divendres, 18 de març de 2016

parla simenon


Hi ha dues maneres de veure els homes: vestits o despullats. La majoria de novel·listes els descriuen vestits, com Balzac, que els retraten sempre tal i com apareixen en públic...És l'home vestit. Però l'home nu, l'home despullat, és l'home que es desperta al matí i que es mira al mirall, mentre s'afaita, amb aquella mala cara...Els altres s'interessen per les siluetes. A mi m'interessa l'home nu. Per exemple, veig passar pel carrer un home amb un paquet. Ja sé de seguida si és vidu, solitari, si està a l'atur...M'agrada molt anar als bars, al bistrot de la cantonada. Escolto. Observo la gent.


Si els meus personatges fracassen és perquè l'home fracassa fatalment. Fracassa de manera conscient o inconscient. Aquest potser és l'únic drama: la desproporció entre el que l'home voldria, podria ser, entre les seves aspiracions i les seves possibilitats.


Sóc un intuïtiu. No sóc intel·ligent, però sí que sóc intuïtiu, i la meva intuïció no m'ha fallat mai; en canvi, la intel·ligència falla sovint...Tot el que escric ho faig per l'impuls del moment i només per intuïció. No faig mai esquemes per a les meves novel·les. No he previst mai el final d'un llibre, o que el segon capítol sigui així o aixà. Em poso a escriure, primer un capítol, l'endemà el segon, després el tercer i el quart fins al final. Sense saber on vaig. No sóc jo que dirigeixo l'acció, són els meus personatges. Primer no tenen consistència, només són un nom, tenen una adreça i una professió, i de cop agafen vida i és la meva vida la que desapareix.


Treballo cada dia, al matí. Dues hores, en dejú. Per això vaig començar escrivint contes curts. És una qüestió d'alè. Primer resistia vuit dies, per a les novel·les policíaques, després deu, després onze, ara de dotze a quinze dies seguits. Segurament, amb l'edat arribaré a resistir un mes, i aleshores podré fer una gran novel·la. I així podré viure la vida de dos, tres o quatre personatges alhora. Quan començo una novel·la, em converteixo en el meu personatge, visc la seva vida. Això em fa sentir malament i vomitar. Em quedo com buit. Dormo. Menjo. I espero el moment per tornar-me a tirar a l'aigua. I prou. 


M'han dit que era un fenomen, una fàbrica de literatura, un escriptor vagabund, el Citroën de la novel·la...Una vegada em volien tancar en un aparador d'uns grans magatzems, que tothom em pogués veure a través de la gàbia de vidre, tancat durant una setmana i amb el compromís d'escriure una novel·la de les meves, davant dels ulls de la gent. Era un repte, hauria pogut fer-ho, però no ho vaig acceptar. No sóc cap fenomen ni cap animal de zoològic.


Em mato, des de fa anys, trobant paraules, la paraula justa per a un granger, per a un pescador, per a qualsevol. El més fàcil hauria estat que tothom parlés com jo.


El que vull és escriure una novel·la sobre la gent que viu sense pensar.


He escrit molt sobre la solitud. Alguns crítics em van batejar com el novel·lista de la solitud. Potser perquè l'entenc bé, perquè la vaig experimentar durant molt de temps i que em fa por tornar-la a patir.
No parlo de la solitud filosòfica de l'home de l'home en un univers que l'aclapara. No parlo tampoc de la impossibilitat dels éssers humans per a comunicar-se.
Al carrer, al tren, a qualsevol lloc, sempre reconec els solitaris. No caminen igual que els altres. No sembla que tinguin cap alegria, no hi ha guspires en els seus ulls, i és igual si són homes o dones. No importa on van, no miren a ningú perquè saben que ningú se n'adonarà.


Fem el que fem, sempre hi ha una part de la nostra infantesa que ens persegueix. Creiem que som lliures. Modelem els nostres pensaments, les nostres opinions. Però el cert és que, en un moment o un altre, aquesta infantesa retorna a la superfície i ens dicta gestos que la raó reprova.


El dia més important en la vida d'un home és el de la mort del seu pare.


Volia conèixer tot el món sencer. En el fons, anava a la recerca de l'home. Doncs bé, és en la dona que vaig trobar l'home. 


Totes les cites provenen de Xavier Pla. Simenon i la connexió catalana. Tres i quatre, 2007.



3 comentaris:

  1. Suposo que ja ho sabeu, però hi ha una versió cinematográfica d'aquesta novel.la, amb dos monstres sagrats, Simone Signoret i Jean Gabin, que vaig veure per la tele fa molts anys i em va dur a buscar el llibre, co un desesperat. Jo crec que és ben recomanable, també, la peli
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
  2. I suposo, també, que algú ho deu haver observat abans, però no deixa de ser una re lectura - molt bona - d'"El gat negre" d'Edgar Allan Poe, no ?
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho sé, però no l'he vista, Miquel. I sí,tens raó, la novel·la de Simenon també va de 'turment domèstic amb gat', passa que aquí són un parell de vells. Ja ho vaig dir en un comentari, però insisteixo: la novel·la va agradar tant que molts clubaires s'han procurat més llibres de Simenon. No es pot demanar més, crec.

      Elimina