dissabte, 19 de novembre de 2016

biblioteques, usos i costums


«Hi havia una persona, un home d’aspecte oriental, que un dia dormia a una de les butaques de la Biblioteca Central de Reus. El vaig veure en pujar jo les escales, arraulit amb el cap com penjant d’un fil i els braços que semblaven pesar-li molt. Ni tan sols havia agafat un llibre per simular que la becada en aquella primera hora de la vesprada era accidental. No és la cosa més extravagant que he vist a una biblioteca, per això em fascina tant com a espai. No només com a espai facilitador de cultura, sinó com a lloc on la característica de públic genera unes dinàmiques que vistes amb certa perspectiva resulten delirants. 
Com la dona que demanava la llista de novetats en DVD, prenia els discs, i amb el seu portàtil gravava in situ aquells que acabaven d’arribar. Guixava el títol a la llista quan ja l’havia gravat, i a pel següent. Com la doctoranda que fent ús de l’ordinador de la biblioteca, va imprimir debades pdf de centenars de pàgines. Com el sense-sostre que a la biblioteca de l’Antic Hospital de València, gaudia d’uns lavabos nets i una temperatura més agradable que la dels carrers. Fins que el guarda de seguretat li aclaria els límits difusos de la publicitat. O a Ciutat, post-it amb números de telèfon d’estudiants que apareixien sobre les taules on altres estudiants tornaven després d’eixir a fer un café.
O com la caterva d’avis que a primeríssima hora s’apilen a les portes de Xavier Amorós fins que un bibliotecari aixeca una banderoleta on hi ha escrit start i corren tots tant com poden per agafar els periòdics nostres de cada dia. I no soltar-los, clar, en hores, que el seu esforç els ha costat. Per descomptat després comenten en veu alta les notícies més destacades amb els companys de pòdium. En veu molt alta, superlativa. O el cas d’una bibliotecària que explicava per Twitter fa poc que va haver de trucar un usuari per reclamar-li el Manifest Comunista de Marx. 
Tot això ho he vist (o m’ho han explicat com un llibre obert) com a treballadora o usuària paràsit —sí, jo també ho he sigut— d’una biblioteca. Aquestes històries ens són regalades gràcies al fet que la biblioteca és un espai públic, amb la majoria de serveis de caràcter gratuït, i unes butaques notablement còmodes. Estic molt a favor de les biblioteques i els seus bigarrats transeünts, no us penseu. Però de fet, encara estic més a favor de la transformació d’alguns edificis d’ús menys romàntic en biblioteques: antics escorxadors, esglésies, cases de ric, virtuosament abillades per ser hostatgeria de llibres al servei de tothom.
Però en realitat jo no venia a explicar l’ús, abús o mal ús de les biblioteques municipals, en realitat. Venia per dir que crec —n’estic pràcticament convençuda— que aquell oriental que dormia vora l’escala no era sinó el japonés del conte de Calders. N’estic segura, vaja».

Alba Camarasa. Ex-libris. delCamp.cat. 7|11|2016.


Vegeu també:
Les alegries de les biblioteques públiques.
Bibliomanies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada