dimecres, 8 d’octubre de 2014

neurologia de la identitat


«[...] em sento metge i naturalista alhora, i les malalties m'interessen tant com les persones; i potser també sóc, encara que de manera molt imperfecta, teòric i dramaturg, i m'interessen tant les qüestions científiques com les romàntiques. Veig constantment aquests dos aspectes en la condició humana, i sobretot en aquesta quinta essència de la condició humana que són les malalties: els animals contrauen malalties, però només l'home cau radicalment malalt.
Tota la meva feina i la meva vida giren entorn dels malalts, però els malalts i les seves malalties em suggereixen pensaments que altrament potser no tindria. Tant és així que, igual que Nietzsche, em sento obligat a preguntar-me: «Pel que fa a la malaltia, no ens sentim gairebé temptats de plantejar-nos si podríem viure sense ella?», i a pensar que els interrogants que planteja són fonamentals per naturalesa. Els meus pacients em susciten interrogants constantment, i els meus interrogants em remeten constantment als meus pacients; per això, en les històries o estudis que segueixen, hi ha un moviment continu dels uns cap als altres.
Estudis, sí; però per què històries, o casos? Hipòcrates va introduir el concepte històric de malaltia, la idea que les malalties segueixen un curs, des dels primers indicis fins al seu clímax o crisi, i fins a un desenllaç que pot ser feliç o fatal. Així, Hipòcrates va introduir el concepte d'història clínica, la descripció o esbós de la història natural de la malaltia, que el vell terme «patografia» defineix amb precisió. Casos com aquests són una forma d'història natural, però no ens expliquen res de l'individu ni de la seva història; no ens transmeten res sobre la persona ni sobre la seva experiència quan s'enfronta a la malaltia i lluita per poder-la vèncer. En una història clínica rigorosa no hi ha «subjecte»; les històries clíniques modernes al·ludeixen al subjecte amb una frase concisa: «femella albina trisòmica, 21», que tant es podria aplicar a una rata com a un ésser humà. Per tornar a situar el subjecte humà —un subjecte humà afligit, que pateix i que lluita— al centre del debat, hem d'aprofundir una història clínica fins a convertir-la en una narració o en un conte: només així arribarem a tenir un «qui» a més d'un «què», una persona real, un pacient, en relació amb una malaltia, amb una condició física.
L'ésser profund del pacient és molt important en els dominis superiors de la neurologia i en psicologia: en aquests camps, la personalitat del pacient hi està essencialment involucrada i l'estudi de la seva malaltia no es pot desvincular del de la seva identitat. Aquest tipus de trastorns —el seu estudi i la seva descripció— requereixen una disciplina nova que podem anomenar «neurologia de la identitat», perquè tracta els fonaments nerviosos del jo, l'etern problema de la relació entre ment i cervell. Pot ser que aquest abisme entre els aspectes psíquics i els aspectes físics sigui inevitable, però els estudis i relats que pertanyen simultàniament i inseparablement a totes dues categories —que són els que em fascinen especialment i que, en general, presento aquí—, serveixen, si més no, per salvar aquest abisme, per conduir-nos a la mateixa intersecció de mecanisme i vida, a la relació entre els processos fisiològics i la biografia...»

Oliver Sacks. Prefaci a L'home que va confondre la seva dona amb un barret. Traducció de Margarida Trias, 1998.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada