diumenge, 20 de novembre de 2016

a sant antoni, llibres i ànima


A Sant Antoni, llibres i ànima
Joan Mateu i Font és el president de l’Associació de Comerciants del mercat dominical des de fa un parell d’anys
TONI VALL
Ara
12/11/2016 
A Sant Antoni cada diumenge al matí, ben aviat, la vida recomença. Els venedors munten les seves parades, el llibre vell que reviu una vegada més, la postal en blanc i negre d’aquell poble de muntanya, tots els còmics i tebeos del món, el programa de cine de quan al cine els artistes treballaven tan bé i els àlbums de cromos inacabats on el temps s’ha aturat a cada pàgina. És la personalitat d’un indret tan especial que un té la sensació que no pot morir-se mai. Fa quasi trenta anys que m’hi passejo sovint, de fet, molt més que sovint. Hi he canviat cromos, hi he comprat, hi he treballat durant incomptables diumenges a la parada familiar. Ara hi vaig de visita dos o tres cops al mes, si puc, més. És una universitat del coneixement, elevat i popular. Les lletres dels llibres sembla que allà tinguin més sentit i el pensament s’hi propaga i s’hi encomana a ran de terra, per contacte humà, amb la naturalitat incrustada en tots els tractes de compra i venda. S’hi fan cursos accelerats de psicologia i empatia, pots conèixer qui vulguis, has de saber escoltar molt.
Des del juliol del 2011 el vell mercat està cap per avall, s’hi fan obres de rehabilitació que sembla que no s’hagin d’acabar mai. Durant la setmana les parades de roba estan sota les marquesines dels carrers del perímetre i diumenge la carpa del carrer Urgell acull el brogit de venedors i compradors. Diuen que la tardor de l’any que ve les parades tornaran a ser allà on toca, al voltant de les parets de pedra robustes i restaurades, posades al dia. Tinc ganes de parlar amb el Joan Mateu, és el president de l’Associació de Comerciants del mercat dominical des de fa un parell d’anys. S’hi deixa la pell, parlant, negociant, explicant als col·legues de feina les últimes novetats i també fent publicitat, transmetent la passió pel mercat, buscant que cada cop sigui més gent la que descobreixi l’encant especial d’aquesta porció d’espai on tant val la pena habitar.
Li agrada explicar que la seva especialitat són els llibres de petons i que la seva paradeta té el sobrenom de “romàntica”. “Sóc el més tendre del mercat”, fa broma mentre conversem a la bodega Rafel del carrer Manso. Dedica tota la setmana a preparar el material per diumenge, tria els llibres amb cura d’entre els milers que té, sap quins són els que vendrà segur, i afina la punteria per treure el màxim partit a la feina. Deu fer uns deu anys que va trobar el gustet a això de vendre llibres a la parada dels seus pares, que s’havien anat retirant a poc a poc, i a ell li va semblar una gran idea quedar-s’hi. Els canvis de vida mai li han semblat exagerats, ans al contrari, necessaris, perquè l’important, no és cap obvietat, és intentar sempre ser feliç, també mentre t’intentes guanyar les garrofes.
Treballador incansable
El Joan, ja d’adolescent, va voler treballar perquè això de parar la mà i esperar que algú que te l’ompli no li ha agradat mai. Els ni-ni, en definitiva, no parlen el seu mateix idioma. Durant disset anys va treballar a La Maquinista com a tècnic i electricista, una activitat laboral que combinava amb una ferma conscienciació política. A finals dels anys setanta, “la vida era al carrer i el carrer era del PSUC”. Com a simpatitzant del partit va col·laborar en tasques de propaganda, missatgeria i enganxades de cartells: “Ens agradava anar a la Rambla i descobrir amb quina manifestació ens trobàvem”. Relata Barcelona com tothom qui la va viure en aquells anys: com una realitat viva i il·lusionada. Segur que li ve d’aquella etapa la capacitat de parlamentar, d’estirar i afluixar, d’entendre’s amb la burocràcia i els polítics que no hi guipen gaire més enllà el seu hortet.
Com que la feina mecànica no l’omplia, i ni en broma volia quedar-s’hi per sempre, una consolidada afició fotogràfica l’impulsa a obrir un estudi. Primer enfocat a la foto artística de models i després a la publicitat especialitzada en metall i vidre, segurament la branca més difícil i exigent. És interessant escoltar algú parlant de les interioritats d’un ofici: ¿com s’aconsegueixen evitar els reflexos del vidre i el metall en una foto publicitària? Molt complicat i moltes hores de feina. Encara conserva l’estudi a casa però la fotografia ha tornat a ser només una afició. Massa feina per a agències i per a clients impersonals, ni punt de comparació amb el cos a cos, la xerrada improvisada, un senzill i directe “Com anem, Joan?” Aquesta és la filosofia que li agrada, la filosofia de Sant Antoni.
“Això ha d’acabar bé”. Ho té molt clar, claríssim. Destaca que el trencaclosques del nou mercat és una situació complicada, que hi ha massa pressions i interessos, comercials i polítics no del tot ben explicats: “L’Ajuntament ha d’entendre la importància i el valor del mercat dels diumenges”. La primera idea que van tenir era delirant: ubicar el mercat de llibres a l’encreuament de Tamarit amb Borrell i cedir els nous espais del perímetre de l’edifici per a usos veïnals no especificats. El seny sembla que tira endavant i que s’acabarà imposant. El Joan hi ha dedicat hores i més hores. La lluita val la pena, Sant Antoni és important, és un bocí de la vida de tots.

 Joan Mateu i Font. Foto: Pere Tordera.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada