un quadre de corot

De fet, hi ha un quadre de Batiste-Camille Corot (1796-1875) que es titula La Solitude, Souvenir de Vigen, en el qual veiem una dona, tota sola enmig d'un paisatge esplèndid, "cel i muntanya, muntanya i cel", com a Solitud, amb grans arbres, un cel ennuvolat, amb una ullada de sol que es reflecteix en l'aigua, que no sabem si és d'un riu o d'un llac. Imatge simbòlica i poètica de la solitud. Els crítics d'art, que inicialment no havien comprès el nou paisatgisme de Corot, van trobar finalment la fórmula adient per definir-lo, nature rêvée, és a dir la naturalesa somniada. I em sembla que aquest pot ser també el paisatge reflectit a la novel·la. I tota la novel·la en si, un somni imaginatiu per expressar una experiència de la vida, de la qual en resulta l'assumpció de la soledat, expressada per la sensibilitat d'una notable creadora. En tot cas Víctor Català ha mirat la vida cara a cara i ha descobert, com destaca Hélène Cixous, que "La vida és terrible. Terriblement bella, terriblement cruel, per a qui mira les coses com són". O per dir-ho amb paraules molt semblants de la nostra autora: "Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola".

CARME ARNAU. «El centenari d'una novel·la universal». Avui, 28|abril|2005.