figura destacada a tot l'Estat. Crec que no hi ha hagut cap altre cas com ella. I en canvi jo només havia publicat un llibre de contes i una novel·la i em coneixien només en cercles molt limitats. La desproporció era evident. Ho vaig acceptar com un repte i per a mi va ser molt important; hi vaig descobrir, a més, una Montserrat Roig divertida, intel·ligent i generosa. Vam estar tres dies seguits parlant, mentre un home tan intel·ligent i tan culte com Xavier Febrés ens enregistrava en el més absolut silenci -nosaltres en fèiem broma, dient que dues dones parlant i un home escoltant és una raresa, i una compensació vital. Vam parlar de Catalunya i de literatura, i també de perruqueria i de fills. Vam xerrar pels colzes, sense inhibicions. I ens vam contar, ella a mi, que em tenia por perquè temia ser jutjada severament per una nacionalista com jo; jo a ella, que temia ser jutjada severament per una comunista com ella. Va resultar que les dues érem gent respectuosa i dialogant, que creien que la gràcia del diàleg és precisament la discussió i la divergència. Vull dir: cap de les dues era dogmàtica. I això ens va fer amigues.
Isabel-Clara Simó. Els racons de la memòria. Ed. 62, 2009. P. 74-75.

*  *  *
MONTSERRAT ROIG. ¿Tu has volgut escriure des de sempre?
ISABEL-CLARA SIMÓ. Fa molts anys que escric, encara que només faci dos anys que publico. Havia publicat anteriorment aquell llibre de narracions amb el qual vaig guanyar el premi Víctor Català de l'any 1978. Sempre he escrit, el que passa és que com que feia d'ensenyant i portava la revista Canigó, fins ara havia treballat catorze hores diàries. D'aquesta manera, no hi ha ningú que escrigui. He pencat moltíssim en aquesta vida. En aquest sentit sí que em sento víctima...El meu cas és per posar-se a plorar.
 [...]
MONTSERRAT ROIG. ¿Tu sempre has volgut escriure novel·la?
ISABEL-CLARA SIMÓ. La novel·la sempre m'ha fet por, però ho he intentat des de joveneta. Encara guardo coses de quan escrivia fa molt temps, en castellà. Fins als 20 anys no vaig saber escriure el català. Recordo una entrevista, em sembla que entre la Maria Aurèlia i tu, en la qual ella retreia a la teva generació que no sabia prou català. ¡Però si no vam tenir cap facilitat! I imagina't jo, des del País Valencià...
 [...]
MONTSERRAT ROIG. Escolta, ¿tu quins horaris tens per escriure, ara?
ISABEL-CLARA SIMÓ. Normalment, m'agrada més escriure de nit. Però aleshores me'n vaig excitada al llit i dormo molt malament. A tu no et passa? [...]
MONTSERRAT ROIG. A mi m'agrada més escriure al matí. És curiós, però dels aspectes concrets de l'ofici d'escriure, els escriptors es resisteixen a parlar-ne. A mi m'interessen tots aquests aspectes relacionats amb el propi ofici. Es té sovint tota una mística de l'escriptor. Jo considero que escriure vol dir fer cel·lulitis, estar asseguda hores i hores davant de la màquina d'escriure i veure com el teu cul es va fent cada vegada més aixafat per la manca d'exercici. M'interessen els mecanismes interns de l'exercici quotidià d'escriure. Jo vaig decidir quan era molt jove que volia escriure, però no sé per què exactament.
ISABEL-CLARA SIMÓ. No crec que això ho sàpiga cap escriptor. Apareix de sobte com una cosa que t'agrada fer.
MONTSERRAT ROIG. D'acord, en el fons consisteix a triar allò que et causa plaer. No crec gens que l'escriptor sofreixi tant com diuen quan escriu. M'irriten molt els qui van d'escriptors turmentats. Evidentment que el procés d'escriure un llibre és pesat i problemàtic, provoca angoixa, tensió i una gran inseguretat en el resultat.
ISABEL-CLARA SIMÓ. Diu en Manuel de Pedrolo que no creu gens en les inspiracions i tots aquests romanços, que és un problema d'hores treballades cada dia i, després, d'estripar moltes coses. L'ofici d'escriure s'agafa tot pencant, això ho tinc molt clar....

Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig: conversa transcrita per Xavier Febrés. Laia, 1985. P. 61-62.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada