dilluns, 30 de gener de 2017

la pel·lícula que mai no va existir


«La tendresa em feia d'aigua i a dintre de l'aigua hi havia tot el que fugia, i no sé per què, i no sé què eren aquells dies, perquè no hi ha paraules...s'haurien de fer.»
Fa vint anys, vaig posar aquestes frases de Rodoreda a l'inici d'un guió que vaig escriure per adaptar al cinema La Mort i la Primavera. Per mi eren una declaració de principis: la d'obrir camí allà on no arriben les paraules i mirar de nodrir amb imatges i atmosferes aquell món rodoredià que tant m'havia impactat. És a dir, acceptar el regal que m'havia fet Rodoreda amb aquell llibre i, modestament, retornar-l'hi amb una pel·lícula; a ella, a qui tant agradava el cinema.
Va ser en Cesc Gelabert qui em va parlar d'aquesta novel·la quan plantejava fer-ne un espectacle de dansa. Em va seduir tot d'una. Per sort, la meva segona pel·lícula, El niño de la luna, acabava de sortir a Cannes i vaig trobar gent interessada en el projecte. Es va organitzar una coproducció entre Espanya, França i Alemanya, controlada aquí per Teresa Enric i a fora pel productor suís Adrian Lipp. Ens animava l'ambició de fer una pel·lícula èpica a Catalunya, en la línia de l'Andrei Rublev de Tarkovski, no pas centrada en allò més típic de la catalanitat sinó en l'essència artística d'una creadora com Rodoreda, profundament catalana i alhora universal.
El guió es va fer mantenint l'estructura en quatre parts i en el més pur estil Rodoreda: narració en primera persona i contant les coses de la manera més pura i inesperada. El gran repte, però, era que en l'univers de ficció de La Mort dominaven els símbols i els arquetips. No era una narració realista, sinó una representació personalíssima de símbols portada fins a la poesia. Tal com li havia passat a Artaud (dit amb perspicàcia per Susan Sontag), la ruta de la imaginació havia conduït Mercè Rodoreda cap a una altra forma de civilització: la dels pobles primitius, dominats per ritus ancestrals marcadament esotèrics o màgics. El perill era que l'univers imaginari de la novel·la no caigués de ple en el terreny del fantàstic i perdés contundència. La manera d'abordar-ho era que el film adquirís un to etnogràfic, quasi antropològic, de document d'una cultura que, ancorada entre el prehistòric i el posthistòric, mostrés el caràcter mític d'aquest poble i els seus personatges, sense que ens allunyés de percebre que no eren més que un reflex de nosaltres i del nostre entorn.
De seguida em van venir al cap els treballs de Robert Flaherty, de Murnau o fins i tot de l'Eisenstein de ¡Que viva México!; pel·lícules mig documentals que incorporaven al discurs objectivitat i fascinació a parts iguals. Aquella mirada havia de ser la nostra. Una mirada extasiada davant una realitat exòtica però  implicada amb temes que encara avui ens afecten a tots. Tots els departaments artístics de la pel·lícula havien de treballar en aquest sentit. Els directors artístics David Fernández i Ulrich Bergfelder (assidu de Werner Herzog) van buscar una coherència interna per a aquesta ètnia que instal·làvem a Sort, i que era un resum de totes les ètnies del món, aplicant-la als elements arquitectònics, vestuaris, eines...També en els efectes especials encarregats  a Cristopher Tucker (The elephant man) que en aquell moment preparava una Metamorfosis de David Lynch, que tampoc va veure la llum. S'hi sumava la música tribal de Lisa Gerrard, amb el seu grup Dead can Dance, feta amb percussions primitives i crits d'ocells, i un càsting eclèctic que mesclava actors, com Cassen i Victoria Abril, amb personatges marginals, com hemiplègics, disminuïts psíquics, esguerrats...Així és com vam voler fer una pel·lícula que mai no va existir.
Rodoreda ho resumeix molt bé en el pròleg de Mirall Trencat quan ens diu com es fa una novel·la: «es fa amb una gran quantitat d'intuïcions, amb una certa quantitat d'imponderables, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions i desenganys, amb reserves de memòries involuntàries...tota una alquímia»...que, a nosaltres, ens va dur al fracàs. No me'n penedeixo. Sempre he pensat que és el projecte més bonic que he tingut a les mans. Potser aquell fracàs forma part de l'alquímia secreta del que un dia pot arribar a ser.

Agustí Villaronga. La pel·lícula que mai no va existir. Catàleg de l'exposició Rodoreda per Villaronga : La mort i la primavera, editat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2009.

El disseny del llibre-objecte i els elements de difusió de l'exposició
 "La mort i la primavera. Rodoreda per Villaronga" són de l'Estudi Mariona Garcia.

4 comentaris:

  1. Al Jordi T., l'instigador.

    He llegit l'edició comercial de la Núria Folch (a pèl) i, a continuació, l'edició crítica de la Carme Arnau (aquest cop amb llapis i llibreta). Els meus gargots:

    - Voltar per aquest infern de la maneta d'un noi innocent (fins que trenca el bressol). 'Visió amb'; com a lectora, el meu camp visual està restringit. Veig el que veu ell. I és massa jove, no entén res, el pobre. I jo tampoc, de retruc. Després s'incorporen les filosofades del pres i del fill del ferrer. Ampliació dels punts de vista. En un altre ordre de coses, aviam si un dia d'aquests m'atreveixo amb la Comèdia del Dante.

    - La remaleïda finestra|cortina verda. Hitchcock: suspens.

    - Els quatre elements clàssics.

    - El Ferrer, senyor del foc. Una mena de sacerdot, amb les cames esguerrades, com Hefest, el déu grec de l'ídem. Vegeu també: Les cròniques del déu coix, d'en Joan-LLuís Lluís, ja que hi som posats.

    - Les quatre emocions bàsiques: desig, alegria, por, tristesa.

    - El desig sexual (exacerbat!) dels personatges femenins. Els rituals per apaivagar-lo. Les embarassades amb ulls embenats. La taca morada a la galta de la dona del ferrer...

    - cucs i papallones ---> metamorfosi. Sum Vermis, d'en Cinto, em ve al cap ara. Cuc, mort - papallona, ànima. 'jo hi trobaré unes ales de crisàlide | per volar-me'n amb Vós a vostra glòria'.

    - ombres (=mort. 'Morir era fondre's amb l'ombra), serps (símbol lligat, sobretot, al riu) , formes rodones (bombolles, bola de greix, bola de resina...)
    __________________________________________________________________

    Preguntes (estúpides) de formatget (marró) del trivial pursuit®

    a) Quina és la causa dels estranys crits que profereix la mare del protagonista al peu de la finestra d'aquells que s'acaben de casar?

    b) On va ser concebut el narrador-protagonista? (o qui és el seu pare biològic)
    ·sota les glicines una matinada de color de cendra
    ·al peu de la fornal
    (Resposta correcta: sembla que caldria una prova d'ADN)

    c) Què vol dir 'caramens' (caramén, en singular)? Surt al diccionari? Vegeu també: hàpax.

    _______________________________________________________________________

    - La frase de La mort i la primavera que més agradava a l'Armand Obiols: 'de les abelles que havien passejat tanta mel enlaire'. Ni un adjectiu.

    - Mostrar els fets més que no pas explicar-los.
    Exemple. Una escena entre el narrador i la marastra, en tres versions:
    ·«i vaig escuar una sargantana es va enfadar molt»
    ·«i vaig escuar una sargantana em va mirar amb els ulls plens de ràbia»
    ·«vaig escuar una sargantana em va tirar una pedra»

    - Si la Mercè Rodoreda, en el seu llit de mort a la Clínica Muñoz de Girona, preguntada sobre La mort i la primavera contestà: «Ja l'he acabada. Ara l'haig d'escriure», què carai faig jo llegint això que ella no va escriure mai? Té un jenesequà de profanació que riu-te'n de l'escena al bosc dels morts, el noi i la marastra obrint les soques-tombes i jugant amb els ossets dels peus i els ossets de les mans dels morts.

    Contunuarà...o no.

    ResponElimina
  2. Una altra pregunta estúpida podria ser, també, qui és l'autèntic pare de la nena del narrador. No havia vist mai tants pares putatius per metre quadrat.

    ResponElimina
  3. I pel que fa a les edicions, estic molt en contra del muntatge de la Núria Folch, de la seva versió contínua, justament la que hem llegit al club (^^). No es pot editar per al gran públic, per al lector corrent ('que molts lectors la llegissin amb gust, com més nombrosos millor', diu que era el seu propòsit) una novel·la que no s'ha escrit mai, a partir dels esborranys, potinejant-los impunement per mor de 'la lectura seguida'. Sap greu, però servidora només concep una edició crítica exhaustiva del material conservat, per als savis. Els estudiosos de la cosa, vull dir. Qualsevol lector corrent, amb prou curiositat, també es podria acostar, sense potineries, a la novel·la que la Rodoreda no va escriure mai.

    ResponElimina