dilluns, 24 d’octubre de 2016

de maquiavel a fouché


Stefan Zweig va escriure, com saben tots els lectors de Catalunya que ara tinguin més de seixanta anys –perquè tothom el llegia als decennis ulteriors a la Guerra Civil- una quantitat notabilíssima de biografies. Més encara, vista la seva producció literària en conjunt, sembla com si Zweig hagués sentit pel gènere biogràfic –i després per l’autobiogràfic en el sentit més ampli- una atracció especial. Va escriure llibres sencers, voluminosos, dedicats a exploradors i personatges històrics de relleu, com ara Magallanes, Americo Vespuccio, Maria Estuard i Maria Antonieta; en va escriure dedicats a grans figures de l’humanisme en un sentit difús, com ara Erasme, Calví, Mesmer i Sigmund Freud; i en va escriure encara més per a honra d’escriptors per qui sentia una faible particular, com els romàntics Hölderlin i Kleist, els realistes Balzac, Dickens, Stendhal o Tolstoi, i els «endimoniats» Nietzsche o Dostoievski. Dins el conjunt d’aquesta vasta producció biogràfica, però, Zweig va escriure un llibre estrany, difícil d’homologar amb tots els esmentats, dedicat a la figura política –humana quasi no, perquè l’interessat mateix semblava desconèixer aquesta dimensió- de Joseph Fouché (1759-1820), un personatge completament sinistre que recorre els annals quasi sencers de la Revolució Francesa, i del qual, curiosament, a penes van preocupar-se els grans historiadors d’aquest període: amb prou feines trobem referències de Fouché, escadusseres i mal lligades, en les històries de la Revolució de Thiers, Carlyle, Michelet o Lamartine, per citar solament les dels seus contemporanis, i, doncs, aquells que podien tenir més fresques a la memòria les malifetes i traïdories, les perfídies i la mala sang d’aquest polític esllanguit, de pell cendrosa i cabell clar, intel·ligència viva i anònima vida quotidiana, oscil·lant entre la misèria més onerosa en unes golfes de París i el luxe més ancien-régime que ens puguem afigurar: Napoleó va fer-lo milionari i duc d’Òtranto, afigurant-se, beneit per una vegada, que els honors serien capaços de comprar la lleialtat d’un home que no la coneixia ni per descuit.
Llavors, ¿per què Zweig, que solia buscar entre els seus biografiats la pauta per a aquell alliçonament moral i polític que és una constant en tota la seva obra, va parar atenció en aquesta figura llòbrega i maligna, ministre de Policia (de l’Interior, en diem ara) a quasi tots els governs francesos entre el Terror i la restauració borbònica de Lluís XVIII, home decisiu tant en la sentència de mort contra Lluís XVI com en la de Robespierre, responsable de les grans matances i dels enrunaments del patrimoni arquitectònic de Lió, traïdor de republicans i reialistes, de jacobins i girondins, d’homes amb calces i de sans-culottes? ¿Per què Stefan Zweig va preferir escriure, d’aquell període històric, una vida de Fouché i no una vida de Mirabeau (com Ortega), Danton, Marat (com Peter Weiss), Lafayette, Ney, o el mateix Robespierre, posat que no l’hagués escrit de Napoleó o de qualsevol de la seva extensa i ben col·locada nissaga? Un ministre de Policia que, en ser destituït per l’emperador, es passa una setmana pertorbant els codis secrets del ministeri, cremant tots els papers que podrien comprometre’l (la fumera era visible des de tota la ciutat), i enduent-se, per corredors secrets, els que podrien fer-li falta el dia que, com sempre ha de suposar un polític previngut, canviés la truita!
La resposta és molt senzilla: Zweig es va proposar, en certa manera, de restaurar totes les crítiques que hauria pogut adreçar a Maquiavel, el florentí, en la figura d’un polític revolucionari i suposadament republicà. Allò que en Maquiavel sembla gairebé sempre excusable atesa la seva circumstància política indiscutiblement aristocràtica, li va semblar a Stefan Zweig, sota el prisma de la persona i de les malifetes de Fouché, una veritable infàmia comesa sobre els fonaments mateixos de la nova era històrica, aquella que arrenca, per a França i tot Europa, amb la famosa Declaració dels Drets de l’Home. Hi ha un paràgraf del llibre, en aquest sentit, que desfà tot el misteri que hem plantejat en aquest article. Quan Fouché ha estat definitivament enviat a l’exili per Lluís XVIII –a Dresde, Praga, Linz i Trieste finalment, lloc en què va morir-, Zweig escriu: «Ara ja no serveixen de res el maneigs, les protestes, les súpliques: un poderós sense poder, un polític acabat, un intrigant sense recursos, és sempre la cosa més llastimosa del món. Tard, però amb usura, Fouché pagarà ara el seu deute de no haver servit mai una idea, una passió moral de la Humanitat, sinó sempre i exclusivament el favor efímer del moment i dels homes». La citació és del tot reveladora. Maquiavel o Hobbes, en plena aristocràcia política, podien estar-se de l’articulació entre moral i acció política; un home que va viure al mig dels esdeveniments que assenyalaven l’inici d’una nova història i un nou destí per a la humanitat, ja no podia de cap manera actuar d’esquena als principis morals i al poble a què servia des de la seva cartera política. Per aquesta raó Fouché és el llibre més apassionant i més sòlidament alliçonador de tots els que va escriure Stefan Zweig. Encara té vigència, i molta.

Jordi Llovet. «De Maquiavel a Fouché». A: Brins de literatura universal. Galàxia Gutenberg, 2012. P. 299- 301.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada