divendres, 18 de novembre de 2016

la recepció de la laura a vic


Després d’obtenir el premi Crexells, Laura a la ciutat dels Sants fou publicada l’any següent per Edicions Proa, el 1931. Tot i que majoritàriament les crítiques foren favorables, provocà una reacció violenta entre amplis sectors vigatans que s’hi sentiren directament al·ludits i despertà les queixes dels crítics per la suposada amoralitat de certes actituds, encara que, aquestes últimes, no foren tan airades com les que havia suscitat Tàntal.
La ubicació geogràfica de Comarquinal, la descripció de la ciutat amb la plaça porxada, la Seu i el Museu Episcopal, així com l’enorme pes atorgat a les instàncies religioses permeteren identificar fàcilment la creació literària amb la ciutat de Vic. Les classes benestants i els sectors eclesiàstics se sentiren directament criticats per Llor i consideraren l’obra, en la seva globalitat, una caricatura irritant i vexatòria del comportament dels seus habitants. Un article aparegut a La Gazeta de Vich (4|11|1931) sota el pseudònim de «Càrmides» es fa ressò de l’escàndol:
Però lo que revolta més és l’ambient en què es mouen les figures.
De tan carregat que s’ha volgut fer, el medi ambient és una caricatura grotesca, en la qual hi entren només dos elements: boira i hipocresia.
Gairebé tot l’any una broma baixa que s’arrossega de tan densa i una colla de gent que aparentment es mengen els sants i per dintre estan farcits d’enveges, de baixes concupiscències i mesquinesa en tots els sentits, canonges que col·loquen diners de vídues a un interès del dotze o setze per cent i l’únic raig de llum, el fundador d’un museu famós, xiroi com unes castanyoles i que és l’únic que comprèn l’esperit de la protagonista.
I per mil indicis l’autor us vol donar a entendre que la ciutat de Vic és això; i aquí està la monstruositat.
Seria curiós d’esbrinar quin mòbil intern, quin esperit de venjança implacable ha empès a Miquel Llor a escriure aquesta novel·la, la tesi de la qual pot sintetitzar-se així: una barcelonina que per un casament afortunat va raure a la Plana de Vic i d’on ha d’arrencar-ne a fugir d’una manera vergonyosa, víctima de les enveges i de les baixes insídies dels seus habitants que vénen a resultar poc menys que troglodites o africans.
De fet, enrenous similars provocaven, quasi al mateix temps i per motius similars, Mort de Dama (1931) de Llorenç Villalonga a Palma de Mallorca i Vida privada (1932) de Josep M. De Sagarra a Barcelona. L’actitud de Llor, però, dista molt de la dels altres escriptors que ja adoptaren una postura provocativa i que utilitzaren l’escàndol fins i tot amb fins propagandístics. Molt proper en certs aspectes a Vic, Llor preferí guardar un mutisme total i mantingué una posició conciliadora, com demostren alguns articles que publicà en aquells anys i la seva participació en el certamen literari-musical celebrat a Vic el juny de 1935. Evidentment, Llor havia extret comportaments i anècdotes de personatges vigatans per fer-ne una reelaboració novel·lada, però, segons que sembla, la identificació d’alguns personatges fou immediata. Era prou evident, per exemple, que el personatge de Mn. Joan Serra es formulava a partir de mossèn Gudiol, ànima del Museu Episcopal; d’altres van creure veure un retrat denigratori de Jaume Collell rera la figura del canonge Jaume Grau. Per a la figura de Laura i la família Muntanyola també es trobà correspondència directa, i així successivament per a la resta de personatges...

LLUÏSA JULIÀ. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Empúries, 1994

*  *


«La fotografia és d'una jove que a principis de segle es casà amb un membre de la vigatana família Rocafiguera i que considerem la "Laura" autèntica. Segons l'opinió més extesa, Llor s'havia identificat amb aquesta família per escriure la seva novel·la, a partir d'uns fets més o menys semblants ocorreguts dècades abans, i que havien tingut com a protagonista la jove de la imatge, de nom Maria Mercè de Ventós».

Francesc Farrés i Malian. Fotografia històrica de Vic. Volum II: De la República a la postguerra. Ediciones Catalanes Comarcals, 1985. P. 117.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada