dimecres, 26 de març de 2014

legítima



Després de set anys de club de lectura estic en disposició d'afirmar que havíem aconseguit —amb el que costa— un tret distintiu, una marca de la casa que ens diferenciava de la resta: obsequiàvem els nostres convidats i col·laboradors extracomarcals amb una llango-nissa culara de casa Sendra. Un detallet, pots comptar.
La cosa és que cada il·lustre visitant del club sortia per la porta, com dicta el costum, però carretejant una bossa blava —molt aparent, tot sigui dit, en perfecta consonància amb can Tiffany, que és com n'he dit sempre de la botiga Sendra del carrer Verdaguer—, i amb les meves indicacions d'ús. Penja-la un parell de dies, que encara és molt tendra. No l'encantis gaire, que està a punt. Teníem (pretèrit imperfet d-r-a-m-à-t-i-c) un obsequi insígnia, i la resta era lectura.
Però tot s'acaba, n'aquesta vida. Dilluns de la setmana passada, en Ferran Ràfols em va tuitejar una notícia de El 9nou que anunciava el tancament de casa Sendra. Des de llavors no he parat de rebre correus amb mostres de condol. L'Allau no se'n sap avenir. En Girbén m'ha proposat de crear una associació d'afectats pel cas Sendra i, ja posats, un recull de relats on els damnificats que ho desitgin puguin manifestar el seu dolor per tan sentida pèrdua. Legítima, es titularia l'antologia. Per un grapat de fuets, haurà de ser, a partir d'ara, l'esquer.


[Font de les imatges: Chavarria Gastronome]



9 comentaris:

  1. (nota discordant,)
    i dels convidats, no n'hi ha cap de vegetarià, per no dir algun ecologista anti purins ?
    hyde

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una escriptora vegetariana; poc estricta, però. No li va fer fàstics.

      Elimina
  2. Acabem de llegir l'apunt. A casa estem consternades!!! Quina gran pèrdua. Oh!
    SU

    ResponElimina
  3. Catàstrofe.

    L'únic bo, per dir alguna cosa, és que a partir d'ara serà possible l'orgull retroactiu: «Tot això va ser fa molt de temps, jove. En aquells temps hi havia un respecte pels escriptors, comprèn? I fins i tot pels traductors, miri què li dic! No diré que ho tinguéssim tot pagat, però no ens estàvem de res. Pensi... pensi que una vegada fins i tot em van regalar una llangonissa culara de casa Sendra. Sí, com ho sent. A Vic. Al club de lectura. Eren altres temps, jove... Se'ns respectava...»

    Aix.

    ResponElimina
  4. M'apunto al col·lectiu dels damnificats. Cada cop que anava a Vic en sortia amb alguna cosa de can Sendra. Les trobaré a faltar!

    ResponElimina
  5. La família vol agrair públicament les nombroses mostres de condol i solidaritat rebudes.

    ResponElimina
  6. Iep, que parava pels cims... Justament pel montserratí Coll de Porc!

    Les Sendres són ben legítimes. No l'error que assenyalen els censors, els ortogràfics estrictes i els llangonissaires cobejosos, sinó unes obres úniques de l'art del porc, unes peces de la millor llei. Amb la seva parsimoniosa lectura, tall a tall, tast a tast, vas accedint a la comprensió d'una estructura interna prodigiosa. Perquè, de farcir, molts s'hi veuen amb cor, però l'excepció és aconseguir-ne el mestratge, el consens que convoca un clàssic. ¿Com no embadalir-se amb la precisió de la seva aleatòria puntuació, de la mètrica que fixen aquells gloriosos grans de pebre?
    ¿Com, sinó és a partir d'un saber profund de la matèria, és possible repartir-los de manera que cada tall n'intercepti un i tan sols un? Per no dir de la identitat mateixa de l'espècia. En desconec l'exacta procedència, ¿dels conreus de Sumatra, o de les Malabar? L'únic de cert és que en l'esclat del seu saborós accent hi vibra encara el sol de l'Índic tropical que les va forjar; com hi ressonen, així uns vestigis de l'esclat de la civilització, Alexandre el Magne i la ruta de les espècies, la història mateixa del comerç i l'expansió veneciana... Aquell pebre és, també i encara, la moneda canvi medieval que fou.
    Sobre l'hora darrera de Can Sendra, i si hi pensem en termes d'art -que del xarcuter prou que ho són-, se m'acut el pas de la consistència clàssica renaixentista, on la pedra era pedra, al simulacre barroc, on tan s'hi val si la pedra és un guix que l'imita. I, com llavors, cal endevinar a qui beneficia aquest canvi, aquesta substitució forçada, la desaparició -per pressió- de l'excel·lència.
    Això sí, sempre podrem presumir d'haver-nos empassat, literalment, un bon grapat de clàssics, d'aquells on el pebre sí era pebre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, noi, quina elegia!

      Elimina
    2. Saps, Girb, el que em va frapar més, en llegir les primeres declaracions de l'amo Sendra, va ser que el motiu de tancament fos 'l'orgull' i "la dignitat", que són coses que, ara com ara, no estan a l'abast de tothom. Vull dir que una està feta a causes més prosaiques, que tinguin a veure amb la rendibilitat del negoci, problemes financers, manca de viabilitat del producte, o, fins i tot, per jubilació, perquè un ja està cansat de bregar...No m'havia trobat mai un rètol que digués 'Tancat per dignitat'. Això sí que és un luxe, i no la culara!

      Elimina