divendres, 23 de desembre de 2016

un país que llegeixi


Si volem un país
Un país que no llegeix és un país que té les de perdre, tant internament com de portes enfora
SEBASTIÀ ALZAMORA
ARA
21/12/2016
 

Dilluns passat es va celebrar la Nit de l’Edició, la vetllada en què el sector del llibre concedeix premis, guardons i reconeixements als protagonistes de l’any. El premi Fernando Lara per a editors joves (bé, a un/a emprenedor/a del sector editorial de menys de 40 anys, per dir-ho en correcte) va recaure merescudament en Aniol Rafel, d’Edicions del Periscopi, un d’aquests segells independents que durant aquests anys de crisi salvatge no tan sols no s’han arronsat sinó que han renovat de manera molt meritòria el panorama literari català. Llibres ben editats, i sobretot títols, autores i autors ben escollits (allò que se solia conèixer com a catàleg), són les cartes de presentació de la gent del Periscopi i d’altres editorials que treballen dins aquesta mena de coordenades, com Labreu, Comanegra, Edicions de 1984, Club Editor i un petit grapat més que dia a dia ens alegren la vida als lectors en llengua catalana, que encara som més dels que alguns diuen i volen.
En el seu discurs de recepció del guardó, Aniol Rafel va pronunciar unes paraules que trobo que val la pena de reproduir: “No es tracta de publicar més, sinó de publicar millor. No es tracta de repartir-nos el pastís, sinó de fer el pastís més gran i amb millors ingredients [...]. Fa temps que el llibre, la lectura, la literatura, les humanitats, van perdent pes específic dins la nostra societat, i una societat que arracona la literatura és, per força, una societat pitjor. Si volem un país que pensi, que sàpiga entendre el món, que sàpiga entendre’s a si mateix, aquest ha de ser un país que llegeixi, i aquest és el país que vull per a la meva filla [...]. Gràcies i visca la literatura”.
Algú pot dir que són paraules més o menys previsibles venint d’un editor que recull una distinció que li concedeixen altres editors, però a mi em sembla que estan carregades de veritat i de raó, i que expressen una idea de país cada dia més necessària de reivindicar i de posar en valor. Un país que no llegeix (i Catalunya és, encara, un país que llegeix ben poc) és un país certament condemnat (autocondemnat, perquè ningú ens priva de llegir, com no sigui la nostra pròpia mandra) a no entendre’s a si mateix i a no entendre el món en què pretén realitzar-se com a país. I això, no cal dir-ho, el debilita. Un país que no llegeix és un país que té les de perdre, tant internament com de portes enfora.
“Si volem un país que pensi, aquest ha de ser un país que llegeixi”, afirma Aniol Rafel. Humilment, com els germans Dupond i Dupont, jo diria encara més: si volem un país, no el farem sense la literatura. En el diluvi de raons i contraraons, arguments i contraarguments, tesis i antítesis que cada dia produeix el procés i els seus avatars, i que sovint em fa la sensació que només desemboca en una riuada de verbositat tan impetuosa com insubstancial, hi trobo a faltar que algú es preocupi de dir que un país sense literatura i sense lectors no és un país que valgui la pena. Potser troben que ara no toca dir-ho. Però si no és ara, quan?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada