dimarts, 6 de maig de 2014

el català que ara es parla

«se tèn sa lengo, tèn la clau»
Frederic Mistral

La lectura dels diaris escrits en català, i l'audició de les ràdios i les televisions que emeten en aquesta llengua, revelen el canvi produït, en els darrers anys, en el català de professionals de diversos mitjans de comunicació (sobretot dels més joves, majoritaris en aquests mitjans), en el de publicitaris —sovint en anuncis traduïts del castellà— i en el de polítics i tertulians, que s'expressen en un argot de vegades inintel·ligible. Tots fan servir un català que cada vegada és més un calc del castellà —un «catanyol», per dir-ho amb l'ocurrent denominació del lingüista Pau Vidal—, i que té el perill de convertir-se en un patois vergonyant o en un idiolecte imposat pels mitjans de comunicació.
[...] Les innovacions lingüístiques —sovint gratuïtes, i algunes no acceptades per la normativa— es fan servir, a la premsa i als mitjans audiovisuals, per desconeixement de paraules i expressions que eren habituals fins fa quatre dies. On dèiem produir, crear, causar, motivar, ocasionar, originar o provocar, ara hi diem, només, generar. Obviar ha perdut el règim preposicional —obviar a— i el seu sentit originari ('posar obstacle, oposar-se a alguna cosa') i ha passat a significar 'evitar' o 'esquivar'. Ja no planyem ningú: el compadim. D'una persona que és un punt de referència diem que és un referent (substantiu no sancionat pel diccionari normatiu). L'adjectiu emblemàtic ha arraconat els tradicionals característic i representatiu; la problemàtica ha desplaçat els problemes que presenten un fet o una qüestió; una intenció s'ha substituït per una intencionalitat; les tendències s'han convertit en dinàmiques, i un tema (en el sentit de 'qüestió') ha passat a ser una temàtica. I en comptes d'una comparació, es parla d'una comparativa (que és, només, un adjectiu: una taula comparativa).
Tothom recolza o es recolza —en una traducció mecànica del castellà apoyar(se)— i oblida que, en català, fem costat o donem suport (a algú o a una iniciativa), però ens repengem en una paret o en una porta. Avui no ens acostem enlloc: en hi apropem; i ningú no travessa un carrer: el creua. Els cartells no s'enganxen a les parets: s'hi fixen. Un menjar no es paeix: es digereix, i un queixal no se'ns corca: se'ns hi fa una càries. Els destorbs no fan nosa: molesten, i una norma no s'aplica, ni es posa en pràctica: s'implementa. De l'acció de govern se'n diu governança, i no ens hem de renovar: ens hem de reinventar. L'entorn val per a tot: el voltant, l'ambient, o l'organització. I, en política, no hi ha llocs, marcs o situacions: només hi ha escenaris.
Una feina no es comença: s'inicia (o s'inicialitza), i no s'acaba (o enllesteix): es finalitza o s'ultima. Ningú no es culpa de res; tothom es culpabilitza (fent servir un verb no acceptat pel diccionari normatiu). Les confusions no s'aclareixen: es clarifiquen, i ja no enraonem: només parlem. Les persones no s'enganyen: s'autoenganyen, i les dificultats no obstaculitzen o entrebanquen la consecució d'una fita o un objectiu, sinó que l'entorpeixen. No fem malbé (o malmetem) les coses: les destrossem. No hi ha desacord (o falta d'entesa): hi ha asintonia (mot no acceptat del DIEC), i el relat —fins fa poc, el discurs— ha substituït el pensament, l'opinió o el punt de vista.
[...] L'adjectiu fart (calc del castellà harto) ha substituït tip, amb la consegüent pèrdua de distinció semàntica entre aquests dos adjectius. Semblantment, es parla de la gent que passa fam (traduint el castellà hambre), quan es vol dir que passa gana. Ja no considerem algú una persona assenyada: la trobem sensata, i el seny s'ha substituït per la sensatesa o el sentit comú. La feina es converteix en treball, i els dies feiners han passat a ser laborables. Proper ha desplaçat pròxim («la pròxima estació») o vinent («dilluns vinent»), i el genuí gaire ha cedit el lloc, en un enèsim calc del castellà, a molt (o a massa), sobretot en les formulacions negatives: no molt bo, no massa bo.
L'adverbi pas ha pràcticament desaparegut (com rai), i de vegades és substituït per la negació castellana que no (és llest, no pas savi s'ha convertit en és llest, que no savi). I prou cedeix davant el calc del castellà: suficient (adjectiu) i suficientment (adverbi).
[...] Ja només són febles certs pronoms, perquè l'adjectiu feble s'ha substituït —en un altre calc del castellà — per dèbil, i la feblesa, per debilitat. Alguns d'aquests pronoms (en, hi) són tan poc consistents —tan febles— que estan en vies d'extinció, com va passar, fa segles, en castellà. Cada dia llegim o sentim a dir: «vull més», «vénen dos», «ara es posa» (al telèfon), «havia molta gent»...I si es mantenen, alguns d'aquests pronoms pateixen un canvi en el règim verbal: ho parlarem, en comptes d'en parlarem.
La locució portar temps (fent una cosa) ha desplaçat la genuïna construcció catalana fer temps que. No hi ha pisos per llogar: tots són en lloguer. El vespre s'ha convertit en tarda-nit i l'endemà ha passat a ser el dia següent (o el dia després). La bandera s'ha trasmudat en senyera i, en comptes de voleiar, diem que oneja. La claror (natural) ha passat a ser llum (elèctrica), amb pèrdua de la distinció semàntica entre aquestes dues paraules. Un paquet gros se'l qualifica de gran, i una persona grassa rep la denominació de grossa. La roba no s'eixuga: s'asseca (com les llonganisses). I ja no es rifen premis: només se sortegen.
[...] La gent no se'n va: tothom marxa, i, en lloc de tornar, retorna. Ningú no recula, ni es fa enrere, retrocedeix o fa marxa enrere (que té un altre sentit: 'rectificar', 'desdir-se'). No passa mai res; tot succeeix. Abans ens desorientàvem; ara ens desnortem. I, en comptes de revelar un secret, el desvelem o desvetllem. El verb caldre, fins fa poc relegat a l'ús culte o elevat, i usat col·loquialment en oracions estereotipades (ja cal que vigilis) o negatives (no cal que vinguis), ha sepultat el tradicional haver de. Avui no s'ha de fer res: cal fer-ho tot...

Narcís Garolera. «El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació». A: Els Marges, núm. 103, Primavera 2014. P. 175-182.


___________________
P.S.: Aquí, l'Enric Gomà comentant l'article d'en Garolera. «Degradadets i alegrets», es titula.
Aquí, en Pau Vidal: «Que ens donin». I aquí, el sumari de la polèmica Garolera.



3 comentaris:

  1. Sobre aquesta qüestió, en Jaume Medina, un altre vigatà, com en Garolera, va publicar l'any passat La lenta agonia del català, o l'ús de la llengua en els mitjans de comunicació, Llibres de l'Índex.

    ResponElimina
  2. El panorama fa feredat de debò.Com per arrancar a fer running i no parar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha ha ha. És ben veritat, ara dels que corren n'hem de dir raners...

      Elimina