dilluns, 15 de setembre de 2014

la babel del món


«Aquell dia jo ja era a Westerland, on centenars i centenars d'estiuejants es banyaven alegrement a la platja. Una banda de música tocava també, com aquell dia en què van anunciar l'assassinat de Francesc Ferran, davant de gent de vacances, despreocupada, quan els venedors de diaris van entrar corrents al passeig com albatros blancs, cridant: «Walther Rathenau ha estat assassinat!» Va esclatar un pànic que sacsejà tot l'imperi. El marc va caure en picat i no es va aturar fins que no va atènyer la xifra fantàstica i terrorífica de bilions. Aleshores sí que va començar l'autèntic sàbat de la inflació, en comparació amb la qual la nostra d'Àustria, amb la seva absurda relació d'una corona vella a 15.000 de noves, havia estat un trist joc de criatures. Explicar-la amb tots els detalls i totes les inversemblances demanaria un llibre, i aquest llibre faria l'efecte d'una rondalla a la gent d'avui. Vaig viure uns dies en què al matí havia de pagar cinquanta mil marcs per un diari i, al vespre, cent mil; qui havia de canviar moneda estrangera, repartia l'operació en hores diferents, perquè a les quatre rebia multiplicada la suma que li havien donat a les tres, i a les cinc una altra vegada un múltiple de la que havia rebut seixanta minuts abans.
Vaig enviar, per exemple, al meu editor un manuscrit en què havia treballat un any i, per assegurar-me'n, li vaig demanar el pagament a la bestreta corresponent a deu mil exemplars; quan vaig rebre el xec, la quantitat amb prou feines cobria el franqueig del paquet d'una setmana abans; al tramvia pagàveu amb milions; s'havien de menester camions per a transportar els bitllets des del Banc Nacional als altres bancs i al cap d'una setmana trobàveu bitllets de cent mil marcs al clavegueró: un captaire els hi havia llençat amb menyspreu. Uns cordons de sabata costaven més que abans unes sabates, no, què dic, més que tota una sabateria de luxe amb dos mil parells de sabates; adobar una finestra trencada costava més que tota la casa abans; un llibre, més que abans una impremta amb les seves cent màquines. Per cent dòlars es podien comprar fileres de cases de sis pisos a la Kurfürstendamm; les fàbriques no costaven pas més, al canvi, que abans un carretó. Uns adolescents que van trobar una caixa de sabó oblidat al port es van passejar durant mesos en automòbils i van viure com reis venent-ne cada dia una pastilla, mentre els seus pares, abans gent rica, rondaven pel carrer demanant almoina. Hi havia repartidors que fundaven bancs i especulaven amb totes les monedes estrangeres. Sobre tots ells excel·lia la figura gegantina del més gran dels aprofitats: Stinnes. A base d'ampliar el seu crèdit aprofitant-se de la caiguda del marc, comprava tot el que es podia comprar: mines de carbó i vaixells, fàbriques i paquets d'accions, castells i finques rústiques, i tot això, en realitat, amb res, perquè cada import, cada deute es convertia en zero. Ben aviat la quarta part d'Alemanya va ser seva i el poble, que a Alemanya s'embriaga sempre amb l'èxit ostentós, el va aclamar perversament com un geni. Milers d'aturats rondaven ociosos pels carrers i alçaven el puny contra els estraperlistes i els estrangers dins els seus automòbils de luxe, que compraven un carrer sencer com si fos una capsa de llumins; tot aquell qui sabia llegir i escriure traficava i especulava i guanyava diners, tot i tenir la sensació secreta que tots s'enganyaven i eren enganyats per una mà oculta que escenificava aquell caos molt premeditadament per tal d'alliberar l'Estat dels seus deures i obligacions. Crec que conec força bé la història, però, que jo sàpiga, mai no havia generat una època de follia de proporcions tan enormes. Tots els valors havien canviat, i no només els materials; la gent es mofava dels decrets de l'Estat, no respectava cap ètica ni moral, Berlín es va convertir en la Babel del món. Els bars, els locals de diversió i les tavernes creixien com bolets. Allò que havíem vist a Àustria va resultar un preludi tímid i suau d'aquest sàbat, perquè els alemanys van esmerçar tota la seva vehemència i sistematització en la perversió. Al llarg de la Kurfürstendamm es passejaven joves maquillats, amb cintures artificials, i no tots eren professionals; tots els batxillers volien guanyar alguna cosa, i als bars penombrosos es veien secretaris d'Estat i financers importants fent moixaines sense cap mena de vergonya a mariners embriacs. Ni la Roma de Suetoni no havia conegut unes orgies com les dels balls de transvestits de Berlín, on centenars d'homes vestits de dones i de dones vestides d'homes ballaven sota la mirada benvolent de la policia. Amb la decadència de tots els valors, una mena de follia es va emparar precisament dels cercles burgesos, fins aleshores conservadors immutables del seu ordre. Les noies es vanagloriaven amb orgull de ser perverses; ser sospitosa de conservar la virginitat als setze anys hauria estat considerat un oprobi a qualsevol escola de Berlín; totes volien poder explicar les seves aventures, i com més exòtiques, millor. Però el més important d'aquest erotisme patètic era la seva tremenda falsedat. En el fons, el culte orgiàstic alemany, que va esclatar amb la inflació, no era sinó una febrosa imitació simiesca; es veia en aquelles noies de bones famílies burgeses que s'haurien estimat més anar pentinades amb una simple clenxa que no pas amb els cabells allisats a l'estil dels homes i menjar pastís de pomes amb nata que no pas beure aiguardent del fort; arreu era evident que a tothom li era insuportable aquella sobreexcitació, aquell enervant turment diari al poltre de la inflació, i era evident que tota la nació, cansada de la guerra, anhelava en realitat ordre, tranquil·litat, una mica de seguretat i de vida burgesa. I en secret odiava la República, no pas perquè reprimís aquesta llibertat desordenada, sinó, al contrari, perquè li afluixava massa les regnes.
Qui va viure aquells mesos i aquells anys apocalíptics, fastiguejat i exasperat, notava que s'havia de produir forçosament una reacció, una reacció terrible. I els qui havien empès el poble alemany a aquest caos esperaven ara somrient a segon terme, amb el rellotge a la mà: «Com pitjor li vagi al país, millor per a nosaltres.» Sabien que els arribaria l'hora. La contrarevolució ja es cristal·litzava palesament al voltant de Ludendorf, més que no pas al de Hitler, aleshores encara sense poder; els oficials que havien estat degradats s'organitzaven en societats secretes; els petit burgesos, que se sentien estafats en els seus estalvis, van fer pinya en silenci i es van posar a la disposició de qualsevol consigna que prometés ordre. Res no va ser tan funest per a la República Alemanya com el seu intent idealista de donar llibertat al poble i àdhuc als seus mateixos enemics. Perquè el poble alemany, un poble d'ordre, no sabia què fer-ne, de la llibertat, i ja buscava amb impaciència aquells que la hi havien de prendre.»

Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema, 2001. P. 382-386.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada