dijous, 19 de maig de 2016

carles riba, poeta gallec




«Amb motiu del dia de les lletres gallegues de 1990 -celebrat el 17 de maig- , Ediciós do Castro va donar a conèixer un conjunt de poemes de Carles Riba, escrits en gallec per l’escriptor barceloní el 1911. Aquests Cantares d’amor e d’amigo ja eren relativament coneguts pels lectors catalans—o, si més no, pels interessats en l’època noucentista—, ja que, tot i romandre inèdits durant molts anys, van ser inclosos en el volum Papers de joventut, que aplegava textos i material divers del Riba primerenc i que fou editat el 1987 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Malgrat això, el llibre publicat a la Corunya presenta un seguit de característiques que ens permetrien de qualificar-lo de primera edició: el seu destinatari és, finalment, el públic gallec; els poemes conformen una suite conjunta, única i unitària; i l’encapçala un interessant estudi introductori de Xosé Lois Garcia, analitzant aquests textos de Riba en el context de la literatura gallega. A més, per acabar d’arrodonir el seu interès, el volum reprodueix, junt a l’edició preparada pel mateix Garcia, els manuscrits originals autografiats.
Carles Riba, el 1909, amb quinze o setze anys —va néixer el setembre de 1893—, va conèixer, passejant pel Portal de l’Angel, una noia dos anys més gran que ell i amb qui va mantenir una relació que va durar fins a finals de 1911 o començaments de 1912. Aquesta relació es trencà per l’oposició de la mare de Carles Riba i pel fet que conegués Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Tornem, però, a aquella primera nòvia: es deia Pepita Vila Pérez i havia nascut a Barcelona de pares gallecs. A Pepita Vila, Riba li dedicà diversos poemes en català, la traducció de les Bucòliques de Virgili —publicada el 1911— i aquests poemes en gallec. Així, a començaments d’aquest any clau en la projecció posterior del poeta —el mateix 1911 guanyaria una Flor Natural als Jocs Florals de Girona—, Riba, que tenia aleshores disset anys, escriví vint-i-cinc quartetes que conformen els Cantares d’amor i cinc cantigues titulades Cantares d’amigo en homenatge als orígens de la seva estimada. Segons Xosé Lois Garcia, els pares de Pepita parlaven entre ells en gallec i amb els fills en castellà, mentre que els germans parlaven entre ells en català.
El lector català, amb tot, pot preguntar-se si els coneixements que Riba pogués tenir d’aquella llengua eren suficients com per utilitzar-la com a material literari. Garcia, en aquest sentit, és prou clar: “Estes versos teñen boa resonancia galega… É verdade que se nota una linguaxe pouco desenvolvida ou depurada, máis non é pior nen millor que a que utilizan os escritores galegos contemporáneos do poeta catalán".
[...] Malgrat que ho fes des de lluny, en plena joventut i que els seus poemes fossin desconeguts —no van ser descoberts fins després de la mort de Pepita Vila, el 1975, entre tota la documentació de les seves relacions amb el poeta, que una neboda seva recollí—, cal reivindicar per a Carles Riba que donés uns primers passos, sense saber-ho i tampoc proposar-s’ho, d’un corrent poètic que fou determinant per a la poesia gallega de la primera meitat de segle, el neotrobadorisme. Un corrent en què excel·liren escriptors de la categoria de Bouza, Cunqueiro i Alvarez Blázquez...»

Josep Bargalló. «Carles Riba, poeta gallec». Al bloc Torredembarra sur mer. 25|7|2013.

  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada