dimecres, 11 de març de 2015

per encàrrec


«En general existeix un cert prejudici sobre les obres fetes per encàrrec que tendeix a menysvalorar-les. Un prejudici que si bé pot tenir una certa raó circumstancial —tot i que discutible— en literatura, no el té en absolut en d’altres camps artístics: una gran part de les més cèlebres pintures, escultures, peces musicals i obres arquitectòniques tan sols foren possibles mercès als encàrrecs dels mecenes de torn, que permeteren als artistes del seu temps oferir el millor d’ells mateixos.
Encàrrecs que han estat mes brillants quant menys intromissions han hagut de patir els seus artistes en la creació de la seva obra. L’exemple més palès seria el dels frescos de la capella sixtina, on Michelangelo Buonarroti assolí una de les seves fites més reeixides, convertint la figura humana en una força escultòrica inoïda, fins que el Concili de Trento cregué necessari cobrir la nuesa dels personatges, encarregant a Daniele de Volterra, un dels deixebles del genial pintor, que hi afegís una púdica i inadmissible tela que ocultés les parts prohibides.
Pel que a la literatura es refereix, històricament les obres per encàrrec han estat menys usuals, però no pas inexistents. Més encara quan es tracta de llibres fets no tant per simple encàrrec, sinó per necessitat. Un dels casos més famosos fou El jugador, de Fiodor Dostoievski, una genial novel·la curta de quaranta mil paraules que l’autor rus escrigué —o, més aviat, dictà a la seva secretària— en vint-i-sis dies l’any 1866. Ara bé, si deixem de banda la majoria dels grans premis literaris actuals, cal reconèixer que l’encàrrec literari no és tan habitual. I que com a resultat en sorgeixi una gran obra, encara ho és menys.
Per fortuna, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla tot trencant-la. Ho posa de nou de manifest la recuperació de La promesa (Das Vesprechen), de Friedrich Dürrenmatt, Viena Edicions, 2011. Una excel·lent novel·la fruit d’un encàrrec que oferiren a l’escriptor suïs en una època en la qual el seu teòricament idíl·lic país havia sofert una plaga d’inexplicables i brutals agressions sexuals a jovenetes. El dramaturg, en comptes de limitar-se a complir l’encàrrec, aprofità el convit per redactar una obra que deixa un record indeleble en la memòria del lector.
Sota l’aparença d’una falsa novel·la policíaca —anunciada en el seu moment com una mena de rèquiem d’aquesta mena de gènere— Dürrenmatt ens ofereix una crua i aspra reflexió sobre la societat occidental, sobre la decadència moral i la irresponsabilitat a la qual pot abocar la fi de les certeses i les creences ancestrals. En sintonia, doncs, amb l’existencialisme sartrià i heideggerià, i amb amplis ressons del pensament de l’esmentat Dostoievski, que es plantejava els perills que podia comportar la llibertat absoluta que aparellava la mort de déu que havia pronosticat Nietzsche...»

XAVIER SERRAHIMA. «La promesa, de Friederich Durrenmatt». A: El racó de la paraula. 5.11.2011. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada