dimecres, 3 de desembre del 2014

per què llegir els clàssics, avui


Llegir Madame Bovary és endinsar-se en un univers en el qual cada detall, per petit que sigui, té raó de ser. Cap de les anècdotes que conformen el món de la novel·la és gratuïta; les exhaustives pretensions d'objectivitat i l'obsessió estilística del seu autor no ho haurien pogut permetre. A Flaubert la redacció de Madame Bovary li va costar gairebé cinc anys (1851-1856), sis guions de conjunt i 60 guions parcials, cadascun dels quals sembla que modificava els precedents. Som davant d'un exemple eloqüent de progressió lenta, feixuga, exasperant que l'escriptor testimonieja en les diverses correspondències que manté en aquella època i que són un exemple perfecte d'art poètica per a la novel·la. Així, sabem que llima i poleix les frases «amb acarnissament», que res no el satisfà, que treballa infatigablement per «desmuntar i afluixar les juntures» que fan que els paràgrafs no esdevinguin rígids, que el preocupen els diversos nivells de composició de l'obra: les parts, episodis, la seva proporció, la successió d'esdeveniments i el seu repartiment horitzontal en l'obra, etc. Flaubert té al cap una estructura arquitectònica per a la seva obra que gairebé és visualitzable a nivell físic, com si d'un edifici es tractés. Nabokov fins i tot afirma que és un «poema en prosa». L'autor de Madame Bovary ha establert un conjunt de relacions a l'interior del text per tal que sembli un tot compacte i que tingui vida pròpia. Ara bé —i això encara té més mèrit—, tot passa com si fos «normal», sense haver de forçar les coses, i és aquesta naturalitat el que reclama un esforç de lectura per part del lector.
Com la majoria de clàssics, Madame Bovary és un llibre tremendament modern. No hi fa res que sigui de finals del segle XIX i que parli d'una història ben simple: una dona que llegeix literatura romàntica i que tracta de viure traslladant la vida llibresca a la realitat, és a dir, fer de l'amor i la passió els motors de la seva vida i que, per fer-ho, es casa, té amants i una filla, i com que en cap d'aquestes activitats assoleix la felicitat, acaba llevant-se la vida. Poc importa que l'adulteri avui no escandalitzi ningú —ho dic perquè en la seva època Madame Bovary va costar al seu editor, a l'impressor i a l'autor seguir un judici públic per immoralitat. El que importa és que es tracta d'una excel·lent obra d'art que pot llegir-se i rellegir-se des de molts punts de vista. Al capdavall, la història que s'hi explica és la reclamació del dret d'algú (en aquest cas Emma) a ser feliç. Ens mostra el dret que tenim tots a fer de la nostra vida una cosa millor, a millorar, en definitiva, i a mirar d'assolir la felicitat i, com suposo que ja imaginareu, aquest és un tema que no passa de moda.

Laura Borràs. «Madame Bovary o les patologies de la lectura». A: Per què llegir els clàssics, avui. Ara llibres, 2011. P 79.  




21 comentaris:

  1. (No és per desanimar la lectura, només per encetar una discussió)
    Segons André Maurois ("Els tres Dumas"), Alexandre Dumas fill deia de Flaubert : "Necessita tallar tots els arbres d'un bosc per construir una caixa. La caixa és molt bonica però ha resultat massa cara".
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
    Respostes
    1. El que no se li pot negar és que s'ho agafava molt seriosament, això d'escriure, pobre Flaubert. I, vist en perspectiva, se li ha de reconèixer, si més no, el mèrit d'intentar escriure els processos mentals dels personatges. Aquesta, l'estil indirecte lliure, deu ser la seva gran aportació tècnica a la literatura, suposo. És molt més del que poden dir un munt d'escrivents absolutament obviables que només han contribuït a la desforestació del planeta. (Ho dic per desanimar l'escriptura, ja veus tu)

      Elimina
    2. I suposo que per a un lector de Finnegans Wake, per exemple, les cuites d'en Flaubert poden arribar a resultar entranyables, per dir-ho suau. Clar que no en conec cap. De lector de Finnegans Wake, vull dir.

      Elimina
    3. Ironies de la posteritat. A Flaubert li importava un rave la Madame de Bovera, L'educació sentimental i el Bouvard i l'altre, crec. Ell el que volia era escriure La temptació de sant Antoni. Li va dedicar vint-i-cinc anys de la seva vida. I només en va viure 59.

      Elimina
    4. S'ha de reconèixer que això d'alimentar la polèmica no és pas lo meu.

      Elimina


    5. En primer lugar, una cosa es tener ganas de provocar la indignación o cuando menos una polémica, y otra muy distinta es lograrlo. En muchos casos el que quiere provocar indignación, que está él mismo indignado, lo que provoca es risa.
      Por otra parte, es muy difícil y tiene algo de falso andar provocando indignaciones sobre asuntos que lo dejan a uno frío, y francamente vivir indignado —o polemizante— es desgracia que le viene a la gente más bien por accidente que por conveniencia de oficio.

      Elimina
    6. Cent per cent Ibargüengoitia.

      Elimina
  2. En gran part Ibargüengoitia té raó, i encara que em dolgui, segurament estic més a prop de l'indignat ridícul, que del polemista seriós....però vaja, tampoc intentava sentar cátedra, només expressar que sé que, tot i l'admiració indiscutible que es pugui senti`r per Flaubert, com, en tot, també hi ha veus discordants...I sí, l'escrivà que hi ha en mi fa temps que ha desistit d'escriure..."literàriament", si més no.
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Del que es tracta, Vilardell, és que un grup de persones, la majoria de les quals no ha llegit mai Madame Bovary, se l'empassin (uns llegiran una novel·leta de banyes, d'altres un exercici d'estil. Alguns, fins i tot, les dues coses a la plegada; cadascú per on l'enfili) i arribin a les seves pròpies conclusions. Si la caixa és bonica o no. Si paga la pena dedicar-li unes quantes horetes, etcètera.
      I gràcies per la teva aportació, una cosa no treu l'altra, però és que em fa gràcia el teu estat de perpètua indignació.
      I lo dels 'escrivents desforestadors' t'ho apliques perquè vols, que jo parlava en general. Que la gent escrigui està molt bé, sempre i quan no em demanin l'opinió, que això sí que em molesta.

      Elimina
    2. Tampoc em considero que estigui en "perpetua indignació", Matilde ! Fins i tot, m'entusiasmo amb molts autors que ja saps. El que passa és que el meu fillastre antinatural Hyde - aquest sí, en pose d'indignació eterna - m'influeix més del que em pensó, i de tant en tant deixo anar "hydeades". Quant als "escrivents desforestadors" en més d'una ocasió m'hi he sentit al.ludit - i no pas per tu -, sobretot des de que vaig llegir una interessant entrevista a Miquel Ángel Riera - autor, precisament d'una magnífica "Illa Flaubert" -, cap el 88 o 89, a "Lletra de canvi", on parlava, des de la seva humilitat, de la facilitat amb què alguns - el que jo en dic "escrivans" - s'autoproclamen escriptors, només perquè els hi han publicat alguna coseta. I el mateix Riera, sorprenentment, deia que era molt possible que li anés gran el nom. Tota una lliçó.
      Miquel Vilardell

      Elimina
    3. Com que sóc, suposadament, el més ponderat de la família, vull afegir alguna cosa al comentari anterior. Diguem que la cosa en comú que la nostra triple personalitat ens molesta una mica, és, que tant si són obres que ens agraden com no, es repeteix fins a la sacietat arguments a favor o en contra que, encara que siguin molt encertats o encertats, sovint tenen escletxes, i quan algú les vol discutir, sobretot si és un no ningú, passen per rebequeries, pedanteries, etc. Molts intocables de la literatura tenen punts més que discutibles, inclús en obres considerades mestres, però sembla que si ho poses en solfa, ja has d'estar equivocat, o vols anar contra corrent, etc. Si acceptem que ningú té la veritat, doncs....bé, acceptem-ho (i que consti que això no va ni per tu, Matilde, ni pels clubs de lectura, si no que és una reflexió que em faig sempre).
      Dr. Vilardekyll

      Elimina
    4. A mi el que m'agradaria saber de debò és com s'obté el certificat 'd'obra mestra', i si està homologat i qui l'expedeix.

      Elimina
    5. és una bona pregunta, Matilde ! jo tinc la teoría que és el mateix graciós anònim que s'inventa els acudits del "jaimitu"
      hyde

      Elimina
    6. després ho homologa el Bloom de torn que toqui
      hyde

      Elimina
    7. i ho certifiquen els suplements dels diaris, els professors de literatura i els qui es creuen allò que diu el Boom de torn...
      hyde

      Elimina
    8. i també hi ha, és clar, els qui, com jo , creuen que no existeixen, ni es necessiten, les "obres mestres"
      hyde

      Elimina
    9. de fet, en dies pèsims pèsims i misantròpics - solen ser la majoria, -, també em demano si es necessiten els llibres (i ja em dispensareu els bibliotecaris, llibretes, editors, etc.)
      hyde

      Elimina
  3. de tota manera, "les temptacions de sant Antoni", amb permís dels flaubertians, em va avorrir moltíssim, i el vaig acabar quasi quasi per obligació de lector disciplinat
    hyde

    ResponElimina
    Respostes
    1. No té cap mena d'importància el que pensin els flaubertians (ni ningú, ja posats) sobre La temptació, Hyde. Ni sobre la Bovera ni qualsevol altra obra del bon home. L'important és l'obsessió de Flaubert amb aquest llibre. És curiós, però en molts casos, el llibre que ha torturat més a un autor no coincideix, ni de tros, amb el que l'ha acabat fent cèlebre, etcètera. Deixa't estar de flaubertians, el tio li va dedicar vint-i-cinc anys i tres versions i tu anar badallant tant com donava la boca. La vida és un tango, Hyde.

      Elimina
  4. Aquest blog és interessant per se.I per ella.
    La que hi escriu, vull dir.. Bé, per la literatura també.

    Ara que, els comentaris, quan n'hi ha, son de lectura obligatòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que escriure, copio, Núria; però una ensabonadeta de tant en tant se'm posa bé, la veritat. Humana que és una. Merci, doncs.

      Elimina