divendres, 27 de febrer del 2015

llibres que no s'acaben mai


«Per què tornem un cop i un altre a alguns llibres? Per què els teatres insisteixen de manera reiterada a posar en escena algunes obres que ja s’han representat, i  ben sovint? Què fa d’un text un clàssic? Italo Calvino va provar de donar resposta a aquesta pregunta amb catorze raons. De totes, n’hi ha una d’irrefutable: “Clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que té a dir”. Per  això hi tornem, un cop i un altre, conscients que, en cada nova lectura, en sortirem amb les mans plenes: amb noves revelacions, nous matisos. Els clàssics són aquells dels quals n’hem sentit a parlar, sense que res del que ja sabem, abans de llegir-los, pugui comparar-se a l’experiència directa de la seva lectura. “Els clàssics —afegia— són aquells que, quan més hom creu conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats, insòlits resulten quan els llegim de veritat”.
Quan només tenia vint anys, un jove jueu nascut a Praga va escriure en una carta: “Si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny que ens colpegés el crani, per a què el llegim?”. I encara va dir: “Un llibre ha de ser com un pic de gel que trenqui el mar congelat que tenim a dins”. Era Franz Kafka, i així va dir el que podríem considerar un clàssic: un text capaç de provocar un transtorn, una commoció, sovint un terratrèmol. Per això el llegim i per això hi tornem. Aquests dies, el Teatre Lliure torna a pujar a escena un d’aquests textos: el Rei Lear de Shakespeare,  dirigit miraculosament per Lluís Pasqual i amb un repartiment de luxe encapçalat per Núria Espert. Encara hi ha un mes per endavant i ja no queda una entrada, prova de l’interès que l’obra desvetlla.
Avui, Shakespeare és al cim del cànon occidental, però no sempre ha estat així: la seva brutalitat el va mantenir durant segles apartat de l’escena, i el mateix Rei Lear, durant molt de temps, es va considerar irrepresentable. La veritat és que no hi ha obra comparable a aquesta en la seva fúria i en la desolació que travessa els cinc actes. A més, a diferència d'altres tragèdies de Shakespeare, aquesta es resisteix a ser simplificada. Hamlet ha quedat com a paradigma del dubte, Otel·lo de la gelosia i Macbeth de l'ambició. Però el Rei Lear parla del poder i la vellesa, de l'amor filial i l'amistat, de l'ambició i la desesperació, de la fidelitat i la traïció, de la violència i la tendresa, de la grandesa i la misèria, de la bogeria i la ceguesa, de la naturalesa i la societat, de l'obsessió i els capricis, de la impietat, la mentida, la crueltat, l'abnegació...Una enciclopèdia insubstituïble de les passions humanes. I per sobre de tot, com només passa a les tragèdies gregues, una obra sobre el coneixement a través del dolor (páthei máthos). La lliçó, tanmateix, aquí, s'aprèn quan ja és massa tard i no hi ha consol possible. La història deixa, al darrere, un paisatge devastat.
[...] L'argument és conegut: el vell rei Lear abdica del tron i vol repartir el regne entre les seves filles. A partir d'aquí, comença una seqüència d'esdeveniments vertiginosos que només porten desesperació, sofriment, desolació i mort. El vell Lear ho tenia tot i tot ho perd, fins a embogir. Ni tan sols l'amor de la seva filla Cordèlia, un amor absolutament incondicional i d'una intensitat que no es troba en cap altre personatge de Shakespeare, li serà suficient: quan ho entengui, ja serà tard i se la trobarà morta als braços. Els hereus del regne destrueixen el món que han rebut i són incapaços de bastir-ne un de nou, malalts d'una obsessió que acaba amb tots ells. I enmig d'aquest cataclisme, assistim a instants fulgurants de compassió i tendresa que, tanmateix, posats a la balança, no impedeixen que triomfin les potències destructives.
D'altra banda, apart de la seva grandesa literària i de la seva gegantina saviesa teatral, per què és tan actual el Rei Lear? Segurament perquè tot del que parla continua esfereint-nos: la lluita acarnissada i incruenta pel poder i per la riquesa; la impietat respecte dels vells, arraconats quan ja han estat desplomats del que eren i el que tenien; la insensibilitat davant del dolor dels altres; la ingratitud.
I, per acabar: per què el Rei Lear, avui, ens és encara imprescindible? Perquè poques obres com aquesta, molt poques, han estat capaces d'encarar-se lúcidament amb els defectes humans i de mirar-los sense abaixar els ulls o girar la cara. Al Rei Lear no triomfa la veritat ni la virtut, sinó la crueltat i la mentida. La lliçó és brutal. En aquesta obra descobrim la mirada inclement de Shakespeare a la nostra pròpia indignitat com a humans. Enfront de l'infantilisme dels que es pretenen purs i incontaminats, enfront també dels fanàtics obsedits per distingir nítidament entre els virtuosos (ells) i l'escòria (els altres), i enfront també dels ingenus que pensen que només cal desitjar el bé perquè sigui possible, aquesta obra devastadora ens confronta amb la nostra pròpia maldat com a col·lectiu, amb els verins corrosius que destrueixen la vida en comú i amb la dificultat de fer que el bé, la justícia i la virtut siguin la norma, i no pas l'excepció».

Xavier Antich. «El 'Rei Lear', de nou». La Vanguardia. 2|febrer|2015.



-- -  -- -> The Daily Avalanche. Notes urgents sobre Lear.




4 comentaris:

  1. Hem fet un bisbe, ha, ha!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, però no té res de casual, que tenia l'apunt a la recambra i després de visitar casa teva m'he dit, vinga, va, fem veure que, de vegades, tot quadra.

      Elimina
  2. Si és per aquest rei, visca els profits de confabular-se!

    ResponElimina