 |
| Albert Einstein i senyora, de visita en una reserva hopi d'Arizona,1931. |
«El temps es mesura convencionalment en dies, setmanes, mesos i anys; conec gent que fa servir com a unitat de mesura la vida d'un gos, i no recordo on vaig llegir que els indis hopi de les prades nord-americanes -que tenen, segons Chomsky, una llengua amb un sistema verbal que no concep ni el passat ni el futur- divideixen el temps en unitats d'avantpassats. Així, doncs, emprant les mateixes estructures lingüístiques, per dir que la revolució del 1934 va tenir lloc fa seixanta-set anys, un hopi diria: «Ara fa un avi que té lloc la revolució del 1934»; la mateixa estructura val per a expressar continguts futurs: «Aproximadament d'aquí a tres avis la gent viu ara a Mart.» Els indis hopi, que tenen costums xocants, com el de guarir qualsevol malaltia amb reiterades pràctiques sexuals, deuen tenir una idea del temps ben diferent de la que nosaltres tenim, car per a ells el temps i la terra són matèria immutable, i només és mudable la successió dels seus paisans.»
Xuan Bello. Història universal de Paniceiros. Traducció de Jordi Raventós. Adesiara, 2008. P. 126.
PUBLICAT EL 10DESEMBRE2011
Vatua l'olla! Això és casualitat de la bona: a l'octubre vaig conèixer el Jordi Raventós a la fira Liberisliber (va de llibres, no de parelles liberals) i li vaig comprar... la "Història universal de Paniceiros". Un dels llibres que més m'han meravellat.
ResponEliminaCelebro i comparteixo la teva meravella, Lluís.
EliminaI, preu per preu, sabates grosses, així arrenca Xuan Bello, la sevaHistòria universal de Paniceiros:
«EL SECRET D'AVORRIR consisteix a explicar-ho tot. Per això aquí s'explica només a mitges, deixant a gratcient una penombra, i avisant des de les primeres ratlles que, de la veritat d'allò que s'esdenvingué, o d'allò que vaig intuir o vaig somiar, n'hi ha la meitat de la meitat. Admirador de Zola i de Balzac, mai no vaig aspirar a ser un realista. Si sempre vaig tenir problemes a l'hora d'enfrontar-me amb la vida, ¿per què havia d'adoptar una postura estilística que no s'adeia, ni que hagués caigut en la impostura, amb el meu tarannà? Confesso que, quan hom em va exigir que posés en funcionament els mecanismes de la intel·ligència pràctica per resoldre problemes reals, sempre hi vaig oposar el somni i l'ideal com a mesures pal·liatives. I així em va anar, i em va.
Escric en una llengua que parla molt poca gent, que llegeix encara menys gent. L'ambició literària més gran que tinc és de retratar la vida, tal com va ser o tal com vaig somiar que era, d'un lloc que no té més de quaranta habitants. Vaig veure morir un món i en vull donar notícia: ¿què els importa a vostès si la casa tenia les parets emblanquinades o de pedra, si en aquell serrall hi havia un roure o un dipòsit d'aigua, si aquell pastor llegia Jules Verne o bé esmerçava el temps engiponant flautes? Són detalls, que només tenen importància en el moment en què es diuen. Jo invento, és a dir, aspiro a inventar la veritat, i per això no conec millor manera que dir mentides. Ja ho feia quan era un infant: deixava volar la imaginació i era capaç de convèncer-me a mi mateix que havia passat allò que no havia passat.
[...] La veritat també s'inventa: la vida, es miri per on es miri, és sempre una mentida més o menys ben explicada.»
De vegades em demano a quina mena de persona li poden agradar, amb la mateixa intensitat, Història universal de Paniceiros, d'en Bello i 1280 ànimes, d'en Thompson. Sort que és una pregunta retòrica.
EliminaPerquè si fos una pregunta-pregunta, hauria de respondre a mi, i se'm giraria molta feina.
EliminaPotser et serveix de consol o potser empitjora les coses, però a mi em passa el mateix. Admiro el Bello i el Thompson, fins al punt que em seria impossible decidir. Jo tendeixo a creure que en qualsevol variant del frikisme literari (per inversemblant que sigui) mai no hi ha un sol friki. Coses del món global.
ResponElimina