legitimar les coincidències

«Si fos un dictador de la narrativa prohibiria les coincidències. Bé, potser no del tot. Les coincidències estarien permeses a la picaresca; és allí on pertanyen. Endavant, agafeu-les: que el pilot el paracaigudes del qual no s'ha obert aterri al paller, que el pobre virtuós amb el peu gangrenós descobreixi el tresor enterrat —ja està bé, de fet, no importa...

Una manera de legitimar les coincidències, és clar, és dir-ne ironies. És el que fa la gent elegant. La ironia és, al capdavall, la manera moderna, un company de beguda de la ressonància i de l'enginy. Qui hi podria estar en contra? I tanmateix de vegades em pregunto si la ironia més enginyosa i més sonora no és senzillament una coincidència ben polida i ben educada.

No sé què en pensava Flaubert, de la coincidència. Jo esperava algun article característic al seu sostingudament irònic Dictionnaire des idées reçues; però fa un salt directament de conyac a coit. Tot i així, el seu amor a la ironia és evident; és una de les coses més modernes sobre Flaubert. A Egipte el va entusiasmar descobrir que almeh, la paraula per a «dona setciències», havia anat perdent el seu sentit original i havia passat a voler dir «puta».

Les ironies s'acumulen potser al voltant de l'ironista?

Certament Flaubert ho creia. Les celebracions pel centenari de la mort de Voltaire el 1878, les va dirigir l'empresa de xocolates Ménier. «Aquell pobre geni», va comentar Gustave, «ben bé que la ironia mai no l'abandona». També importunava Gustave. Quan va escriure d'ell mateix: «Atrec gent boja i animals», potser hauria hagut d'afegir: «i ironies».

Agafeu Madame Bovary. Ernest Pinard, l'advocat que també gaudeix de la fama indigna de dirigir el cas en contra de Les fleurs du mal, la va demandar per obscenitat. Uns quants anys després que Bovary fos absolta, es va descobrir que Pinard era l'autor anònim d'una col·lecció de versos fàl·lics. Això va divertir molt el novel·lista.

I després, agafeu el llibre mateix. Dues de les coses més recordades d'aquest llibre són el passeig adúlter d'Emma a dins del cotxe de lloguer amb cortines (un passatge que els benpensants trobaven especialment escandalós), i la darrera línia de la novel·la —«Acaba de rebre la Legió d'Honor»— que confirma l'apoteosi burgesa del farmacèutic Homais. Ara, la idea per al cotxe amb la cortina sembla que se li vagi acudir a Flaubert com a conseqüència de la seva pròpia conducta excèntrica a París quan estava ansiós per evitar de trobar-se Louise Colet. Per evitar que el reconeguessin, va agafar el costum d'anar a tot arreu en un cotxe tancat. D'aquesta manera, mantenia la seva castedat fent servir un recurs que més tard havia d'utilitzar per facilitar la indulgència sexual de la seva heroïna.

Amb la Légion d'honneur d'Homais, és a l'inrevés: la vida imita i ironitza l'art. Encara no deu anys després d'escriure aquesta darrera línia de Madame Bovary, Flaubert, el més gran antiburgès i abominador viril dels governs, va permetre que el fessin un chevalier de la Légion d'honneur. En conseqüència, la darrera línia de la seva vida repetia com un lloro la darrera línia de la seva obra mestra: al seu funeral es va presentar un grup de soldats per disparar una salva sobre el taüt, i oferir així l'acomiadament tradicional de l'estat a un dels seus chevaliers més improbables i sardònics.

I si no us agraden aquestes ironies, en tinc d'altres».

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 1995, P. 79-86.