de casa al club: llibres proscrits

Llibres proscrits
Sara Vilalta
SonogrAmA Magazine
29|12|2016

Aquests dies arreu es parla dels llibres més nous i més brillants, o es van fent llistes dels indispensables de l’any que ja s’acaba (sense pensar que això de “indispensable” és absolutament subjectiu i sovint gratuït –vull dir, sense gaire raonaments possibles−). Hi ha qui va a la contra i parla dels llibres de l’any que considera bons però que, per les raons que sigui (que no són gaires i sempre són les mateixes), han estat ignorats pel mitjans.

Però una servidora avui té ganes de parlar dels llibres més desgraciats, dels bandejats, dels desterrats, dels més que oblidats. D’aquells que la majoria de lectors consideren superflus, inútils, però que els bons lectors saben apreciar i estimar.

Quan d’un autor se’n publiquen les obres completes, el lector corrent creu que les edicions anteriors ja no calen, perquè en el nou i flamant volumarro “ja hi és tot”. Greu, gravíssim error, i per motius diferents que assajaré d’explicar amb exemples.

1. El fetitxe

Qui tingui el volum Obra completa. Punt u de Carles Hac Mor, podrà dir que té també el primer “llibre-llibre” d’Hac Mor després que hagués publicat en mil-i-una edicions petites o marginals; el llibre S’ha rebentat l’hospici (Jardins de Samarcanda, 1. Cafè Central/Eumo Editorial), ja que hi és inclòs. No tinc res en contra d’aquesta Obra Completa, editada per Xavier Garcia i amb un esplèndid pròleg de Jordi Marrugat, però el volum S’ha rebentat l’hospici de Jardins de Samarcanda (el n. 1 de la col·lecció!) continua essent un llibre emblemàtic, totèmic, fetitxe. La primera edició del primer llibre-llibre d’un dels grans poetes del nostre temps! I encara se’n poden trobar en algunes llibreries. Qui col·leccioni tresors, ja ho sap.

El mateix, exactament el mateix, passa amb el volum L’herba dels ulls, de Lluís Solà, el n. 5 de Jardins de Samarcanda, publicat el 1993, quan de Lluís Solà només en parlaven quatre gats, i el seu anterior llibre (i únic fins aleshores), Laves, escumes, publicat a Lumen el 1975, ja era més que oblidat i més que introbable. Ara, més de vint anys més tard, la primera edició de L’herba dels ulls és ja un incunable. I és més: si l’aconseguiu (encara se’n poden trobar, també), podreu presumir que vosaltres el 1993 ja llegíeu i apreciàveu Lluís Solà (mentint, és clar; però quedareu com uns sibarites de la poesia).

2. No hi és tot
Quan reuneix en un volum les Obres completes, moltes vegades l’autor en revisar els llibres desdenya alguns poemes que en el seu dia li van semblar prou aptes i no els inclou en el nou volum, tot i que per a alguns lectors són poemes estimats o fins i tot imprescindibles. Això és el que em passa a mi amb alguns poemes del volum Impasse, de Feliu Formosa (Jardins de Samarcanda, 3. Cafè Central/Eumo Editorial), que no es troben al volum Darrere el vidre. Guardo Impasse amb veneració, i recomano a moltes amistats que el busquin i se l’emportin a casa, perquè conté algunes joies que només es troben allà. Proveu-ho.

3. Correccions i esmenes

També sol passar, quan es compilen els poemes en una Obra Completa, que el curador s’adona d’alguns errors (petits o grans) que hi havia en la primera edició i que, ves per on, havien passat par alt a l’autor, al corrector i als editors. Normalment són errors petits, que el mateix lector pot veure i corregir, però a vegades poden ser grans. (Famós és el canvi de “cadena” per “carena” en el poema “A Mallorca durant la guerra civil” en les Obres de Rosselló-Pòrcel a Moll.)

Un parell de petits errors, però que fan el llibre més entranyable, és el que hi ha a l’edició de Història de l’arquitectura de Jordi Domènech (Jardins de Samarcanda, 10. Cafè Central/Eumo Editorial), errors petits que en l’edició de la seva Obra poètica 1971-2002 es van corregir. L’error també fa del llibre un fetitxe, el fa especial, particular, obra rara a conservar o a perseguir.

4. És el que l’autor va veure

L’edició de Història de l’arquitectura té un altre valor afegit que poden tenir alguns d’aquests llibres: és l’edició que l’autor va veure, la que va tenir a les mans, la que tocava i llegia (si la llegia). Les Obres Completes de Domènech són pòstumes, i aquest volum, aquesta edició, és la que ell va veure. Llegir Domènech en aquest llibre és un dels homenatges que es poden fer a un dels grans de la nostra contemporaneïtat.

5. Una altra mena d'oblit

Quan un autor publica les Obres Completes en vida, queda clar que després d’aquest volum pot escriure i publicar encara més textos. A vegades, però, passa que l’edició dels poemes posteriors queda un xic ofegada rere l’impacte del volum compilador. I l’oblit encara és més greu si la mort de l’autor fa que no hi hagi cap altre llibre posterior. Així, el volum d’Obra Completa (que mai no es reeditarà i, per tant, no contindrà mai el darrer llibre) queda com a “obra total” i fa invisible aquell llibre publicat després.

Això és el que ocorre a l’obra del poeta Albert Ràfols-Casamada. El volum Dimensions del present (Jardins de Samarcanda, 33. Cafè Central/Eumo Editorial), publicat després de la segona versió de Signe d’aire, sembla un llibre fantasma, que vagaregi pels llimbs de l’ignorat. I és un llibre excel·lent, que obre la poesia de Ràfols-Casamada a unes altres dimensions que encara no havia explorat, i sense el qual la visió de la seva obra no serà mai completa.