semblança de mossèn collell

A en M.Vilardell i cia.

Era un capellà vist amb vidre d'augment; més ben dit, era un capellanàs projectat com un somni damunt la pedra de Vic. La seva veu, una veu gramofònica, va ser inventada per a recitar versos d'aquells que arrosseguen una gran cua com una duquessa de mal geni. Mossèn Collell deia els versos fent-los passar primer per la campana sonora del seu nas; en el nas del poeta els versos trencaven un son i es deixaven caure a la trompeta de la boca amb una musicalitat de cascada tremolant. Mentrestant, el molí de vent dels braços acompanyava rítmicament el vers; el vestit del poeta semblava aleshores un gran vol de rates-pinyades líriques al voltant del capitell gòtic del seu cap.

Mossèn Collell representava l'excursionisme patriòtic. Representava la retòrica del ferro vell, dels Gegants i de la Mula guita. En aquesta retòrica, s'hi gronxava com en un balancí, damunt unes rajoles regades de fresc dins el pati d'una rectoria rural. Mossèn Collell era un polític desenfrenat; en el seu diari La Gazeta de Vich, tractava les qüestions nacionals i internacionals amb una bonhomia múrria i delicada; quan escrivia sobre qualsevol tema, un hom se l'imaginava de cara al foc, amb un davantal de cuina, com un llençol de llit de matrimoni, i amb un espolsamosques immens, igual que un pi tenyit de granadina.

Aquest capellà popularíssim havia passat per Roma, i, la pompa italiana, la feia reviscolar dintre els seus mals endreços vigatans. La boca oberta del canonge -oberta com una cúpula ensorrada per una bomba- era plena d'anècdotes de gran to, amb els somriures d'aquells angelets tan carregats de ventre i de cuixes que esculpia el Bernini. Mossèn Collell era un causeur a la seva manera; potser la seva ambició hauria estat ésser un salonnard purpurí enmig d'una dotzena de princeses estrictament catòliques i escardalenques. Això, mossèn Collell ho esbravava fent visites pels salons nebulosos i enteranyinats de Vic, amb pintures mitològiques agonitzants i aristòcrates que criaven casquet i canari. Esbravava els seus dots de gran causeur en els casaments, als quals era invitat, i en els quals sempre hi havia una senyora que li portava borregos i vi ranci i un pitet perquè no es taqués la sotana. Els seus sermons, les seves plàtiques de casament i de Primera Comunió, tenien tanta força i tanta delicadesa com els seus poemes.

Mossèn Collell era també un poeta de balneari, en aquelles èpoques que els balnearis de Catalunya tenien un jardí, un gos, un vigilant i una taula rodona plena de xicres de xocolata.

El valor polític, social i literari d'aquell home no s'acaba mai; la història de mossèn Collell és la història dels Jocs Florals i la història d'una Catalunya que sembla una representació dels Pastorets i un drama autèntic, i que va de les Bases de Manresa a la Mancomunitat. Vic, aquesta llosa balmesiana i solemne, arrebossada de terra d'escudelles i voltada de blat; aquest tros de múscul irreductible del cor de Catalunya, era la presó i el paradís de mossèn Collell; perquè, si a ell l'haguessin deixat fer, s'hauria escapat de Vic, s'hauria enfilat dalt d'una barca i hauria voltat les mars tocant una gran trompeta i convertint els peixos a la religió de les is gregues...

Josep Maria de Sagarra. Memòries. Ed. 62, 1999. P. 478-479.