dissabte, 11 de juny de 2016

les famoses últimes paraules


«Si jo fos un escriptoret —va escriure Montaigne (si es considerava millor, o pitjor, no queda clar)—, faria un compendi de les diverses maneres en què han mort els homes. (Qui ensenyi els homes a morir els ensenyarà a viure.) Dicearc va escriure un llibre amb aquest títol, però amb un altre propòsit menys útil.»
Dicearc va ser un filòsof peripatètic, i el seu llibre, La mort de la vida humana, no s'ha conservat de manera completa. La versió curta de l'antologia de l'escriptoret de Montaigne seria un recull de les famoses últimes paraules. Hegel, al llit de mort, va confessar: «Només m'ha comprès un home —i va afegir—: i no em va comprendre.» Emily Dickinson va dir: «Me n'he d'anar. La boira ja marxa.» El gramàtic père Bouhours va dir: «Je vas, ou je vais mourir: l'un ou l'autre se dit.» (Aproximadament: «Aviat moriré, o moriré d'hora: totes dues són correctes.») De vegades una última paraula es podria interpretar com un últim gest: el de Mozart va ser el so dels timbals del seu Rèquiem, la partitura inacabada del qual tenia oberta damunt de la vànova.
Moments com aquests són prova de morir conservant el caràcter? O tenen un tint inherentment sospitós: un tuf de comunicat de premsa, de cop d'efecte, d'imprevist calculat?
[...] La medicina moderna, en allargar el període de morir, ha engegat en orris les famoses últimes paraules, ja que la seva manifestació depèn del fet que qui parla sàpiga que ha arribat l'hora de dir-les. Aquells que estan decidits a abandonar el món amb una frase, m'imagino, podrien pronunciar-la i, llavors, adoptar un silenci monacal premeditat fins que tot s'hagués acabat. Però sempre hi ha hagut un cert tint heroic en les últimes paraules, i com que ja no vivim en els temps heroics, la seva pèrdua no es lamentarà gaire. En canvi, hauríem de lloar les últimes paraules sense pretensió de grandiositat, tot i que plenes de caràcter. Francis Steegmuller, poques hores abans de morir en un hospital de Nàpols, va dir (probablement en italià) a un infermer que feia anar la maneta del llit: «Té unes mans precioses.» Un últim comentari admirable en un moment de plaer mentre s'observa el món, encara que estiguis a punt d'abandonar-lo. Les últimes paraules d'A. E. Housman van ser per al metge que li posava una injecció de morfina final (i potser intencionadament suficient): «Molt ben fet.» Tampoc no és que prevalgui la solemnitat. Renard va recollir al Journal la mort de Toulouse-Lautrec. El pare del pintor, un reconegut excèntric, va venir a visitar el fill i, en comptes de preocupar-se pel pacient, immediatament es va posar a caçar les mosques que voltaven per l'habitació del malat. El pintor, des del llit, li va etzibar: «Marica vell i imbècil!», llavors es va desplomar sobre l'esquena i es va morir.

Julian Barnes. Res a témer. Traducció d'Alexandre Gombau i Arnau. Angle, 2010. P. 196-198.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada