dilluns, 21 de desembre de 2015

la banda fosca i salvatge i maligna de l'ànima


"Sembla que li cacen l'ànima pels racons", diu l'escriptora que coneixem més pel pseudònim de Víctor Català. L'autora de Solitud, nascuda a l'Escala el 1869, es va haver d'amagar en un canvi de gènere per esquivar, entre d'altres, els escandalitzats membres del jurat dels Jocs Florals d'Olot que confonien art i moral. La narrativa de Caterina Albert és tan potent com la seva pintura i els seus dibuixos, però aquesta faceta mai no va poder ser professió. Poeta, novel·lista i dramaturga, autora de monòlegs i de drames rurals, la Víctor investiga literàriament "the wilde side", la banda fosca i salvatge i maligna de l'ànima (de l'ànima de totes les coses). La Mila, el personatge de Solitud, és dels més interessants i laberíntics de la literatura universal. Escrita en ple modernisme, la novel·la se centra en la tensió de l'individu amb el medi advers amb què conviu. Caterina Albert és interès pels conflictes humans, esforç per dotar els personatges d'una psicologia i d'unes motivacions, destresa per suggerir a còpia d'imatges un entorn crispant i tràgic, intel·ligència per cloure que naixem sols i morim sols. Però sobretot és el gran poder lingüístic d'una autora capaç d'amalgamar registres i pluralitat de veus narratives, i de fer que la muntanya de la novel·la (escenari simbòlic principal) tingui ànima. Escriure arran de terra és escriure arran de llengua, diuen. La fusió total entre la Mila i la muntanya és excelsa. I també ho és que cada capítol fa de poètica, un equilibri entre contraris, un festival de llengua viva. A Caterina Albert li he comprat el trasbals interior dels personatges tèrbols, la insatisfacció i les relacions marcades per la recerca de l'amor. Justament aquest desplaer desemboca en desequilibris psíquics i emocionals, en neurosis pròpies de la condició humana. A través dels seus escrits també m'ha regalat l'exigència de trobar l'ànima inquieta del món, les temàtiques de dobles i triples fons que fan passar l'ànsia. I la constant necessitat de fugir.

Anna Carreras. «Caterina Albert: l'ànima». El PuntAvui. 26|11|2012.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada