laura al diari de la biblioteca pública de la ciutat del sants

Diumenge 31 de Maig (1931)

La gent continua sent escassa fins i tot essent dia festiu hem tingut un total de 15 llegidors xifra a que poques vegades s'ha arribat.

Continua tenint un gros exit l'obra "Laura a la ciutat dels Sants" premi Creixells d'aquest any, i que segons sembla va dedicada a Vic.

Tot el llibre és una invectiva contra la gent de Vic, contra l'hipocresia que segons sembla caracterisa als vigatans. Pero tot i reconeixent el valor literari d'aquesta obra, ademes de ser una mica injusta crec, com ja s'ha dit, que aquesta obra està situada en ple segle dinou, en un ambient diferent del que ara es viu en una ciutat moderna en tots els aspectes.

laura se fuet

L'itinerari centrat en la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, és el quart llibre de la col·lecció «Itineraris de Vic». La col·lecció s'enriqueix amb un nou volum que vol donar a conèixer el patrimoni cultural de Vic a partir de rutes i recorreguts de diferent tipologia: literària, artística, històrica i paisatgística, de manera que permeti aprofundir en el coneixement de la ciutat des de mirades, sensibilitats i punts de vista diversos.

[...] Els llibres d'aquesta col·lecció proposen un passeig per la ciutat a partir d'un guiatge que permet fixar-se en aquells detalls que de vegades ens passen desapercebuts. En definitiva, ofereixen l'oportunitat d'aproximar-se a la ciutat tot apreciant els espais i els edificis des d'una perspectiva singular.

Ens omple de satisfacció dedicar aquest volum a l'obra Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Sens dubte que n'és mereixedora i que ajuda a completar les visions de la nostra ciutat; unes visions que han estat també dedicades a l'escriptora M. Àngels Anglada, al filòsof Jaume Balmes i a la religiosa Joaquima de Vedruna, tots ells personatges que, des de trajectòries diferents, han impregnat la ciutat de Vic d'una manera de fer i de ser característica.

Ramon Rial. Coordinador de la col·lecció «Itineraris de Vic».

Maria Carme Bernal i Carme Rubio. Miquel Llor i Laura a la ciutat dels Sants. Ajuntament de Vic | Departament de Cultura, 2013. (Itineraris de Vic; 4).

comarquinal és el poble del costat

Hem demanat als tres finalistes del premi Crexells 2014 que ens triessin una novel·la del palmarès d’aquest premi que els agradés especialment. Pep Coll ens invita a reviure la seva primera lectura de Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Aquí sota en podeu llegir la ressenya.

“Tot just el tren ha sortit de les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum”. No vaig llegir la premiada novel·la de Miquel Llor fins a l’edat de 26 anys i, el mateix que la frase d’entrada, la lectura em va produir “un canvi sobtat de la llum”. Vaig tenir la sensació que la travessa del meu túnel de Collat Negre s’havia allargassat més de 20 anys: escola primària al poble en una llegua estranya, batxillerat entre sotanes de capellans i estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona en un moment en què a cada classe canviaves d’escola filosòfica: escolàstica, marxisme , estructuralisme , psicoanàlisi filosofia del llenguatge, o la barreja de tot plegat. Un batibull d’idees i de sistemes filosòfics que no ajudava gaire a aclarir-te les idees.

De la mà d’aquesta noia barcelonina, de bellesa sense gaire esclat, a qui son pare havia infós el gust per les coses inútils, vaig tenir accés al país de la literatura catalana, per a mi fins llavors desconegut. Un món poblat de persones que parlaven en la llengua de fora de l’escola, i que, tot i ser personatges de ficció, semblaven de carn i ossos i vivien en un món més real que el dels tractats de filosofia. Personatges com mossèn Ferro vell, un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja amb les sabates mal cordades, l’home que amb paciència ha sabut organitzar un dels museus mes valuosos del país; o la Teresa, un verge de quaranta anys, corsecada per l’enveja; o l’hereu Muntanyola, desmemoriat com tots els homes. Aquesta mena de gent, tot i haver viscut de mentida més quaranta anys enrere, me’ls trobava tot sovint pel carrer en aquells anys esperançadors de la transició política.

La Laura em va presentar la seva mare, la Mila, una ermitana de principis del segle XX que també havia acabat abandonant el marit i la muntanya. I gràcies a les dues vaig conèixer l’Ana Ozores de Vetusta, la Nora d’Ibsen i finalment, l’Emma Bovary, la gran mare literària de totes aquestes dones especialment inquietes, ben vives encara avui, per bé que alguns pensen que a casa nostra es van extingir amb la més petita de les Ramones de la Montserrat Roig. El món boirós, clerical i tancat de Comarquinal va ser sense dubte, el que més em va impactar de la història. Durant molts anys vaig identificar-lo en l’ambient de la ciutat de Lleida. Més tard vaig comprendre que no cal que es tracti d’una ciutat petita o mitjana, ni que hi escassegi la boira o les capelletes de sants a cada cantonada, que el provincianisme de comarquinal també es pot respirar a Barcelona, a qualsevol ciutat dels EUA.

Pep Coll. Laura a la ciutat dels sants. Núvol. 13|6|2014.

al divan

Un aspecte comú a tots els personatges de la novel·la per part de l'autor és l'anàlisi del seu comportament sexual. Aquí, Miquel Llor es fa ressò de la darrera tendència de la novel·la contemporània, que aplica amb precisió les descobertes de Sigmund Freud.

En l'univers reduït de Comarquinal, Llor contempla, mitjançant la penetració en la intimitat i els espais confidencials dels seus protagonistes, les vacil·lacions de la seva líbido. Així, Tomàs Muntanyola és presentat, com ja hem vist, amb actituds primàries i salvatges que, després d'una visió idealitzada, són comunes també al Pere. En tractar-se dels dos únics personatges masculins de l'obra, la seva actitud podria semblar arquetípica del pensament de Llor. Sobretot, si pensem que aquesta manera d'actuar els oposa —ambdós— a la Laura, que, per tradició literària i per voluntat del novel·lista, solament sembla accessible a un amor platònic i espiritual.

La figura més interessant pot ser la Teresa  —i el món que representa—: «verge de quaranta anys», que recull els aspectes més sòrdids de la vida sexual. La seva renúncia —forçada— a l'activitat de l'amor físic, l'ha convertida en una dona frustrada i amargada, que manté dues idees ambigües respecte el sexe: entre la repulsió i la frustració. I tot, sota una pretesa capa de moralitat i religiositat, que es desvela del tot quan ofereix a la cunyada un tracte vergonyós: llibertat absoluta per relacionar-se amb qualsevol home, a canvi de reservar-li «el meu Pere»: «Busca't el que més t'agradi i jo faré callar tothom; ni en Tomàs no en sabrà res; et guardaré el secret, tant si en vols un com si fossin deu, però deixa estar en Pere; no me'l prenguis, Laura! Laura!».

La Teresa presenta a la vegada una sexualitat poc madura, aturada en un record de joventut i fixada en un adolescent, construïda damunt un record i no pas sobre una vivència. Aquest estat de repressió la mena a recloure's en una vida sexual totalment passiva, traduïda en un cas clar de voyeur: «Tot just és a la part de fora que dubta un segon, i s'ajup a mirar pel forat del pany. Veu la Laura dreta al mig de la cambra, que ha començat a llevar-se el vestit. A la lluna del mirall, sota les irradiacions de la llum, compareix la nuesa rosada de la forastera, dins la lleu guarda de les robes íntimes brodades, talment com la Teresa no hauria pogut sospitar-ne l'existència».

De la Teresa, personatge de qui l'anàlisi és més completa —i més crua—, també s'estudien algunes manifestacions del subconscient, com resseguir amb els llavis la copa utilitzada per en Pere fins a sagnar (amb les possibilitats que això ofereix per a la psicoanàlisi), l'insomni, etc.

Un altre angle d'estudi el proposa la figura del capellà col·leccionista d'art, Joan Serra, conegut amb el sobrenom de mossèn Ferro Vell. Aquí, Llor recull un altre d'entre els diversos arquetipus dibuixats per Freud: el de l'artista, la vida sexual del qual resta «sublimada» per la creació artística i el goig de contemplar-la: «—Tot això n'és obra. Quan sentis parlar de si tal home il·lustre, tal erudit, tenen el cap ple de ciència i que no saben res del món, no en facis cas ni te n'estranyis. Pensa que saben res del món, no en facis cas ni t'estranyis. Pensa que moltes vegades és perquè algun d'aquells homes no ha tingut més remei que ser savi o il·lustre per consolar-se d'altres fracassos, per obligar o per poder resistir la vida. ¿Qui sap si a tu, jove com ets, sense cap relleu, aquesta contrarietat d'avui et serà el triomf de demà? El triomf es paga molt car, a preu ja sap Déu de quins sacrificis».

Ferran Gadea i Gambús. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. A: Lectures de COU 1993/1994. La Magrana, 1993. 

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (i II)

Fixem-nos en l’onomàstica. «Laura» ens condueix a Petrarca: l’apel·latiu poètic, pseudònim o no (debat obert entre els petrarquistes), de l’adolescent que li va robar el cor a primera vista, un Divendres Sant de 1327, quan la va clissar en un ofici religiós a Avinyó. L’etimologia, la vincula al nom «llorer», signe d’immortalitat: s’hi coronen els cèsars, sobrehumans, i els poetes, de fama perenne. Així doncs, la immortalitat, privilegi de la divinitat, associa planta, nom i dona a l’empiri. Petrarca, al dictat de la filosofia amorosa en voga des del dolce stil novo, angelitza Laura: es tracta d’una idealització extrema, fins a la conversió de l’amada en un ens celestial, un resplendent besllum terrenal de l’esfera suprema, una corporeïtat la sublimitat de la qual enlaira fins a la contemplació de la bellesa absoluta de Déu. Ella és aura, claredat, llum, dolçor, tenuïtat, ingravidesa, equilibri: la donna angelicatta, rèplica burgesa de la midons trobadoresca, que apareix entre la segona meitat de segle XIII i el trecento italià, a mesura que emergeix una civilització urbana, a recer dels burgs, a partir de la qual es consolida una nova classe social, amb una cosmovisió alternativa al feudalisme. Bastant fidelitat al model traspua la descripció física de la Laura catalana: «[...] blava d’ulls, de veu sense estridències, harmoniosa de línies [...]» (pàg. 20). Ni exuberància rotunda, ni femme fatale que inspiri un amour fou, ni pigmentació ètnica: «Ella és d’una bellesa sense gaire esclat, que en Tomàs va descobrint de mica en mica» (p. 20). És una Venus tranquil·la, casta, discreta, d’halo serè, l’anatomia i el gest de la qual conjunten de meravella amb el seu platonisme.

Temprança, pau balsàmica, perfum lleu, figura diàfana, exhala, semblantment, l’altre paradigma de dona ungida: la Beatriu de Dant, cap de brot dels stilnovisti (fixem-nos com el lexema, «beat-», insinua la santificació). Casualment Beatriu també és el nom de la companya de fadigues de Laura. Llor atesta la desgràcia comuna (ambdues víctimes, ambdues repudiades) i les identifica amb les homònimes transalpines. A l’extrem oposat de la gamma antroponímica que connota transparència, acampa el tenebrisme, reservat per al caciquisme oficial: Llibori Terra Negra. Una negror que, per extensió, tinta l’orografia pròxima a Comarquinal: el Collat Negre; que satura la ceguesa de l’ocell a qui Tomàs buida els ulls, un toc gore retocat respecte a Tàntal, en què la crueltat s’encarregava a Elena, una nena. L’au reenvia a Laura. L’ocell constitueix el referent alat, com l’àngel. Pensem, a més, que s’entrenava per a «un concurs de refilets» (pàg. 200). Simbolitza, igual que Laura la personifica al principi, la cançó, l’alegria que passa i emmudeix. Dos traus li nafren els «ulls innocents»: la història de la protagonista és, exactament, la crònica d’una innocència ferida.

Blanc i negre dansen per més racons, a la novel·la. Els exegetes han advertit abastament com l’antítesi de caràcters Teresa / Laura té una torna cromàtica en el color del vestuari. La fadrina Muntanyola, pretoriana de les essències comarcals, guarneix el celibat amb robes fosques, ben conjugades amb l’antroponímia i la toponímia opaca de la zona. La mestressa Muntanyola s’adoba amb draps blancs, esmalt immaculat: els àngels es pinten blancs. I s’aroma de muguet, un lliri de maig, molt avingut amb les vibracions pures que emet la fada barcelonina. Mentrestant, l’abric de Teresa olora a rebost, a «pomes guardades a la calaixera» (pàg. 25). Poc resta a dir, en aquestes alçades. Si de cas, s’ha d’aclarir que la bestialització a què es condemna Tomàs no es circumscriu al to boví de l’acte sexual. La bestialització resulta transversal, sistemàtica: grapeja l’espatlla de la seva dona «tal com hauria fet un bordegàs de les seves masies» (pàg. 23); esbufega fort, com un toro, mentre l’estimada es desvetlla devora seu. Fet i fet, la regurgitació gutural esdevé denominador comú en els prohoms de l’avorrida vulgaritat petitburgesa: Charles Bovary i Francisco Ventura (el pater familias fundador de la dinastia a Ramona, adéu) ronquen. La tècnica, per postres, remet a la narrativa modernista, on sovintegen les versions de la Bella i la Bèstia, amb l’animalització pertinent del galant: així Josafat, el campaner simiesc de la catedral de Girona, a la nouvelle homònima de Prudenci Bertrana; l’Home del Bosc, que assetja Fineta al primer conte de Marines i boscatges, de Joaquim Ruyra; l’Ànima, que viola Mila al terra d’una capella, amb Sant Ponç de testimoni, en acabar-se Solitud.

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels sants. Cruïlla.

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (I)

A Laura..., tot succeeix entre un adveniment i un èxode: la irrupció de l’heroïna a Comarquinal en un cap del relat; la seva fugida cames ajudeu-me en l’altre. Enllaça les dues escenes, malgrat que la distància en pàgines tendeix a esborrar-la, una correspondència teixida mitjançant la inversió de referents narratius. Així, Laura arriba i se’n va en dos crepuscles: el primer, encara rialler i temperat, som a dos quarts de sis d’una tarda assolellada de setembre, al tomb de l’estiu amb la tardor; el segon, ja tèrbol i emboirat, a l’horabaixa del novembre, franca tardor. Just abans d’aturar-se el tren, reparem-hi, la narració esmenta una «portella» a punt d’obrir-se, quan Tomàs, en rapte romàntic irrepetible, n’entela el vidre per ratllar-hi el nom d’ella amb l’ungla; a l’hora dels adéus, esbandida la temptació suïcida, el «cop de portella», aquesta vegada d’un cotxe, la fa conscient que «se’n va de debò». Ara i adés, hi ha ulls que la repassen: l’envegen, o la mig cobegen, a l’estació, mentre puja al carruatge al costat d’un espòs complagut, que treu pit amb «urc de gall triomfador» (pàg. 25) davant la curiositat compatrícia; l’últim cap al tard, la gent també es tomba a mirar-la, però per riure-se’n.

Llor contraposa un detall més. El «tel de boira», avís de la maltempsada propera, que a penes si gosa enteranyinar el sol a la vinguda, contrasta amb la broma espessa, plena d’ombres amb què entretopar, a l’hora del comiat. L’apunt climatològic, no costa adonar-se’n, actua de correlat: el vapor es densifica, convertint la lleugeresa de la filagarsa en pesantor, ensems que la ingenuïtat optimista de Laura es carrega de desencís a cops d’experiència vital i angúnia moral. Si s’enceta la novel·la al pas d’una jove Caputxeta (vint-i-quatre primaveres compta la noia bufona) convençuda de travessar il·lesa el bosc («Feliç! Sí que serà feliç; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat», pàg. 23), la cloem al contrapàs d’una dona ben mossegada pels ullals del llop («Tornarà a Barcelona de seguida, mal sigui a deshora. Ha de restituir-se la pau d’abans», pàg. 216). Alícia, que havia de regnar en terra de meravelles, presonera al cor de les tenebres. Hi trobem, per tant, maduració, canvi de visió del món, pèrdua de la innocència. Un trajecte iniciàtic que comporta l’acarament amb la «veritat», l’acceptació d’un rosari de descobertes: el desajust ideal / realitat, la decepció, la impermeabilitat de les societats endogàmiques, el rol assignat al foraster, les dreceres cap a l’infern anímic, i la fi de tot plegat: el fracàs existencial.

Aquests aprenentatges es despleguen a partir d’un doble pretext: els afectes traumàtics i el xoc individu / comunitat, i cristal·litzen argumentalment, segons manen les convencions de gènere, en una trama amb viatge inclòs. Perquè Laura... se’ns planteja, ho hem anticipat de bon principi, com un itinerari d’anada i tornada en què la topografia constitueix un transsumpte de la psicologia: el desplaçament geogràfic, extern, metaforitza l’evolució íntima de la protagonista. Mentre que a Solitud, el circuit iniciàtic de sortida / retorn descriu un cicle d’ascens / descens explícit des dels epígrafs (capítol I, «La pujada»; capítol 18, «La davallada»), aquí, el periple de la costa al pla, l’expressa l’horitzontalitat de les vies o de la carretera. Sempre, però, s’ingressa en un microcosmos simbòlic, muntanya o ciutat, respectivament. En Víctor Català, la dicotomia terra alta / terra baixa, de clara ascendència guimeraniana, suggereix la dimensió mítica de l’espai, funció adjudicada, en Llor, a l’embolcall etern de broma baixa, que entotsola Comarquinal dins la pròpia closca, que li garanteix autarquia espiritual i l’arrenca de la realitat per preservar-lo de qualsevol contaminació ideològica forana. Ambdues narracions, doncs, subratllen l’entrada en un paisatge al·legòric: Solitud amb una orografia connotada, distintiva; Laura... amb una frontera atmosfèrica, que parteix la vida en dos ecosistemes, intramurs i extramurs. A sobre, tant en l’una com en l’altra, es paga el mateix peatge per la lliçó rebuda: la inadaptació al nou àmbit, la impossibilitat d’harmonitzar-s’hi, els procura una «revelació», un coneixement profund del sentit de la vida, que les anihila en tant que individus. S’acompleix, al capdavall, un tòpic més del relat de formació: l’heroi, en sentit estricte, mai no recupera el món d’origen, encara que hi torni. Ha canviat: per això fins i tot casa seva (Barcelona, per a Laura), intacta en aparença, semblarà diferent a un esguard trasmudat.

[…] El cànon de la novel·la psicològica, o de narracions on la introspecció pesa, quasi estipula la verbalització simbòlica de la intimitat, trenant diversos leitmotiv que filen una xarxa metafòrica de rendiment estructural i retòric amb la qual es cohesiona el relat. Manipulen el recurs, en un inventari mínim, clàssics de les lectures de batxillerat: Solitud; Mirall trencat; Ramona, adéu o, tot i l’omissió circumstancial en els programes, Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga. Laura... adopta la mateixa metodologia: treballa amb simbolisme recurrent com a principal estratègia formal. Per no pagar tots plegats el preu de l’extenuació, ens estalviarem glossar la boira, els ulls que sotgen, la buidor, símbols el sentit dels quals, difícilment discriminable de certs missatges, s’ha comentat, de manera esparsa, al llarg de la guia. Ens entretindrem, a simple tall il·lustratiu, en alguns altres aspectes, no gaires...

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels sants. Cruïlla.

la recepció de la laura a vic

Després d’obtenir el premi Crexells, Laura a la ciutat dels Sants fou publicada l’any següent per Edicions Proa, el 1931. Tot i que majoritàriament les crítiques foren favorables, provocà una reacció violenta entre amplis sectors vigatans que s’hi sentiren directament al·ludits i despertà les queixes dels crítics per la suposada amoralitat de certes actituds, encara que, aquestes últimes, no foren tan airades com les que havia suscitat Tàntal.

La ubicació geogràfica de Comarquinal, la descripció de la ciutat amb la plaça porxada, la Seu i el Museu Episcopal, així com l’enorme pes atorgat a les instàncies religioses permeteren identificar fàcilment la creació literària amb la ciutat de Vic. Les classes benestants i els sectors eclesiàstics se sentiren directament criticats per Llor i consideraren l’obra, en la seva globalitat, una caricatura irritant i vexatòria del comportament dels seus habitants. Un article aparegut a La Gazeta de Vich (4|11|1931) sota el pseudònim de «Càrmides» es fa ressò de l’escàndol:

Però lo que revolta més és l’ambient en què es mouen les figures.

De tan carregat que s’ha volgut fer, el medi ambient és una caricatura grotesca, en la qual hi entren només dos elements: boira i hipocresia.

Gairebé tot l’any una broma baixa que s’arrossega de tan densa i una colla de gent que aparentment es mengen els sants i per dintre estan farcits d’enveges, de baixes concupiscències i mesquinesa en tots els sentits, canonges que col·loquen diners de vídues a un interès del dotze o setze per cent i l’únic raig de llum, el fundador d’un museu famós, xiroi com unes castanyoles i que és l’únic que comprèn l’esperit de la protagonista.

I per mil indicis l’autor us vol donar a entendre que la ciutat de Vic és això; i aquí està la monstruositat.

Seria curiós d’esbrinar quin mòbil intern, quin esperit de venjança implacable ha empès a Miquel Llor a escriure aquesta novel·la, la tesi de la qual pot sintetitzar-se així: una barcelonina que per un casament afortunat va raure a la Plana de Vic i d’on ha d’arrencar-ne a fugir d’una manera vergonyosa, víctima de les enveges i de les baixes insídies dels seus habitants que vénen a resultar poc menys que troglodites o africans.

De fet, enrenous similars provocaven, quasi al mateix temps i per motius similars, Mort de Dama (1931) de Llorenç Villalonga a Palma de Mallorca i Vida privada (1932) de Josep M. De Sagarra a Barcelona. L’actitud de Llor, però, dista molt de la dels altres escriptors que ja adoptaren una postura provocativa i que utilitzaren l’escàndol fins i tot amb fins propagandístics. Molt proper en certs aspectes a Vic, Llor preferí guardar un mutisme total i mantingué una posició conciliadora, com demostren alguns articles que publicà en aquells anys i la seva participació en el certamen literari-musical celebrat a Vic el juny de 1935. Evidentment, Llor havia extret comportaments i anècdotes de personatges vigatans per fer-ne una reelaboració novel·lada, però, segons que sembla, la identificació d’alguns personatges fou immediata. Era prou evident, per exemple, que el personatge de Mn. Joan Serra es formulava a partir de mossèn Gudiol, ànima del Museu Episcopal; d’altres van creure veure un retrat denigratori de Jaume Collell rera la figura del canonge Jaume Grau. Per a la figura de Laura i la família Muntanyola també es trobà correspondència directa, i així successivament per a la resta de personatges...

LLUÏSA JULIÀ. Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Empúries, 1994

*  *

«La fotografia és d'una jove que a principis de segle es casà amb un membre de la vigatana família Rocafiguera i que considerem la "Laura" autèntica. Segons l'opinió més extesa, Llor s'havia identificat amb aquesta família per escriure la seva novel·la, a partir d'uns fets més o menys semblants ocorreguts dècades abans, i que havien tingut com a protagonista la jove de la imatge, de nom Maria Mercè de Ventós».

Francesc Farrés i Malian. Fotografia històrica de Vic. Volum II: De la República a la postguerra. Ediciones Catalanes Comarcals, 1985. P. 117.

em dic laura

L'escriptora Maria Àngels Anglada —poeta, crítica literària i especialista en la Grècia clàssica— va fer-se un lloc en la narrativa catalana el 1978, quan va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la titulada Les closes. Tres anys després va voler escriure un relat que aplegués els seus records d'infància a la ciutat de Vic. La memòria li va retornar els carrers i els jocs, les olors de la casa familiar i l'aparador de la xocolateria. Un relat que explicava la seva ciutat i aquella nena ingènua i feliç. I quan va buscar un títol per a aquest relat, Maria Àngels Anglada ho va tenir clar: No em dic Laura. Potent, original i ple de significats ocults. Negant el nom de Laura, l'escriptora s'allunyava del personatge de Laura a la ciutat dels sants, el clàssic de Miquel Llor, víctima de la pressió asfixiant de Comarquinal, el nom de ficció que l'escriptor va triar per parlar de Vic. Maria Àngels Anglada, la protagonista de No em dic Laura, es definia a la contra, negant qualsevol semblança amb aquella dissortada protagonista literària. La demostració més evident de les connotacions que pot assumir un nom propi.

Però aquest nom, abans d'Anglada i abans de Llor, ja tenia reminiscències literàries. De fet, es va començar a posar de moda a tot Europa arran de l'obra del poeta renaixentista italià Petrarca. Laura era la seva inspiració, la dona a la qual dedicava els seus poemes. Encara ara es discuteix si es tractava d'una Laura real (sembla que podria ser la dama Laura de Noves) o el poeta va triar aquest nom per parlar de la idealització de la dona. Pel que fa a l'etimologia, Laura ve del terme llatí laurus, que vol dir llorer. Laura —com Llorenç— vol dir coronat o coronada amb llorer, és a dir, victoriós o victoriosa. Potser per això —i per la seva sonoritat— és un nom que els creadors han triat sovint per inspirar-se.

Així, recordem les cançons de Llach, Billy Joel, Nek, Roberto Carlos i Christopher Cross, entre d'altres; la pel·lícula d'Otto Preminger i els inoblidables personatges televisius de Laura Ingalls (La casa de la pradera) i Laura Palmer (Twin Peaks).

Sílvia Soler. El nom, el món. Laura. Arallegim, 29|3|2014.

llor, traductor de la recherche

TRADUCCIÓ INÈDITA. VALÈRIA GAILLARD

I Proust va sonar en català

Recuperem un document inèdit de Miquel Llor, que va traduir la primera part d'‘A la recerca del temps perdut', de Proust, de la qual enguany se celebra el centenari de la publicació. Es tracta de la primera traducció que es va fer en català del clàssic francès

ELPUNTAVUI. 15|3|2013

“Longtemps je me suis couché de bonne heure.” L'escriptor Miquel Llor va ser el primer que es va afrontar a la prosa laberíntica de Proust, que comença amb aquesta frase mítica, tot un trencaclosques en si mateixa (en quin temps verbal s'ha de traduir?) i que obre l'espai mig de vetlla mig oníric propici a l'anamnesi, que es descabdella en la resta del llibre. «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn», escrivia Llor. El novel·lista va traduir tota la primera part d'A la recerca del temps perdut, integrada per Combray i Un amor de Swann, que va aplegar sota el títol de Pel cantó de Swann.

Tot i que alguns fragments van sortir publicats a la revista Reus (el març del 1926), el gruix de la traducció –en la seva major part manuscrita–, va quedar inèdita. En canvi, sí que va a publicar posteriorment traduccions de l'obra d'André Gide, Alberto Moravia i Martin Maurice. En tot cas, sembla ser que va descobrir l'obra de Proust arran de la seva mort, el 1922, i d'aleshores ençà el va tenir com a un autor de capçalera fins al punt de voler traduir-lo el 1930. La seva influència es pot rastrejar en obres com la primerenca Història grisa, del 1923.

De fet, Proust no va arribar a les llibreries en català fins al 1932, quan Jaume Bofill i Ferro va traduir de manera solta Un amor de Swann, publicat amb Proa.

L'obra de l'escriptor francès va introduir-se relativament aviat a principis de segle en una Catalunya afrancesada que seguia de prop el que es coïa al país veí. Però el Dr. Boulbon en aquest cas (recordem el personatge que estén la llavor de l'obra de Bergotte en la novel·la) és, sens dubte –i curiosament–, un altre doctor: Quim Borralleras. D'ull ràpid per a les novetats sucoses, es va encarregar de difondre l'obra de Proust no ja des de la seva consulta, sinó des de la penya de l'Ateneu barcelonès. Aquí vantava les qualitats a un jove Pla que aleshores encara no se l'havia llegit (tal com esmenta al Quadern Gris, en l'entrada del 7 de juny de 1919). Més endavant, en l'entrada de l'1 d'octubre del mateix any, amb la feina feta, Pla s'esplaia analitzant l'obra de Proust, que comparava, en importància, amb l'Ulysses de James Joyce i l'obra de Luigi Pirandello.

Xènius, un altre dels contertulians de la penya, va ser testimoni directe de la publicació de l'obra de Proust. Ara bé, sembla que aquest no era sant de la seva devoció. De fet, va protagonitzar una picabaralla amb Gaziel (que el defensava a tort i dret des de la seva tribuna del diari La Vanguardia). Com havia fet Gide a l'hora de rebutjar el manuscrit de Proust per ser publicat per la NRF, pensava que això de les “vèrtebres que es transparenten en el crani de la tia Léonie” no tenia ni cap ni peus. En canvi, Gaziel lloava “l'estil simfònic” de Proust i el va comparar amb Wagner.

El professor i traductor valencià Vicent Alonso, que ha dedicat un article a estudiar l'enfrontament entre Gaziel i Eugeni d'Ors, a causa de Proust, defensa la tesi –seguint l'anàlisi de Joaquim Molas (Proust a Catalunya, dins de Lectures crítiques)– que la lectura de l'obra proustiana es va donar de forma simultània a França i Catalunya, on es van debatre els mateixos temes, i per tant s'hauria de considerar ni més ni menys que un apèndix. Comptat i debatut, tard o d'hora la majoria dels escriptors del país van passar pel sedàs de la Recherche. També Josep Maria de Sagarra es va inspirar en la catedral proustiana a l'hora d'escriure Vida privada (“un Proust amb samfaina”, segons va dir Gaziel quan li van concedir el premi Crexells el 1932). El polític i escriptor Maurici Serrahima és un altre dels intel·lectuals que més es van deixar seduir pels efluvis proustians i li va dedicar l'assaig Marcel Proust, (1959), que Edicions 1984 ha reeditat recentment. Sense oblidar els dos relats d'un altre proustià declarat, l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, Marcel Proust intenta vendre un de Dion-Bouton i Charlus en Bearn, recollits a El lledoner de la clastra (1958). La mateixa Mercè Rodoreda sembla que el va llegir en l'exili a Bordeus esperonada per Joan Sales, i Salvador Espriu l'esmenta en el conte La tertúlia, aplegat a Ariadna al laberint grotesc,: “Un artistàs, sabeu?... Ehem, ehem, un artistàs, vaja! Oh! Proust, Proust!” Avui dia la proustianitis continua en bona salut, mal que més discreta, i autors com Narcís Comadira, Xavier Rubert de Ventós o Xavier Bru de Sala, per mencionar-ne alguns, se'n declaren admiradors.

Pel que fa a la traducció de Miquel Llor, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya juntament amb el seu llegat, entre les particularitats hi ha el fet que tradueix els noms d'alguns personatges. Així la Françoise, la minyona, es converteix en la Francesca. En canvi, Swann no duu l'article personal, així com tampoc el personatge femení d'Odette. Llor va optar pel tracte de vostè, en lloc del vós. A banda, tradueix el punyeter esprit francès (mot que designa molt més que l'esperit en català, que sovint té connotacions religioses) com esperit. Usa el passat simple, en lloc del perifràstic, més corrent avui dia. Així escriu “De vegades, tal com Eva nasqué d'una costella d'Adam...” A nivell lèxic usa paraules caigudes en desús, com ara el dejorn per bonne heure –que va emprar també Jaume Vidal Alcover en la seva traducció posterior–, pinyol per noyeau i pel que fa a la controvertida cocotte (entre cortesana i meuca) ho deixa en l'original francès.

miquel llor

Avui fa cent anys del naixement del novel·lista Miquel Llor: un 11 de maig del 1894, en un pis modest del passeig de Sant Joan. Marcat pel tarannà d'un pare irresponsable i per la mort de la seva mare, va viure una infantesa sòrdida, carregada de misèria i de grisor. Entre els deu i els dotze anys, a més, se li manifestà una escoliosi, una visible deformació de la columna vertebral, que el va marcar físicament per tota la vida. Amb poca empenta i més aviat retret, va viure a casa de la seva germana petita, Esperança. Es va guanyar la vida com a delineant fins que, el 1928, quan ja era conegut com a escriptor, va entrar com a funcionari de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament. S'interessà, alhora, mig professionalment, per les antiguitats.

Miquel Llor va trobar en la música (a la qual havia pensat de dedicar-se) i la literatura els espais de llibertat que la grisor de la seva vida no li oferia. Un cas semblant al de Joaquim Folguera, que sublima en la literatura les insuficiències físiques, però amb una considerable distància: Llor només tenia estudis primaris i el seu perfil sociològic s'acosta als escriptors formats a les escoles nocturnes o afiliats al CADCI. A diferència d'ells, però, l'autodidactisme no es contradiu amb la solidesa de la seva formació cultural. Coneix bé el francès i l'italià i, sobretot, té un gran sentit de la pròpia llengua. Llor, amb discreció i treball, se sobreposa a totes les dificultats i ens dóna una de les obres novel·lístiques més sòlides de la literatura catalana del segle XX.

El seu nom, la seva popularitat, apareixen associats a Laura a la ciutat dels sants, la novel·la amb la qual obtingué el 1930 el premi Crexells. De totes les seves obres, escrites sempre amb dignitat i pols segur, és aquesta l'única que ens el situa de manera inequívoca en la memòria col·lectiva, com a referent inevitable de la lectura catalana del nostre segle. És una de les poques novel·les catalanes que, d'ençà de la primera edició, no ha deixat de trobar-se mai als prestatges de les llibreries. No li han calgut recuperacions perquè encara no ha deixat de ser literatura vivent. Ha fet plorar molts ulls femenins que també ploraven amb La Puntaire, de Clovis Eimeric, o amb les novel·les de Folch i Torres. Ha resistit les anàlisi a les aules de la Universitat, tot i comptar amb una crítica decididament adversa de Carles Riba. És, encara, lectura obligada de qui vulgui conèixer les beceroles de la literatura catalana. I, per a altres, com Mercè Rodoreda, que pretenia captar també aquells ambients interiors que tan bé evocava Llor, va ser un model en el qual aprendre. Compta, fins i tot, amb una versió cinematogràfica, encara que malauradament hom ens en va fer una lectura massa pròxima a les peces sicalíptiques d'Artemio Precioso o del Caballero Audaz, en un joc interessat de qui, tot desconfiant de l'obra, especula amb la credibilitat dels encarregats de concedir subvencions públiques. En tot cas, fins sumant-hi tot això, cal considerar-la una de les novel·les més importants de la literatura catalana del nostre segle.

[...] La guerra i la postguerra van representar, per a ell, un cop considerable. Si ja abans del 1936 havia fet una vida prou retreta, després del 1939 accentua més encara la marginació de la vida pública. Tot i això, el grup de Destino, en l'esforç per castellanitzar la tradició novel·lística catalana i amb la voluntat d'utilitzar-lo com un dels models del realisme amable que proposaven enfront del tremendismo de Cela, li va publicar, el 1943, en traducció castellana d'Ignasi Agustí, Laura, un volum que contenia Laura a la ciutat dels sants i la seva desafortunada continuació-rectificació, El somriure dels sants. Llor va tornar a la novel·la i al conte, sovint extremant les tensions i el pessimisme que ja s'havien fet presents a l'obra de pre-guerra. El 1952, l'Editorial Selecta li publica Tots els contes i el situa, com a figura emblemàtica, al jurat del premi Víctor Català. I, amb Un camí de Damasc, una novel·la en la qual pretenia vagament seguir la moda de la novel·la catòlica, se li concedeix, el 1958, el premi Joanot Martorell. Moria uns anys més tard, el 1966. Com deia Domènec Guansé, el que ens ofereix Llor és una literatura feta de "sàvies tonalitats grises o malves".

Jordi Castellanos. «La Literatura dels paisatges interiors». Avui. 11|5|1994.

un clàssic català modern

Llibre d'èxit, quasi s'ha convertit en un «deure» cultural català, sempre en catàleg editorial, de presència periòdica als programes d'estudi...En sortir, el 1931, va rebre bona crítica general, a excepció dels partidaris de la «novel·la catòlica» (Manuel de Montoliu, Maurici Serrahima), contrariats per la liberalitat d'alguns enfocaments, i de quantitat de vigatans, per al·lusions, és clar. Els estaments dominants de la capital osonenca li retreien la hipèrbole, la caricatura infamant a què sotmetia la ciutat, el reduccionisme: Vic, on es van vendre uns dos-cents exemplars de Laura..., era boira i hipocresia. Llor no estava sol en l'escàndol: renous pastats movien Llorenç Villalonga amb Mort de dama, del mateix any, a Mallorca, i Josep Maria de Sagarra, amb Vida privada, un any després (1932), a la ciutat comtal. El final obert del relat, en què Laura retorna a Barcelona amb la vida per endavant i l'obligació de reconstruir-la, afavoria una seqüela, que potser van exigir alguna vegada les pressions dels injuriats: El somriure dels sants (1947), una retractació, un acte de contrició en tota regla, reconcilia Laura amb un Comarquinal menys ranci. Laura restaura l'entesa matrimonial, cria els fills i s'integra, concòrdia última que la comunitat abans odiada referenda nomenant-la reina dels Jocs Florals. El daltabaix de la Guerra Civil havia passat factura a les conviccions ideològiques i morals de Llor.

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels sants. Cruïlla.

laura se fuet

L'itinerari centrat en la novel·la Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor, és el quart llibre de la col·lecció «Itineraris de Vic». La col·lecció s'enriqueix amb un nou volum que vol donar a conèixer el patrimoni cultural de Vic a partir de rutes i recorreguts de diferent tipologia: literària, artística, històrica i paisatgística, de manera que permeti aprofundir en el coneixement de la ciutat des de mirades, sensibilitats i punts de vista diversos.

[...] Els llibres d'aquesta col·lecció proposen un passeig per la ciutat a partir d'un guiatge que permet fixar-se en aquells detalls que de vegades ens passen desapercebuts. En definitiva, ofereixen l'oportunitat d'aproximar-se a la ciutat tot apreciant els espais i els edificis des d'una perspectiva singular.

Ens omple de satisfacció dedicar aquest volum a l'obra Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor. Sens dubte que n'és mereixedora i que ajuda a completar les visions de la nostra ciutat; unes visions que han estat també dedicades a l'escriptora M. Àngels Anglada, al filòsof Jaume Balmes i a la religiosa Joaquima de Vedruna, tots ells personatges que, des de trajectòries diferents, han impregnat la ciutat de Vic d'una manera de fer i de ser característica.

Ramon Rial. Coordinador de la col·lecció «Itineraris de Vic».

Maria Carme Bernal i Carme Rubio. Miquel Llor i Laura a la ciutat dels sants. Ajuntament de Vic | Departament de Cultura, 2013. (Itineraris de Vic; 4).

*

«La fotografia de l'esquerra és d'una jove que a principis de segle es casà amb un membre de la vigatana família Rocafiguera i que considerem la "Laura" autèntica. Segons l'opinió més extesa, Llor s'havia identificat amb aquesta família per escriure la seva novel·la, a partir d'uns fets més o menys semblants ocorreguts dècades abans, i que havien tingut com a protagonista la jove de la imatge, de nom Maria Mercè de Ventós».

Francesc Farrés i Malian. Fotografia històrica de Vic. Volum II: De la República a la postguerra. Ediciones Catalanes Comarcals, 1985. P. 117.

_______________

P.S.: El títol de l'apunt és de nivell avançat. Fa referència a l'obra d'un clàssic llatí inclòs en la llista dels quaranta principals. Aquest. Nyec.