divendres, 4 de juliol de 2014

folls (II): escriptors


L.       [...] Els qui pretenen guanyar-se una fama immortal publicant llibres. Em deuen molt tots ells, però especialment els qui embruten el paper amb simples farfutalles. De fet, els qui escriuen doctament perquè els entenguin uns quants erudits, i no recusen com a jutges ni Persi ni Leli(1), em semblen més aviat dignes de compassió que no pas sortosos, car es turmenten contínuament: afegeixen, canvien, treuen, tornen a posar, repeteixen, refan, ho ensenyen, ho guarden nou anys(2) i mai no n'estan satisfets; són molt pocs els qui obtenen una glòria banal que els costa caríssima: moltes vetlles, molt privar-se del son (la cosa més dolça de totes), molta suor, moltes creus. Cal afegir-hi el desgast de la salut, la desfiguració, les inflamacions dels ulls o àdhuc la ceguesa, la pobresa, l'enveja, l'abstinència de plaers, la velledat abans d'hora, la mort prematura i d'altres coses semblants. Un tal savi creu que es rescabalarà de tots aquests mals només que mereixi l'aprovació d'un o dos curts de vista.
En canvi, l'escriptor amic meu és ben feliç amb les seves extravagàncies: sense posar-hi gens d'esforç, ans a mesura que se li acudeix, va transcrivint tot el que li passa per la ploma —pures fantasies— esmerçant-hi només un tros de paper; com més frívoles siguin les frivolitats que escriu —ho sap bé prou— més reconeixement obtindrà de la majoria, això és, dels insensats i dels indoctes. Què se li'n dóna que tres saberuts, si les hi arriben a llegir, el menyspreïn? O bé, ¿quin valor tindria el sufragi de tan pocs savis, si la immensa multitud l'escridassava?
Però encara són més eixerits els qui publiquen obres d'altri com a pròpies, i s'atribueixen falsament una glòria guanyada per un altre a còpia de treball, convençuts que, baldament un dia els acusin de plagi, n'hauran fruït mentrestant els interessos. Es digne de veure com s'estarrufen quan la gent els elogia o algú els assenyala amb el dit: «Aquell és el famós En Tal», quan tenen les obres exposades als aparadors de les llibreries, i a la capçalera de cada plana es poden llegir tres noms estranys i misteriosos al màxim. Al cap i a la fi, per Déu immortal, què són sinó noms? Endemés, si es té en compte la vastitud del món, ben pocs seran els qui en faran elogis, diversos com són els paladars dels ignorants. ¿Cal dir-ho que els noms aquests tot sovint són inventats o extrets de llibres antics?
[...] Ara, resulten verament divertits quan, d'insensat a insensat, d'ignorant a ignorant, s'escriuen cartes, poemes i encomis elogiant-se mútuament. «Vós sou un Alceu», diu l'un; l'altre contesta: «I vós, un Cal·límac.» Un altre afirma: «Vós supereu Ciceró»; i hom li respon: «Vós sou més savi que Plató». A voltes fins es busquen un antagonista amb qui rivalitzar per fer-se més famosos. Llavors, «es divideix, indecisa, en parers oposats la gentada»(3), fins que, vencedors i dignes de l'honor del triomf, tots dos generals s'emporten la victòria. Els assenyats ho troben molt estúpid i se'n riuen. Amb tota la raó. Però mentrestant, gràcies a mi, viuen tan feliços que no canviarien els seus triomfs ni pels dels Escipions. Nogensmenys, els mateixos savis, que se'n burlen a cor què vols i es diverteixen amb la insensatesa dels altres, em deuen molt —i no m'ho poden pas negar sense ésser més ingrats que ningú.

Erasme de Rotterdam. Elogi de la follia. Traducció de Jaume Medina. Edicions 62, 1982. P. 91-93.

_______________
1 Ciceró, De l'orador, II, 6.25. Hi són contraposats els dos personatges: l'un és docte, l'altre amb poca formació.
2 Horaci, Art poètica, 388.
3 Virgili, Eneida, II, 39.



2 comentaris:

  1. Ja triguen els de Feisbuc a afegir, dessota la de m'agrada, la casella Vos supereu Ciceró.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha ha ha. Vós sou més savi que Plató, Girb.

      Elimina