divendres, 28 de març de 2014

folls (I): els gramàtics


XLIX.        Fóra ben nècia jo mateixa, però, i digna de provocar les més grans riallades de Demòcrit si continuava enumerant els diversos desvaris i follies populars. Em limitaré, doncs, als mortals que es consideren savis i van a la percaça, tal com diuen, del ram d'or.
El primer lloc l'ocupen els gramàtics, una mena d'homes que serien verament dissortats, miserables i malvistos a més no poder pels déus si jo no mitigava les desgràcies de llur misèrrima professió amb una dolça insensatesa especial. De fet, no tan sols estan exposats a cinc malediccions, això és, a cinc mals presagis, com ho indica l'epigrama grec(1), sinó a sis-centes perquè, afamats sempre i llardosos en les escoles —què dic escoles, més aviat meditatoris o, potser millor, sitges i cambres de tortura— enmig d'un ramat de nens, envelleixen de pena, es tornen sords de tanta cridòria, es migren entre la pudor i la brutícia...Però jo els arribo a fer creure que són homes de primera categoria. Quina fatxenda gasten quan espanten l'atemorida turba amb rostre i veu amenaçadors!
[...] Però convençuts com estan de posseir la ciència, són més que feliços. Perquè baldament inculquin pures extravagàncies als nens, valga'm Déu!, amb quin desdeny no tracten Palèmon i Donat!(2) I no sé com s'ho engiponen per aconseguir que unes mares estúpides i uns pares idiotes els prenguin pel que ells es creuen ésser. D'altra banda, estan d'allò més satisfets quan descobreixen en un pergamí atrotinat el nom de la mare d'Anquises o una paraula que la gent ignora (com ara «bubsequa», «bovinator» o «manticulator»)(3), o bé quan desenterren una inscripció mutilada: oh, Júpiter!, quina alegria llavors, quin triomf, quins encomis! Com si haguessin vençut l'Àfrica o pres Babilònia! Ja no cal ni parlar de quan fan pública ostentació d'uns versots banals i de mal gust, que fins troben qui els admira, i es ben creuen que l'ànima de Virgili s'ha instal·lat al seu pit. Però no hi ha res de més graciós que veure com es lloen i afalaguen ells entre ells i es graten recíprocament. Ara, si un s'ha equivocat en un mot i, per un sortós atzar, un altre amb més vista li atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives! Que em maleeixin tots els gramàtics, si no dic la veritat. Conec un home molt instruït, que domina el grec, el llatí, la matemàtica, la filosofia i la medicina. És gairebé sexagenari i, des de fa més de vint anys, ho ha deixat tot per trencar-se el cap en l'estudi de la gramàtica; es consideraria feliç si pogués viure el temps suficient per arribar a fixar com cal distingir les vuit parts de l'oració, cosa que ni els grecs ni els llatins no van poder mai acomplir. Com si calgués aixecar-se en peu de guerra quan algú es pren com a conjunció una expressió que pertany a la categoria dels adverbis! Per això, baldament hi hagi tantes gramàtiques com gramàtics (i àdhuc més, car el meu amic Aldo(4) n'ha publicades, ell sol, almenys cinc) l'home no se'n deixa passar ni una, per bàrbara i mal escrita que sigui, sense llegir-la i examinar-la; li fa enveja qualsevol treball, ni que fos barroer, sobre aquest tema, i té molta por que algú li arrabassi la glòria, que es torni feina perduda l'esforç de tants anys. ¿Què us estimeu més dir-ne d'això: insensatesa o follia? De fet no m'importa gaire, mentre se'm reconegui que sóc jo qui acorda a l'animal més miserable de tots la gràcia d'ésser tan feliç que no desitjaria pas canviar la seva sort ni per la dels reis de Pèrsia.

Erasme de Rotterdam. Elogi de la follia. Traducció de Jaume Medina. Edicions 62, 1982. P. 88-90.


 _____________________
1 Antologia Palatina, I, 9, 175.
2 Gramàtics de gran anomenada que visqueren, respectivament, als segles I i IV d. JC.
3  Això és, bover, picaplets, pispa.
4  Aldo Manuzio (1450-1515), impressor venecià que, a part les edicions de gramàtiques, publicà els Adagis d'Erasme.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada