dimarts, 17 de gener de 2017

la revelació d'un fracàs


De l’esforç de construcció de l’obra principal de Mercè Rodoreda tenim esbossos, variants i fragments diversos. Són la prova de la inabastabilitat i de l’inestabilitat de l’objectiu, i de la persistència obsessiva en la necessitat de fer-lo manifest. Ací també, com en els textos de Kafka, les variants, les versions diferents, no són figures del mateix. Al contrari, són, sovint, documents més o menys infructuosos de la voluntat de no cedir a la parcialitat, d’anar més a fons, d’aferrar la llum inaferrable des d’angles i des de perspectives diferents. Són les espurnes esparses que l’autor ha pogut arreplegar de l’objecte ingent. Paradoxalment, doncs, els fragments són tots indispensables i valuosos, i contribueixen a la configuració d’un conjunt inacabat. Hi ha més coses, però, en aquests testimonis del naufragi.
Hi ha l’encís, la bellesa dolorosa de les obres inacabades. Les obres inacabades són la revelació d’un fracàs. De fet, tota obra literària, artística, filosòfica, tota obra humana, és la revelació, la manifestació d’un fracàs, en el sentit que no podem arribar al fons de les coses, al coneixement complet, real i profund de les coses. En general, moltes obres intenten de dissimular-ho. Fan per manera de presentar-se com un món acabat. Es presenten com els testimonis d’una veritat que no han vist mai. En canvi, les obres que s’han enfrontat d’una manera evident amb la realitat i que en porten els senyals inequívocs de la lluita, adquireixen una bellesa, una aurèola suplementària. Com si l’inacabament fos més compatible amb la faç inexhaurible de l’existent i més suggeridor. L’estat d’inacabament i la dinàmica dels fragments es dreça com una plataforma d’embranzida per a la imaginació. I si són obres importants, com ho és La mort i la primavera, ens condueixen als llindars on l’autor s’ha hagut d’aturar. Als llindars del real. I llavors, a partir d’aquí, l’obra ens empeny a començar a caminar amb les nostres soles forces.
De més a més, és força habitual que aquesta mena d’obres vagin més enllà de la tipologia dels gèneres i dels sistemes de classificacions. La mort i la primavera n’és un cas típic. És una novel·la, una rondalla, una obra èpica o un gran poema? L’ambició persistent que durant més de vint anys Mercè Rodoreda esmerçà en l’elaboració d’aquesta obra, i en aquestes aventures l’ambició és absolutament indispensable, l’ambició d’arribar a la realitat, sol fer trencar i desbordar els marcs i les regles de referència. De fet, el que en podem dir és que és una obra de paraules, amb les quals intenta d’anar tan enllà com és possible, per explicar-se, ella, i per explicar-nos. Una obra on la força de la imaginació i del pensament, la força de la sensibilitat i de la paraula poètica, la força de la mirada interrogadora, produeixen la revelació contínua de noves capes, de nous nivells i de nous estrats de la realitat. On la força de la primavera deforma fins i tot la mateixa primavera.
La novel·la no és una forma que tingui tendència a esquerdar-se. Justament una de les seves virtuts és la capacitat d’adaptació a tota mena de necessitats i de materials. Però no seria del tot inescaient de considerar La mort i la primavera, per diverses raons, com un poema. En primer lloc per la densitat a què és sotmesa la visió del món que ens presenta i en segon lloc per la qualitat de la substància verbal que en fa possible l’aparició, l’encarnació. De la mateixa manera que, per raons no pas dissemblants, podem considerar també poemes moltes rondalles populars que, de temps immemorials, a través dels teixits subtils i profunds del so, han arribat miraculosament fins a nosaltres. No és pas el vers l’única marca que distingeix la poesia de la prosa, i no sempre el vers és l’habitacle ni de la poesia ni de la substància musical.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada