dissabte, 7 de febrer del 2015

biografia d'un lector


«La mare em va comprar molts Tria la teva aventura, i abans em va sepultar de còmics de Tintín, d'Astèrix i Spirou. El dia que feia catorze anys, el pare em va comprar Rayuela. Tot llegint-lo vaig caure d'esquena, perquè la meitat de les paraules no sabia ni que existissin.
No gaire temps enllà em va regalar Primera història d'Esther, que jo combinava amb números del CIMOC i del Creepy. I poc després van venir El quadern gris, La ruta blava i Incerta glòria. L'home m'administrava les dosis i jo me les prenia, entre meravellat i ofuscat, perquè en darrera instància no entenia el que llegia. Recordo perfectament aquesta sensació amb el llibre de titelles de l'Espriu: girava fulls, no comprenia res, i em venien més ganes de girar-ne, volia desxifrar aquell codi secret. O sigui que no rascava bola, però m'esbargia, i al meu pare li'n demanava més. L'aniversari dels quinze em van caure Bearn o la sala de les nines i Pinya de rosa. «Et faràs una biblioteca», em deia ell. A partir d'aleshores ja li agafava els lloms directament de la seva. I el dia de fer-ne setze m'arribaven dos o tres volums de Borges i una moto nova. Crec que la moto va ser la culpable d'una marrada en el programa de lectures que el meu pare s'havia fet la il·lusió que seguís. Entre plegades i revolts, els companys de drogues i de procrastinació em van descobrir Kerouac, Castaneda, Escohotado, Hofmann, Lovelock, Guénon i Fulcanelli. I amb disset anys pujava amb la moto a Barcelona, versió Universitat Autònoma de Bellaterra, on començava sociologia i la deixava al cap de tres setmanes, horroritzat de viure a la Vila Universitària i fart d'explicar que abans de nosaltres s'hi havia allotjat la policia que vigilava el bon curs dels Jocs Olímpics. Tornava al poble a fumar i a veure pel·lícules de sang i fetge.
[...] A mi m'agradaven els llibres, una mica de noia, una mica d'il·luminat. Llibres de Mario Benedetti, per exemple. [...] I llibres de Paulo Coelho: de tan infame no té cap substantiu en català que li rimi el cognom, tret de pomelo i xarel·lo, i tan sols a mitges, i tret d'un grapat de gitanismes i encara no. Si en traduíssim el nom, del flatós Paulo Coelho, en trauríem un agnom, Pol Conill, el del camelo, diguem que el desaconsello. Xitxarel·lo. Si som el que hem llegit, aquell jo dels temps primerencs a Barcelona, aquell és una desferra.
[...] També vaig accedir a llibres no regalats, buscats expressament, plecs que vaig devorar pensant-me un gormand, un audaç caçador de sapiència. Com aquella immundícia del Gárgoris y Habidis, del lladre espanyolàs Sánchez-Dragó, on no hi ha cap veritat. Monuments a l'estupidesa, talment les regurgitacions de Fernando Savater. I les proeses de pa sucat amb oli dels Imparables, amb la seva batalla en el fons contra la pròpia insignificança. I la diarrea mental de tantes i tantes patums del cent de deu amb vint folres i trenta manilles del castell cultural del país. Que no fas gràcia, germà. Era difícil abstraure's del soroll mediàtic. Les editorials grosses anunciaven amb bombo i platerets el que calia llegir, com ara però sense els indescriptibles booktrailers. I jo no llegia crítica, si és que n'hi havia, que sí, que això ho he sabut després, sinó que em deixava menar pel corrent general. Tant era així, que un Nadal comprava i m'empassava els Tres Nadals d'en Quim Monzó, com qui llepa la mel d'una bresca de l'Olimp, inconscient de la maniobra econòmica que hi palpitava darrere. I em preocupava poc que tal vegada els contes fossin bons, que jo crec que sí. El que em molesta és que no hi vaig arribar per això. I em vaig cruspir joves promeses —verbigràcia L'últim Evangeli, d'Hèctor Bofill—, al final astorat que aquell bluf hagués guanyat el Premi Josep Pla. I encara vaig perdre una mica més de temps, amb una llista de mala mena que només esvento quan bertranejo amb amics que llegeixen i que de la crítica a l'esquena en fan un esport.
Vaig ser tan desdenyós? Mentrestant, el meu criteri treballava a l'ombra, al marge de mi. Pugnava per obrir-se pas entre el bombardeig publicitari dels autors vius. Volia pelar l'ou dur de la bona literatura, amb aquesta frase literàriament tan poc afortunada. Només em faltava una petita empenta. I doncs, sort que el meu pare em vigilava de lluny estant. Va esperar, amesurat, que amainés la torbonada del seu fill, l'esteta. I llavors, amb la sàssola del lletraferit em va treure l'aigua sobrera. Durant un temps en endavant, els autors morts van ser el rau-rau de la meva consciència literària, a fi de fer coixí, abans de paladejar els espirituosos contemporanis. Llaures de toooooort. Escriure senzill, tenir idees i expressar-les, una empresa.
Foix abans que Espriu, tot i que l'Espriu sempre em clavava, en prosa, i Foix no l'he llegit mai però dic que és millor poeta que l'Espriu perquè en un bar vaig sentir que ho escopia un polèmic i els altres s'hi embadalien. Rodoreda, Stendhal, Stevenson, Albert, Joyce, Brossa, Cervantes. Bé, no pas els i les mendes en si, sinó algunes de les seves obres o retalls de, perquè, com diu un intel·ligent que conec, la literatura no és una llista d'autors, sinó de llibres...»
Adrià Pujol Cruells. Picadura de Barcelona. Sidillà, 2014. P. 56-59.





5 comentaris:

  1. Gènere deambulatori, diria, si algú em demanés una etiqueta, però no en el sentit ideal per llegir a la sala d'espera del centre d'assistència primària, que el té, (no fas gràcia, germana), sinó en l'accepció flâneur, un que camina i pensa, vet aquí. Altament recomanable. No el tenim a la biblioteca. De fet, només hi ha un parell d'exemplars a tota la xarxa. Jo en tinc un. L'altre està en exposició.

    ResponElimina
  2. I fixa't quines biblioteques el tenen, de moment -amén de les de Palafrugell, la Rahola de Girona, la de Figueres o la de Celrà- Mati: la Fraternitat i la Ferrater. Jo crec que això vol dir algu. Ara no em facis la cerca de 'Mariona', que no tombaré d'esquena perquè m'acabo d'estirar la cara i em tiba cap amunt fent contrapès. El llibre m'ha agradat força; em fa pensar en els deambulaments de Blaise Cendrars.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Blaise Cendrers? Fumador, fijo!

      Elimina
    2. No el conec pas. T'has ficat al llit amb ell?

      Elimina
  3. Doncs sí, de brases i de cendres.
    http://www.rts.ch/archives/tv/culture/personnalites-suisses/4811856-blaise-cendrars.html

    Fijo, fumador. Crec que n'Adrià l'ha llegit amb atenció.

    ResponElimina