dimecres, 2 de desembre de 2015

els clàssics no són una caspa


«Durant la darrera edició de Barcelona Poesia. 7 Dies de poesia a la Ciutat, em van convidar a participar en una marató poètica a l'Espai Mallorca. Es tractava de llegir íntegrament el Llibre d'amic i amat de Ramon Llull deu versicles cadascú fins a arribar als més de tres-cents cinquanta que configuren l'obra.
Hi van acudir tota mena de gent: editors, professors, lectors entusiastes, periodistes, adeptes a l'Espai Mallorca, autoritats, traductors, crítics, poetes, fotògrafs, enamorats de Llull i públic general.
[...] Va ser una experiència sensacional sentir Llull dit dins el marc de la Setmana de la Poesia per veus d'ara com si fos un poeta actual, que en realitat ho és. He de confessar que m'impressionen les maratons poètiques pel que tenen d'excés, de pluralitat, d'insistència, d'entusiasme, d'actualització i de reivindicació. I en recordo algunes de veritablement històriques com la lectura gegantina de l'obra completa de Verdaguer que Perejaume va organitzar a l'entorn de Folgueroles l'any del centenari.
Aquestes maratons demostren que els clàssics, si ho són de veritat, sempre són d'ara mateix i no són una caspa que hem de deixar de banda. I això ho penso, més que mai, en aquests moments davant el fracàs sonor del centenari de la publicació de Solitud.
[...] En definitiva, la pura veritat és que la literatura i la cultura catalana estan, en general, molt poc per la feina quan es tracta de projectar clàssics. Per què? En el cas concret de Caterina Albert les raons són força diverses. En primer lloc, el subtil nivell de misogínia que plana sobre la literatura catalana. Costa que l'establishment cultural, literari i acadèmic pugui acceptar que la novel·la moderna en català arrenca amb l'obra d'una dona. Les dones estan molt millor quan arriben en segon lloc, però ja que és impossible que Caterina Albert vagi al darrere de Narcís Oller és millor deixar-ho córrer.
Després hi ha la increïble mania historicista del món acadèmic i editorial que insisteix a publicar els clàssics a banda en col·leccions especials o especialitzades, que treuen l'actualitat de les obres en qüestió. Per això m'he alegrat de veure que Edicions 62 ha publicat Solitud a la col·lecció El Balancí com si es tractés d'una novel·la actual, que ho és. Paral·lelament hi ha la mania de les etiquetes historicistes, de manera que Solitud sempre serà obligada a dur l'etiqueta de novel·la modernista en lloc de gran novel·la de tots els temps. Sempre l'arqueologia literària!
I ara que parlo de Modernisme, deixin-me dir que, ho creguin o no, la guerra entre noucentistes i modernistes és encara activa! El menyspreu per la literatura modernista i la lloança cega de la literatura noucentista distorsiona greument la recepció d'escriptors de la talla de Caterina Albert, Prudenci Bertrana (qui se'n recorda ara d'aquest meravellós escriptor?) o el mateix Joan Maragall. És un problema de la por a la llibertat i la realitat que tenien els noucentistes. Caterina Albert ho va dir clarament a Tomàs Garcés l'any 1926: «Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l'impuls romàntic de saltar totes les tanques i d'anul·lar tota trava».
També Caterina Albert estava oposada a la literatura decorativa i buida d'autèntic contingut moral (una especialitat dels noucentistes): «No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat». Justament el centenari de Solitud hauria estat una ocasió immillorable per ventilar aquest tema de manera definitiva.
Les boutades indelebles d'alguns crítics tampoc han ajudat Caterina Albert. Per exemple, el famós exabrupte de Gabriel Ferrater en una carta a José María Valverde: «Hay que leer Solitud, y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad». Altra vegada, el centenari de Solitud era una gran oportunitat per desfer malentesos com aquest del Ferrater més insolent i reivindicar les altres obres de l'autora. ¿Quan arribarà un valent o una valenta que s'atreveixi a trencar una llança a favor d'Un film (3.000 metres) com els crítics dels Estats Units han fet amb les altres novel·les madures de Melville a banda de la mítica Moby Dick?
La gran càrrega hagiogràfica del memorialisme català ha significat un obstacle important en la recepció de l'obra de Caterina Albert. Afortunadament, aquest any, amb l'aparició de Caterina Albert: un retrat, de Pilar Aymerich i Marta Pessarrodona, es comença a trencar el malefici hagiogràfic que pesa damunt l'autora de Solitud. Aquesta pictobiografia d'Aymerich i Pessarrodona és la primera vegada que Caterina Albert rep un tractament normal com a persona i com a geni literari, i si els lectors i lectores saben llegir bé hi trobaran totes les coordenades d'aquesta figura tan rica i complexa. I, en aquest sentit, també hem tingut la sort enguany de comptar amb la publicació del primer volum de l'epistolari de Caterina albert, a cura d'Irene Muñoz i Pairet.
I finalment hi ha la sempiterna desconfiança de Catalunya davant l'excel·lència dels seus productes culturals. Us asseguro que si Caterina Albert hagués nascut a Alcalá de Henares i hagués escrit en castellà aquest any otro gallo cantaría.
Només es pot treure una conclusió de tot el que he dit: és simplement vergonyós que el tracte que han rebut Caterina Albert i la seva obra aquest any, que, per més inri, és l'Any del Llibre i la Lectura. Hi ha molta feina per fer per desbloquejar el camí que ens porta als grans clàssics de la literatura catalana, i els centenaris són una ocasió de primera per començar».

Sam Abrams. «Els clàssics no són una caspa!». Avui, 19|5|2005.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada