divendres, 20 de maig de 2016

la pena fa tan de mal com pot

«For Pat»

Fa quatre anys, abans no es morís de manera gairebé sobtada la seva dona, l’agent literària Pat Kavanagh, en Julian Barnes intentava afrontar els primers compassos de la vellesa amb la distància irònica habitual. Ponderava, per exemple, l’estat de la seva penya d’amics. De com, amb els anys, havien passat de la trobada setmanal a fer-la anual. De com, a vegades, la trobada semblava el record d’una cosa passada. De com el to havia canviat: del soroll i la competitivitat a la quietud i la indulgència. De com ara, els set supervivents (el més jove, ranejant la seixantena; el més gran, ben entrats els setanta) tenien una sala privada al restaurant, no pas per donar-se importància, sinó perquè la meitat ja sordejaven. De com el cabell era cada vegada més escàs, les ulleres més necessàries i les pròstates més turgents. I, amb tot, escrivia Barnes, «estem la mar d’animats quan coincidim». Darrerament, aquest declinar patètic i benigne, ha hagut d’incorporar l’experiència de la pèrdua de la persona que li era més propera (i a la qual segueix, com sempre, dedicant els seus llibres: abans «To Pat», ara «For Pat»). El cop mortal va ocórrer poc després de la publicació de Res a témer (2008), una mena d’assaig autobiogràfic on l’autor es presenta com un agnòstic entranyable: «No crec en Déu, però el trobo a faltar». Res a témer era un exercici de tauromàquia per festejar amb la idea de la ineluctable desaparició, una meditació sobre la mort (per espantar-la). La mort, però, no té mai por.
És difícil sostreure’s a aquest context personal llegint els seus darrers llibres: Pulsacions, de narracions breus (2011) i la novel·la El sentit d’un final (ara traduïda al català) que li va significar l’obtenció del premi Booker, i encara el més recent, una antologia d’assaigs, Through the Window (2012), que inclou una reflexió directa sobre el seu nou estat civil que Barnes titula «Regular la pena». Per no caure en el sentimentalisme impúdic, Barnes comenta la pena de la pèrdua sobtada amb mecanismes de transferència. Samuel Johnson li proporciona el títol, que fa referència a un article amb el programa típic d’un ordenat lexicògraf del XVIII: «Els mitjans adequats per a regular la pena» (1750). El vidu trobarà sortides al final, però la fase en la qual «la vida queda en suspens» és horrorosa, adverteix el doctor. Barnes examina el testimoni d’altres clàssics que han escrit sobre el sotrac, com C.S. Lewis, o les reflexions «en calent» publicades recentment per Joan Didion o Joyce Carol Oates (i que remeten el lector català a Un home de paraula d’Imma Monsó). Les disquisicions sobre la jerarquia de la pena per comparació es resumeixen amb una conclusió anticipada: en aquesta qüestió la naturalesa és precisa. Fa tan de mal com pot.

Miquel Berga. «Amb Barnes a la Pedrera». L’Avenç, núm. 386, 2013. P. 4-5.


4 comentaris:

  1. Coses:

    Consultar l'oracle. Per segon cop en aquesta setmana, surt l'Imma Monsó emparellada amb en Barnes. Que no sigui un senyal o algo.

    ResponElimina
  2. Sintaxi recreativa (i subtil). De To Pat a For Pat.
    D'entrada, pertany a la mateixa espècie que en Nabokov o en Vila-Matas, per exemple. En matèria de dedicatòries, vull dir: To Vera, A Paula de Parma.
    I després està això del canvi subtil de preposició, en el cas d'en Barnes. To, objecte indirecte; For, complement benefactiu, que es diu.

    Aquestes coses m'emocionen.

    ResponElimina