dilluns, 21 de novembre de 2016

el simbolisme recurrent com a principal estratègia formal (amb perdó) (I)


A Laura..., tot succeeix entre un adveniment i un èxode: la irrupció de l’heroïna a Comarquinal en un cap del relat; la seva fugida cames ajudeu-me en l’altre. Enllaça les dues escenes, malgrat que la distància en pàgines tendeix a esborrar-la, una correspondència teixida mitjançant la inversió de referents narratius. Així, Laura arriba i se’n va en dos crepuscles: el primer, encara rialler i temperat, som a dos quarts de sis d’una tarda assolellada de setembre, al tomb de l’estiu amb la tardor; el segon, ja tèrbol i emboirat, a l’horabaixa del novembre, franca tardor. Just abans d’aturar-se el tren, reparem-hi, la narració esmenta una «portella» a punt d’obrir-se, quan Tomàs, en rapte romàntic irrepetible, n’entela el vidre per ratllar-hi el nom d’ella amb l’ungla; a l’hora dels adéus, esbandida la temptació suïcida, el «cop de portella», aquesta vegada d’un cotxe, la fa conscient que «se’n va de debò». Ara i adés, hi ha ulls que la repassen: l’envegen, o la mig cobegen, a l’estació, mentre puja al carruatge al costat d’un espòs complagut, que treu pit amb «urc de gall triomfador» (pàg. 25) davant la curiositat compatrícia; l’últim cap al tard, la gent també es tomba a mirar-la, però per riure-se’n.
Llor contraposa un detall més. El «tel de boira», avís de la maltempsada propera, que a penes si gosa enteranyinar el sol a la vinguda, contrasta amb la broma espessa, plena d’ombres amb què entretopar, a l’hora del comiat. L’apunt climatològic, no costa adonar-se’n, actua de correlat: el vapor es densifica, convertint la lleugeresa de la filagarsa en pesantor, ensems que la ingenuïtat optimista de Laura es carrega de desencís a cops d’experiència vital i angúnia moral. Si s’enceta la novel·la al pas d’una jove Caputxeta (vint-i-quatre primaveres compta la noia bufona) convençuda de travessar il·lesa el bosc («Feliç! Sí que serà feliç; i estimarà sempre aquell marit que Déu li ha ofert amb la seva divina generositat», pàg. 23), la cloem al contrapàs d’una dona ben mossegada pels ullals del llop («Tornarà a Barcelona de seguida, mal sigui a deshora. Ha de restituir-se la pau d’abans», pàg. 216). Alícia, que havia de regnar en terra de meravelles, presonera al cor de les tenebres. Hi trobem, per tant, maduració, canvi de visió del món, pèrdua de la innocència. Un trajecte iniciàtic que comporta l’acarament amb la «veritat», l’acceptació d’un rosari de descobertes: el desajust ideal / realitat, la decepció, la impermeabilitat de les societats endogàmiques, el rol assignat al foraster, les dreceres cap a l’infern anímic, i la fi de tot plegat: el fracàs existencial.
Aquests aprenentatges es despleguen a partir d’un doble pretext: els afectes traumàtics i el xoc individu / comunitat, i cristal·litzen argumentalment, segons manen les convencions de gènere, en una trama amb viatge inclòs. Perquè Laura... se’ns planteja, ho hem anticipat de bon principi, com un itinerari d’anada i tornada en què la topografia constitueix un transsumpte de la psicologia: el desplaçament geogràfic, extern, metaforitza l’evolució íntima de la protagonista. Mentre que a Solitud, el circuit iniciàtic de sortida / retorn descriu un cicle d’ascens / descens explícit des dels epígrafs (capítol I, «La pujada»; capítol 18, «La davallada»), aquí, el periple de la costa al pla, l’expressa l’horitzontalitat de les vies o de la carretera. Sempre, però, s’ingressa en un microcosmos simbòlic, muntanya o ciutat, respectivament. En Víctor Català, la dicotomia terra alta / terra baixa, de clara ascendència guimeraniana, suggereix la dimensió mítica de l’espai, funció adjudicada, en Llor, a l’embolcall etern de broma baixa, que entotsola Comarquinal dins la pròpia closca, que li garanteix autarquia espiritual i l’arrenca de la realitat per preservar-lo de qualsevol contaminació ideològica forana. Ambdues narracions, doncs, subratllen l’entrada en un paisatge al·legòric: Solitud amb una orografia connotada, distintiva; Laura... amb una frontera atmosfèrica, que parteix la vida en dos ecosistemes, intramurs i extramurs. A sobre, tant en l’una com en l’altra, es paga el mateix peatge per la lliçó rebuda: la inadaptació al nou àmbit, la impossibilitat d’harmonitzar-s’hi, els procura una «revelació», un coneixement profund del sentit de la vida, que les anihila en tant que individus. S’acompleix, al capdavall, un tòpic més del relat de formació: l’heroi, en sentit estricte, mai no recupera el món d’origen, encara que hi torni. Ha canviat: per això fins i tot casa seva (Barcelona, per a Laura), intacta en aparença, semblarà diferent a un esguard trasmudat.
[…] El cànon de la novel·la psicològica, o de narracions on la introspecció pesa, quasi estipula la verbalització simbòlica de la intimitat, trenant diversos leitmotiv que filen una xarxa metafòrica de rendiment estructural i retòric amb la qual es cohesiona el relat. Manipulen el recurs, en un inventari mínim, clàssics de les lectures de batxillerat: Solitud; Mirall trencat; Ramona, adéu o, tot i l’omissió circumstancial en els programes, Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga. Laura... adopta la mateixa metodologia: treballa amb simbolisme recurrent com a principal estratègia formal. Per no pagar tots plegats el preu de l’extenuació, ens estalviarem glossar la boira, els ulls que sotgen, la buidor, símbols el sentit dels quals, difícilment discriminable de certs missatges, s’ha comentat, de manera esparsa, al llarg de la guia. Ens entretindrem, a simple tall il·lustratiu, en alguns altres aspectes, no gaires...

Enric Martín. Guia de lectura. Laura a la ciutat dels santsCruïlla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada