la víctor

`

[...] Solitud, en realitat, és una novel·la relativament fàcil de comentar concisament, però només si un renuncia a justificar massa de prop, i amb totes les proves que les haurien de suportar, les afirmacions que un ha de fer sobre Solitud. Perquè Solitud és d'aquells llibres que plantegen un dels problemes més vexants i més empipadors de la crítica literària. És un llibre que té una interpretació, crec, absolutament única, coherent i inatacable però que planteja aquest problema vexant i empipador, que és: ¿fins a quin punt Caterina Albert tenia consciència d'aquesta interpretació i de tot el que havia posat dins de la novel·la?

Dic Caterina Albert perquè crec que a aquest pseudònim de Víctor Català valdria més que hi renunciéssim tots al més de pressa possible, perquè és un pseudònim ridícul i, a darrera hora, ha de cedir. Actualment ja no hi ha ningú que digui Fígaro quan vol anomenar Larra; ja queda poca gent que digui Clarín quan vol anomenar Leopoldo Alas i, fatalment, no ha de quedar ningú d'aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert.

Val més que fem via i que traguem el pseudònim del panorama, entre d'altres coses perquè aquest pseudònim és confusionista. És un nom d'home i Víctor Català el va adoptar, justament, per dissimular que ella era la senyoreta Albert de l'Escala i que podia dir les enormitats que deia —en l'ordre del judici que sobre el que eren enormitats es tenia l'any 1900 en aquest país—, cosa que hauria resultat realment desaforada si s'hagués presentat com el que era. Són molt divertides, en aquest aspecte, les cartes creuades entre Caterina Albert i Maragall, perquè Maragall estava realment esverat de la capacitat de violència imaginativa i passional de Caterina Albert i del molt, molt més enllà que era capaç d'anar en tots els ordres que ell mateix, que el senyor Maragall. El senyor Maragall era traductor de Nietzsche però vivia en una torreta a Sant Gervasi, i pesava més la torreta que Nietzsche...

Gabriel Ferrater. «Solitud, de Caterina Albert». A: Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Caterina Albert i Josep Pla. Edició a cura d'Oriol Ponsatí-Murlà. Empúries, 2010. P. 57-58. 

[Conferència pronunciada per Gabriel Ferrater el 17 d'abril de 1967, per encàrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona]