dimarts, 3 de juny de 2014

una dona meravellosa

«La vida vol excés i tot això», que diu en Baydal.
«Què m'he perdut pel camí?, es demana. La gràcia de viure, es respon a si mateixa».
J.J. Miralles. Una dona meravellosa. P. 219. 

I
Propòsits — Una filla emancipada — L'estat de les coses — Els roncs — Motius de separació — Maria Àngels — Mercè — El marit — Conquestes — Sexe a domicili

Té vint anys, ha començat a estudiar infermeria, vol acabar la carrera en quatre. A continuació se n'anirà a França, aprendrà francès, es tallarà els cabells ben curts, vestirà sabates negres sense taló i pantalons ajustats pirates. Ho té tot planejat.
Finalitza els estudis i de seguida troba feina a l'hospital de Bellvitge. Els seus plans comencen a trontollar. Coneix el germà d'una companya de feina. Quan es queda embarassada, els seus propòsits, tan ben concebuts i projectats, acaben soterrats del tot. Té vint-i-sis anys.
Joan Jordi Miralles. Una dona meravellosa. Labreu, 2014. P. 7. 




Fins ara, Joan Jordi Miralles ha publicat quatre llibres: tres novel·les i una obra de teatre. La seva novel·la més recent, Una dona meravellosa (Labreu, 2014), torna a ser un text de primera magnitud, escrit per algú que domina el pols narratiu i que té una habilitat força insòlita: la de mantenir atrapat el lector fins i tot quan li explica històries que aquell potser preferiria no llegir.
[...]  La presentació de la protagonista, al primer capítol, és trepidant. Amb frases curtes i directes, sense cap concessió a la filigrana barroca, fa el retrat d’una dona un pèl ingènua que, sense ser del tot infeliç, viu una vida mediocre. Després de separar-se d’un marit que ronca, i amb qui comparteix una filla independent i rebel, comença una fugida endavant sense un destí marcat. A partir del segon capítol, el ritme es tempera i contemplem el dia a dia de la Neus, la protagonista, infermera que assisteix malalts terminals (és remarcable el domini, per part de l’autor, de la terminologia hospitalària i del registre mèdic), disposada a convertir-se en la joguina sexual del primer home que trobi mentre intenta refer la seva vida. Un seguit de trens que arriben tard i un parell de girs argumentals més o menys sobtats ens sorprenen quan pensàvem que la història estava encarrilada i tot plegat ens aboca a un final que, com és habitual en les novel·les de Joan Jordi Miralles, té alguna cosa de transcendent.
A Una dona meravellosa hi ha alguns llocs comuns de l’obra de Miralles: escenes de sexe explícit on els personatges no sempre gaudeixen, descrites sense cap concessió a l’erotisme i amb la cruesa pròpia del llenguatge pornogràfic; imatges d’una plasticitat inquietant, repugnants i captivadores alhora; homes i dones posseïts per obsessions sovint malsanes; cert to provocador cap a qüestions sobre les quals molta gent és sensible, com l’independentisme o les “convencions estúpides dels lligams familiars”; algunes vacil·lacions de criteri lingüístic (trobem, per exemple, “Villefranche-de-Conflent” al costat de “Perpinyà”); i, sobretot, la presència de personatges insatisfets, desencantats, fastiguejats per l’entorn i la vida que els toca viure. Outsiders desubicats, solitaris, que no acaben de trobar el seu lloc al món i que, això sí, acostumen a poblar els relats de Joan Jordi Miralles.
Llorenç Capdevila. «Insatisfaccions (sobre "Una dona meravellosa", de JJ Miralles)».  Regió7, (10.05.2014)

N

Una dona meravellosa, de Joan-Jordi Miralles, fa equilibris entre l’extremisme temàtic i la distància freda del narrador, recollint el millor de totes dues apostes narratives, la histèrica i l’asèptica. La novel·la arrenca a alta velocitat: en un parell de pàgines es poleix més d’una dècada de la infermera Neus. A Miralles li interessa avançar fins als 40 anys de la protagonista, moment en què la seva vida comença a canviar. La separació del marit és la primera baixada de la muntanya russa. La segona és l’experimentació sexual, que assoleix ràpidament nivells de degradació considerables, com per exemple el capítol de la terrina de gelat i el gos solitari. L’autor explica una vida que es va fent més i més sòrdida, però no s’hi rabeja. Els excessos personals i la contenció laboral -la Neus treballa a l’Hospital de Bellvitge- són alternats amb un equilibri perfecte, fins que uns contagien l’altra i viceversa. El burnout que una companya li diagnostica és un graó primerenc que la Neus baixa sense entretenir-se. El ritme perfecte d’Una dona meravellosa pràcticament obliga a devorar la novel·la en dues o tres tirades llargues, i d’aquesta manera el lector avança a tot vent cap a la pregunta que ressona durant tota la segona meitat del llibre: ¿val la pena, seguir vivint, quan el dia a dia implica una tortura constant?
Miralles ha aconseguit un llibre rodó i intens, instal·lat en un present d’extraradi i incòmode, on ni els trens ni les carreteres són segurs, on el preu de deixar de “ficar-se la llengua a la butxaca” i investigar a fons és altíssim, gairebé mortal. Se’n surt sense artificis ni acrobàcies retòriques, amb la fúria estilística justa. Alguns lectors pensaran que és un llibre que frega la inclemència (fins i tot el títol els semblarà irònic), d’altres hi trobaran un homenatge subtil i d’un nivell gens habitual a un personatge, la Neus, que es fa difícil d’oblidar.
Jordi Nopca. «Una infermera memorable»AraLlegim, (10.05.14)

N

Una estratègia [narrativa], val a dir, d’allò més fàcil d’explicar i d’allò més difícil d’executar: un narrador en tercera persona i totalment impersonal, amb un to molt distanciat i cru, que accedeix quan ho considera oportú a la ment de la protagonista; i aquesta barreja, dosificada gairebé sempre amb una perfecció prodigiosa, d’uns fets realment colpidors narrats d’una manera realment distanciada, sense cap concessió, amb la tempesta interior, sentimental i vital, de qui els pateix és el que fa d’aquesta novel·la una gran obra literària. Fins i tot les descripcions i gran part de (si no totes) les reflexions de la Neus estan perfectament ajustades per a comunicar l’efecte de desolació i, alhora, d’interès màxim en el destí d’aquell ésser. Per exemple, poques vegades un paisatge suburbà ha merescut una fal·làcia patètica més punyent i efectiva que en les descripcions dels viatges quotidians amb cotxe o amb tren d’aquesta infermera separada. Heus ací una mostra entre moltes altres:
Mentre condueix per l’autovia pot notar al paladar la textura amarga dels paratges que travessa. El mateix recorregut de sempre amb els mateixos arbres morts de fàstic, els restaurants buits o tancats, els tendals recollits i plens d’immundícia d’ocells marins, els edificis esgavellats amb les persianes desencaixades i els rengles ensutzeïts, els cartells publicitaris torts i descolorits, les primeres putes matineres a peu dret amb les mitges foradades o assegudes a les cadires de càmping arran d’asfalt, sota els para-sols, amb cert aire domesticat, les tetes de plàstic i els cuixots a l’aire, anhelant clients direcció Tarragona.
[...] També cal indicar, per últim, que tant per l’estil, per moments d’una nitidesa dolorosa sense renunciar a un humor molt fosc i matisat, descarnat, o en algun moment hiperbòlic, bernhardià, com per la fauna que hi pul·lula: la cara més amargant, sòrdida i brutal, quotidiana i amagada, però, si bé empíricament comprovable, d’aquesta societat on vivim, que és d’una veracitat que tomba d’esquena, així com per la manera de narrar, és a dir, de dosificar i presentar la informació, i pel desenvolupament de l’argument, Una dona meravellosa és, sens dubte, i encara més dins del nostre àmbit, una novel·la extraordinària, un esdeveniment que cap lector interessat en el millor que es cou hui dia a la narrativa catalana que parla del present no s’hauria de perdre, tot i el risc de patir un trasbals.
Salvador Company. «Trasbals». Núvol, (9.05.2014)





9 comentaris:

  1. No faig ressenyes perquè em falta vocabulari (el que no tinc és trellat, però això, com comprendreu, és més dolorós d'entomar), així que no em queda altra sortida que triar el que em convé d'allò que han dit els altres, subscriure-ho, i aquí pau i després glòria. Sí a tot el que heu trobat dalt. M'ha fascinat. El narrador, principalment.

    I he pensat en la Montserrat Baiget, una lectora de 85 anys que sempre em demana que l'ajudi a triar novel·les. És molt exigent. No Sexe, No malalties-ni misèries-en-general, No gaire gruixudes, Amb la lletra grossa. Lleugeres, en tots els sentits, vaja.
    Aquesta no fa per ella, no. I no ho dic ni pel pes ni per la mida de la tipografia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uix, lletra grossa o lletra gran, aquest és el dilema.

      Elimina
    2. Tot esperant els filòlegs, Mati, jo em decanto per lletra gran. No crec que estigui malament dir lletra grossa, però crec que ho empraria per a tipus d'una mateixa família on varia el gruix. Si només hi ha un canvi de volum, crec que dir 'gran' en relació a un volum menor més típic es cenyeix més al què denota 'gran'. Ara que .... tot és relatiu, oi? Ja saps que sóc una mica estreta de mires.

      Elimina
    3. Redéu, Tremenda, sembles la mismisima reencarnació d'en Joan Solà! LLetra gran, doncs.

      Elimina
  2. Parlant de vocabulari, n'he acumulat prou com per fer la retransmissió, en rigorós directe i amb solvència, de qualsevol peli porno, per molt hardcore que sia, ja us ho ben juro.

    ResponElimina
  3. Així el llegirem el curs vinent al club? Ho dic per començar a reservar-me la data a l'agenda!
    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. Calla, boja. No estem pas preparats. M'imagino els cardats enlaire i les celles a tocar del serrell! Esborronament col·lectiu. No hi ha prou laca al món per a tants pèls de punta com tindríem.

      Elimina
    2. Vaja... Ja veig que no "ha colat"!!! Però només d'imaginar-m'ho ja ric! Ai... a més de boja, dolenta!
      SU

      Elimina