dimarts, 31 de desembre de 2013

de memòria


EN LA URSS de Bréznev había una joven profesora de literatura inglesa a la que metieron en una celda -sin luz, sin papel ni lápiz- a causa de una delación absurda. Conocía de memoria los más de treinta mil versos del Don Juan de lord Byron y se dedicó a traducirlos mentalmente en la oscuridad. Cuando salió de la prisión había perdido la vista, pero dictó la traducción a una amiga. Hoy ésa está considerada la mejor traducción rusa de Byron.
George Steiner narra esa peripecia en La barbarie de la ignorancia, y cuando el periodista se la recuerda al teléfono, comenta: "Esa historia me la contaron en Rusia. Yo no conocí a la traductora, pero su caso es real. De todos modos, no sorprende en una cultura acostumbrada a aprender los textos de memoria. De hecho, si los poemas de Mandelstan sobrevivieron fue porque su mujer, Nadiezhda, los aprendió así. En algunos regímenes la memoria se convierte en la única forma de evitar la censura y la destrucción". ¿La lectura es, pues, una reserva de humanidad? El crítico literario guarda unos segundos de silencio escéptico y matiza: "Al menos es un modo de resistencia ante el olvido y la mentira, tal vez el único, el último. Por eso no me explico por qué los jóvenes, que son los llamados a resistir, no leen. Me pregunto cuántos jóvenes españoles son hoy capaces de leer un texto mínimamente difícil. El futuro, me temo, se parecerá a la Edad Media, con una pequeña élite que será la única interesada en saber leer".

Javier Rodríguez Marcos. Leer después de muerto. Babelia. El País. 6|setembre|2003.

[Font: Leyendo se entiende la gente]




7 comentaris:

  1. M'has fet pensar en el cas de Hal·lag i el seu Diwan, un dels cims més alts de la poesia sapiencial i mística. Els 7 anys d'empresonament previs al martiri (922 d. c.) els dedicà a escriure el gruix de la seva obra. Una obra que fou cremada per ordre del malvat visir però que ens ha arribat, amb tota la seva immensa força, gràcies a què els seus deixebles se l'anaren transmetent oralment. I és que, de closca endins, si es vol no hi ha barrots que valguin.
    També cal observar com aquestes proeses memorístiques pertanyen al camp poètic, al del cant; més afí a la respiració i, per tant, més natural i memorable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Justa, Girb!

      Decenas de miles de años antes de que se desarrollaran formas escritas, se narraban relatos, se transmitían oralmente enseñanzas religiosas y mágicas, se componían y transmitían fórmulas con hechizos amorosos o anatemas. Una bulliciosa multitud de comunidades étnicas, de mitologías elaboradas, de conocimientos naturales tradicionales ha llegado hasta nosotros al margen de toda forma de alfabetización. No hay un solo ser humano en este planeta que no tenga una u otra relación con la música. La música, en forma de canto o de ejecución instrumental, parece ser verdaderamente universal. Es el lenguaje fundamental para comunicar sentimientos y significados. La mayor parte de la humanidad no lee libros. Pero canta y danza.

      També és de l'Steiner: El silencio de los libros. Siruela, 2011. P. 12.

      Elimina
  2. No hem de perdere l'esperança… Bon any!
    SU

    ResponElimina
  3. Perdre, jope! Aix…
    SU

    ResponElimina
  4. Sempre he pensat que aquesta tendència de la cultura occidental a caure-li la bava davant la oralitat i la memòria en la transmissió de poesia i relats és enganyosa i snob. Tots els no analfabets podem tenir accés, més o menys, a la lectura, a qualsevol lectura, però no tothom pot memoritzar, per exemple, el Tirant lo Blanc o La Bíblia. I si allò oral és el que ha de quedar, aleshores de què serveixen els llibres o els escriptors ? I ja em perdonareu si semblo cruel o irreverent, però que una persona estigui mil anys tancat en una presó, o es passi tota una vida a memoritzar una obra literària, més enllà d'un rècord més gimnàstic que intel.lectual, no hi veig gaire el què ; pot ser molt bonic a "Fahrenheit 451", però en la realitat no m'ho sembla gaire. Particularment, preferiría que la humanitat tingués gravada la idea o el sentit de qualsevol clàssic, que no pas s'aprengués de memòria els sonets complets de Shakespeare....com diu Durrell, els lloros també ho fan !
    Dr. Vilardekyll

    ResponElimina
  5. Mentre la humanitat estigués entretinguda aprenent-se de memòria els sonets de Shakespeare...almenys no emprenyaria, se m'acut ara.

    ResponElimina