dimarts, 22 de novembre del 2016

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (i II)


Fixem-nos en l’onomàstica. «Laura» ens condueix a Petrarca: l’apel·latiu poètic, pseudònim o no (debat obert entre els petrarquistes), de l’adolescent que li va robar el cor a primera vista, un Divendres Sant de 1327, quan la va clissar en un ofici religiós a Avinyó. L’etimologia, la vincula al nom «llorer», signe d’immortalitat: s’hi coronen els cèsars, sobrehumans, i els poetes, de fama perenne. Així doncs, la immortalitat, privilegi de la divinitat, associa planta, nom i dona a l’empiri. Petrarca, al dictat de la filosofia amorosa en voga des del dolce stil novo, angelitza Laura: es tracta d’una idealització extrema, fins a la conversió de l’amada en un ens celestial, un resplendent besllum terrenal de l’esfera suprema, una corporeïtat la sublimitat de la qual enlaira fins a la contemplació de la bellesa absoluta de Déu. Ella és aura, claredat, llum, dolçor, tenuïtat, ingravidesa, equilibri: la donna angelicatta, rèplica burgesa de la midons trobadoresca, que apareix entre la segona meitat de segle XIII i el trecento italià, a mesura que emergeix una civilització urbana, a recer dels burgs, a partir de la qual es consolida una nova classe social, amb una cosmovisió alternativa al feudalisme. Bastant fidelitat al model traspua la descripció física de la Laura catalana: «[...] blava d’ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies [...]» (pàg. 20). Ni exuberància rotunda, ni femme fatale que inspiri un amour fou, ni pigmentació ètnica: «Ella és d’una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica» (p. 20). És una Venus tranquil·la, casta, discreta, d’halo serè, l’anatomia i el gest de la qual conjunten de meravella amb el seu platonisme.
Temprança, pau balsàmica, perfum lleu, figura diàfana, exhala, semblantment, l’altre paradigma de dona ungida: la Beatriu de Dant, cap de brot dels stilnovisti (fixem-nos com el lexema, «beat-», insinua la santificació). Casualment Beatriu també és el nom de la companya de fadigues de Laura. Llor atesta la desgràcia comuna (ambdues víctimes, ambdues repudiades) i les identifica amb les homònimes transalpines. A l’extrem oposat de la gamma antroponímica que connota transparència, acampa el tenebrisme, reservat per al caciquisme oficial: Llibori Terra Negra. Una negror que, per extensió, tinta l’orografia pròxima a Comarquinal: el Collat Negre; que satura la ceguesa de l’ocell a qui Tomàs buida els ulls, un toc gore retocat respecte a Tàntal, en què la crueltat s’encarregava a Elena, una nena. L’au reenvia a Laura. L’ocell constitueix el referent alat, com l’àngel. Pensem, a més, que s’entrenava per a «un concurs de refilets» (pàg. 200). Simbolitza, igual que Laura la personifica al principi, la cançó, l’alegria que passa i emmudeix. Dos traus li nafren els «ulls innocents»: la història de la protagonista és, exactament, la crònica d’una innocència ferida.
Blanc i negre dansen per més racons, a la novel·la. Els exegetes han advertit abastament com l’antítesi de caràcters Teresa / Laura té una torna cromàtica en el color del vestuari. La fadrina Muntanyola, pretoriana de les essències comarcals, guarneix el celibat amb robes fosques, ben conjugades amb l’antroponímia i la toponímia opaca de la zona. La mestressa Muntanyola s’adoba amb draps blancs, esmalt immaculat: els àngels es pinten blancs. I s’aroma de muguet, un lliri de maig, molt avingut amb les vibracions pures que emet la fada barcelonina. Mentrestant, l’abric de Teresa olora a rebost, a «pomes guardades a la calaixera» (pàg. 25). Poc resta a dir, en aquestes alçades. Si de cas, s’ha d’aclarir que la bestialització a què es condemna Tomàs no es circumscriu al to boví de l’acte sexual. La bestialització resulta transversal, sistemàtica: grapeja l’espatlla de la seva dona «tal com hauria fet un bordegàs de les seves masies» (pàg. 23); esbufega fort, com un toro, mentre l’estimada es desvetlla devora seu. Fet i fet, la regurgitació gutural esdevé denominador comú en els prohoms de l’avorrida vulgaritat petitburgesa: Charles Bovary i Francisco Ventura (el pater familias fundador de la dinastia a Ramona, adéu) ronquen. La tècnica, per postres, remet a la narrativa modernista, on sovintegen les versions de la Bella i la Bèstia, amb l’animalització pertinent del galant: així Josafat, el campaner simiesc de la catedral de Girona, a la nouvelle homònima de Prudenci Bertrana; l’Home del Bosc, que assetja Fineta al primer conte de Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra; l’Ànima, que viola Mila al terra d’una capella, amb Sant Ponç de testimoni, en acabar-se Solitud.

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels santsCruïlla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada