divendres, 10 d’octubre de 2014

la desclosa de la post-ficció


A partir, sobretot, dels anys seixanta, la divisió tradicional entre escriptura de ficció i escriptura de no ficció ha estat qüestionada des de fronts diversos de l'activitat literària i cultural. Prosistes com Truman Capote, Norman Mailer, Leonardo Sciascia, Christa Wolf, Günter Hochhuth i Peter Weiss; historiadors com Jan Myrdal, Georges Duby, Carlo Ginzburg i Ronald Fraser; i sociòlegs, antropòlegs i psicòlegs com Studs Terkel, Oscar Lewis, Miguel Barnet i Oliver Sacks han escrit obres caracteritzades per la combinació deliberada del verisme documental amb les tècniques de composició i estil pròpies de la narrativa de ficció.
El fenomen ha estat diagnosticat per pensadors de tarannà intel·lectual ben divers. Així, per exemple, Hans Magnus Enzensberger, segons el qual:
El desconcierto de la crítica literaria ante la llamada literatura documental indica hasta qué punto la mentalidad de los recensionistas ha quedado atrasada con relación al estado actual de las fuerzas productivas. Ello se debe a que los medios han eliminado una de las categorías fundamentales de la estética tradicional: la de ficción. La oposición ficción-no ficción ha quedado paralizada al igual que la dialéctica entre «arte» y «vida», tan predominante en el siglo XX.
O George Steiner, per a qui el que ell anomena poètica del document o post-ficció ha superat les formes imaginatives de l'art literari tradicional:
La característica dominante de la actual escena literaria es la supremacía de la «no ficción» —reportaje, historia, polémica filosófica, ensayo crítico— sobre las formas imaginativas tradicionales. La mayoría de las novelas no están, sencillamente, tan bien escritas, tan vigorosamente sentidas como otras modalidades de la escritura en donde la imaginación obedece al impulso de los hechos.
O Jürgen Habermas, per a qui:
Lo que de ese modo comenzó a insinuarse en la prensa diaria ha progresado ya indeciblemente en los nuevos medios de comunicación: la integración de los ámbitos, antes separados, de periodismo y literatura, esto es, de información y raciocinio, por un lado, y de la novelística, por el otro, conduce a una verdadera remoción de la realidad, a una mezcla de los distintos planos de la realidad.
O l'impagable José María Valverde, qui s'expressa eloqüentment en aquests termes:
Con todo esto, ¿preveo la desaparición de la creación literaria? De ningún modo: ésta siempre seguirá produciéndose, aunque quizá no primordialmente donde se la suele buscar, en los géneros tradicionalmente establecidos. Acaso en este momento la mayor posibilidad de encontrar auténtica creación literaria se está dando en páginas de periódico, en ciertas columnas y crónicas, e incluso artículos. Eso no sería nuevo: todavía vale la pena leer a Larra, pero no la poesía ni el teatro ni la novelística de su tiempo.
El que s'ha de considerar nou, però, no és la presència de documentalisme en la cultura contemporània, sinó el pes que aquesta presència ha adquirit i, sobretot, el fet que ha trasbalsat els límits que tradicionalment separaven les categories epistemològiques de ficció i no ficció. Aquest fenomen, palès a la literatura, les arts audiovisuals, les ciències socials i el periodisme, ha d'ésser interpretat a la llum de l'espectacular remoció que ha comportat l'adveniment i consolidació de la societat de comunicació de masses. Les velles formes de producció i consum cultural, les categories tradicionals de valoració artística han estat trasbalsades radicalment per l'impacte dels nous mitjans i dels nous llenguatges.
A falta de teories sòlides sobre el fenomen, és possible consignar almenys els termes que hom ha encunyat per designar-lo: faction (neologisme resultant de la contracció dels mots anglesos fact i fiction), literatura de fets, factografia, literatura testimonial, literatura documental, documentalisme poètic, post-ficció...La desclosa de la post-ficció, constatable durant les últimes dècades a diversos camps de l'activitat cultural, s'està fent sentir sobretot en la simbiosi contemporània de literatura i periodisme. Denominacions com ara les de nou periodisme, alt periodisme, periodisme literari, teatre documental, cinema documental o docudrama revelen els intents que hom ha fet per expressar les característiques del fenomen o d'alguna de les seves facetes concretes.
Em sembla indubtable, però, que aquesta simbiosi llargament covada està trobant la seva millor plasmació en l'aliatge de la novel·la i el reportatge tradicionals. El fruit d'aquesta unió ha estat batejat diversament: novel·la de no ficció, novel·la-testimoniatge, novela-reportatge, reportatge novel·lat, novel·la-verité, novel·la documental, romanzo-inchiesta són etiquetes usades ja arreu per designar-la.

Lluís Albert Chillón. Literatura i periodisme: periodisme literari i literatura periodística en els temps de la post-ficció. Universitat de València, 1993. P. 23-25.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada