dimecres, 3 de setembre de 2014

una princesa a berlín (I)


Una princesa a Berlín és una declaració d’amor per Alemanya feta amb tot el dolor i tota l’estimació per un nord-americà, com és el cas d’Arthur Solmssen, que va passar la seva infantesa a Berlín. L’època en què transcorre la novel·la, bàsicament, són els anys 1922 i 1923; la Gran Guerra s’havia saldat amb gairebé dos milions de morts i, sobretot, la màxima humiliació que podia sofrir un poble orgullós com l’alemany: el Tractat de Versalles, que a part de les pèrdues territorials, imposava, per imperatiu francès sobretot, unes reparacions de guerra impossibles de pagar.
Barrejat amb tot això hi havia els problemes interns que havia dut la derrota: un Estat feble, l’onada revolucionària que havia vist, per exemple, la insurrecció ‘espartaquista’ de Rosa Luxemburg el gener de 1919 o la creació del soviet de Baviera, l’abril del mateix any, els milers de mutilats pel carrer, la inestabilitat econòmica, amb una inflació que deixaria a nivell irrisori la follia de l’actual situació argentina (1914, un dòlar val 4,2 marcs; 1923, un dòlar val 4 bilions, 20.000 milions de marcs!) Solmssen ens fica de cap en aquest Berlín trasbalsat, ple de situacions contradictòries i esgarrifoses, amb els nazis emergint, la fam, els aristòcrates irats i nostàlgics del kàiser; les vagues continuades, amb la sang corrent a raig pels carrers i les dones dels obrers anant a comprar amb una bossa plena de bitllets perquè una lliura de pa costava 260.000.000.000 de marcs (sí, no és broma, dos-cents seixanta mil milions).
És una època de bogeria, de por i incertesa col·lectives, retratades admirablement pels expressionistes i els avançats del dadà. El moviment Dadà, des del juny de 1920, burxava ben endins d’aquella Alemanya militaritzada i martiritzada: Haussman, Burchardt; Baader, Wieland, Grosz, Hartfield...O el mateix Otto Dix, influït pel dadà, però tècnicament expressionista, amb les seves pintures d’obrers esdevinguts zombies o de mutilats de guerra ignorats de tothom, arrossegant-se pel carrer i havent d’aguantar que fins i tot els gossos se’ls pixessin damunt. Argumentalment, l’autor permet a Una princesa a Berlín que el seu jove protagonista vulgui ser pintor, però alhora, gràcies al seu petit capital i a l’anècdota inicial del llibre, que conegui aristòcrates i banquers. Això fa que participi de dos mons absolutament contraposats, ignorats i mútuament combatuts. Així, podem passar dels grans palaus dels afores de Berlín, al pànic i la misèria dels carrers. En el fons, l’expressionisme alemany no va fer més que recollir artísticament l’estat col·lectiu de por i inseguretat davant els canvis i la follia que s’emparava del país i que van culminar amb l’ascensió al poder d’Adolf Hitler. Els artistes expressionistes manifestaven la seva impotència per dominar el món exterior tot fugint d’estudi cap a l’àrea del raonament abstracte i prescindint conscientment de l’anàlisi real dels fets.
L’expressionisme alemany, a més, és barroc i neoromànic, amb tots els seus elogis de la bogeria, la mort i la desesperació. Fins i tot podríem recordar que alguns dels expressionistes més coneguts, obligats a fugir per Hitler, van acabar suïcidant-se. Les obres més característiques de la literatura expressionista va donar-les la novel·la, amb autors com Franz Werfel, Walter Hasenclever, Leonhard Frank, Hermann Ungar, Alfred Döblin i fins Franz Kafka en determinats aspectes de la seva producció. Sense oblidar el cinema, amb obres mestres i directors com ara Robert Wein i El Gabinet del Doctor Caligari (1920); F.W. Murnau, amb Nosferatu, una simfonia de la por (1922) o Fritz Lang, en especial amb Metrópolis (1924), que parteix directament de les preocupacions futuristes de Döblin. Aquest món en ebullició és el que ens proposa Arthur R.G. Solmssen a Una princesa a Berlín. Hauria pogut fer una narració preciosista i anecdòtica. La gran sort és que no ho ha fet...

LLUÍS-ANTON BAULENAS. «Tot per Alemanya. Una princesa a Berlín, una obra densa i equilibrada ». Avui. 21 abril 1990.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada